JAUME PAHISSA i JO - Va néixer a Barcelona el 6 d'octubre de 1880, al carrer Tamarit, fill del pintor i dibuixant Jaume Pahissa i Laporta i d'Anna Jo i Prat (tingueren quatre fills , dos nois i dues noies); els seus pares l'encaminaren vers els estudis d'arquitectura; després de fer la primera part de l'ensenyament a l'Institut Balmes (per aquell temps al mateix edifici de la Universitat) ingressà l'Escola d'Arquitectura el curs 1896 - 97 (per relació del seu pare conegué personalment a Gaudí i se sentí atret per aquesta disciplina); aviat mostrà una predilecció per les ciències (havia ideat alguns projectes per a inventar un fre de tramvia innovador) i, paral·lelament, per la música. Els seus primers estudis musicals els feu amb un germà de la seva avia, Francesc Laporta i Mercader, que havia estat alumne de Marià Obiols i de Rodoreda, i que va ser mestre de música a la Casa de la Caritat, posteriorment Pahissa decideix deixar l'arquitectura per inclinar-se per la música i demana a l'Enric Morera que l'accepti com a deixeble; aquest encontre definí abastament el futur musical de Pahissa.
Acompanyant al mestre entrà a formar part de les tertúlies modernistes de "Els Quatre Gats" i el 1897 intervé, com a tenor, en un espectacle d'ombres dibuixades per Utrillo sobre el poema Montserrat de Joan Maragall i musicades per Morera. Per influència de companys de tabola de la talla d'Adrià Gual, Eugeni d'Ors, Joan A. Peypoch i el seu inseparable amic Rafael Moragas "Moraguetes", Pahissa també es mogué en el camp de les lletres; el seu primer article es publicà a la revista Catalunya Nova, butlletí de la coral del mateix nom creada per Morera, en el segon número (març de 1900) amb el títol "La Federació dels Coros Catalans" fent apologia de la tasca realitzada per Josep Anselm Clavé en la creació dels cors. També aconseguí que els seus versos fossin publicats a l'exquisida i exclusivista revista Pèl & Ploma.
Pahissa, que és un gran admirador de Bach, Beethoven i Wagner, es converteix en un home culte, amic de reunions artístiques i literàries, que se'n va a dormir molt tard i s'aixeca també molt tard, que li agrada passejar per les Rambles i que, abandonats els estudis d'arquitectura, es dedica plenament al món artístic, la seva primera obra fou Estudi simfònic (1898) i aquell mateix any col·laborà amb el Teatre Íntim de l'Adrià Gual amb Èdip rei, en la que també hi participà la seva germana Anna, que feia les seves primeres incursions com actriu. El 1906 estrenà al Teatre Novetats La presó de Lleida en el marc dels Espectacles-Audicions Graner, obra lírica escrita el 1902; en aquest mateix any 1906, i al Novetats, també estrena el seu Estudi simfònic, així com Ària, obra per a orquestra reduïda escrita a principis del 1900. D'aquest mateix any es també Balada (El vent de la tardor) per a veu i orquestra, així com Canto y cortejo nupcial i Record; al 1905 escriu i estrena al Teatre de les Arts Trio per a petita orquestra de corda, i l'obertura per a orquestra A les costes Mediterrànies estrenada al Teatre Novetats el novembre de 1906, com també De sota terra als aires i El combat, sempre dirigides per ell mateix.
Aquests èxits el mostren com a simfonista de prestigi i li permeten obtenir una pensió de l'Ajuntament de Barcelona amb la que va poder viatjar per França i Itàlia, que aprofità poc, doncs com ell mateix diria "ja coneixia prou la tècnica d'instrumentació i poc havia d'aprendre d'altres llocs"; el 1908 escriu el poema simfònic El camí que seria estrenat el març de 1909 per l'Associació Musical de Barcelona i que dedicà a Francesc Cambó. Del 1908 és La campana submergida, il·lustracions musicals per a l'obra de Gerhart Hauptmann, el 1910 escriu i estrena la seva òpera Canigó segons text de Mn. Cinto Verdaguer i llibret de Josep Carner, l'estrena s'havia de fer el 3 de maig més una forta tramuntanada va fer malbé els decorats i s'hagué de posposar fins al 10 de juny a les Arenes de Figueres sota la direcció artística d'Adrià Gual i la musical del propi autor, estrena a la qual contribuït el banquer de Girona Xavier Montsalvatge, pare del compositor del mateix nom.
El 1912 escriu Gal·la Placídia òpera estrenada un any després al Gran Teatre del Liceu; el 1917 es estrenada l'obertura per orquestra Obertura sobre un tema popular català i El rabadà, per l'Orquesta Filarmónica de Madrid; el 15 de febrer de 1919, al Liceu, es estrenada La Morisca, amb text d'Eduard Marquina. Aquest mateix any, Joan Lamote de Grignon dirigint a l'Orquestra Simfònica de Barcelona li estrena el poema simfònic Nit de somnis.
Pahissa no deixa d'investigar en la tècnica compositiva i es troba prou fort per abordar nous camins així idea un sistema musical que nomenarà intertonalitat del que son fruït Sinfonia II (Sinfonietta) (1921) estrenada per l'Orquestra Pau Casals, o Suite intertonal (1926) estrenada per la mateixa orquestra al Palau de la Música Catalana. També prova amb d'altres formules com Monòdia (1925) estrenada per la mateixa orquestra i al mateix lloc i que està basada en l'harmonia de l'octava i l'uníson; avans però, havia estrenat al Liceu l'òpera Marianela (1923) amb llibret dels germans Serafín i Joaquín Álvarez Quintero sobre un text de Benito Pérez Galdós. L'any 1928, al Gran Teatre del Liceu veu l'estrena de la seva òpera La princesa Marguerida servint-se del mateix text que Adrià Gual va fer per a la seva antecessora La presó de Lleida; el 1932 escriu Sis cançons catalanes per a solo de violí i orquestra de cambra que es premiada al Primer Concurs de Música de Cambra de l'Associació Nacional de Radiodifusió; d'avans del 1935 és l'obra per a orquestra de corda Rondó del Quartet en fa major, al 1935 trobem la Cançó de l'estudiant que pertany a l'obra de Carles Fages de Climent, El jutge està malalt.
Jaume Pahissa és un músic controvertit, admirat per uns i rebutjat per altres però que no deixa indiferent a ningú; la seva música avantguardista crea controvèrsia i és atacada pels músics immovilistes que creuen , especialment en l'època de la intertonalitat i la Monòdia, que aquestes obres no són música. En canvi si que és admirat per músics més de la seva època i també de forans com Max von Schillings, que estigué diverses vegades a Barcelona, i que, classificant als autors moderns col·locava a Stravinsky, en primer lloc, Richard Strauss en segon i a Jaume Pahissa en tercer lloc.
Pahissa és eminentment compositor, director, musicògraf, amb abundants articles a diverses publicacions, conreant la crítica musical, la pedagogia; ocupà la càtedra de nova creació d'Estètica i Cultura General al Conservatori del Liceu (1933-36), per la que va escriure un interessant tractat. Expert en història de la música i musicologia; ocupà també una plaça de professor d'harmonia i composició a l'Escola Municipal de Música de Barcelona substituint a Morera i va arribar a ser director d'aquesta institució; tot això motivat per la recerca d'estabilització arran del seu casament, el 29 d'agost del 1930, amb Maria Montserrat Campà i de Travy de Macià i de Vedruna, fet que canvià total i favorablement la seva vida.
La seva posició de director de l'Escola Municipal de Música fou curta, el 1935, any que va ser jubilat Enric Morera com a subdirector de l'escola, Millet, com a director, proposà que l'Ajuntament acceptes el plantejament de que fos la direcció de l'escola la que escollís el successor de Morera (la qual cosa no reeixí), els candidats presentats foren Frederic Alfons i Jaume Pahissa; Alfonso era el candidat del mestre Millet però la intervenció de Mompou (un dels membres del tribunal dictaminador) decidí l'elecció de Pahissa; el juliol del 1936 Millet demanà un permís de trenta dies de llicencia i al setembre decidí no tornar a l'Escola, Pahissa es feu càrrec de la direcció interinament, sent confirmat plenament en el càrrec l'abril de 1937 per part de l'Ajuntament; per aquell mateix temps Pahissa marxa a l'Argentina contractat per dirigir uns concerts, ho feu sense comunicar-ho a l'Ajuntament. El fet que aquestes actuacions es perllonguessin més de l'esperat per motius organitzatius del país americà, suposà la seva destitució com a director de l'Escola; la seva plaça va ser ocupada per Joan Suñé i Sintes. El fet és que degut a les especials circumstàncies per les que passava Espanya en aquells moments, la Guerra Civil de 1936-1939, i un Pahissa ferventment compromès amb la República, el decidí a quedar-se a Buenos Aires amb la intenció de poder tornar algun dia a Barcelona.
La seva estada en terres americanes, de les que ja no tornarà mai més, foren productives tant pel que fa a la composició, com al de director, cronista i musicògraf.
Aviat contactà amb la important colònia catalana de la qual rebé l'admiració i l'ajut necessari; tot i així foren anys de dificultats econòmiques que aconseguí superar amb les seves intervencions culturals.
La seva producció en aquestes terres donà el següents fruïts, del 1937 és la Cantata en la tumba de Federico García Lorca, cantata per a recitant, violí i petita orquestra amb text d'Alfonso Reyes, encomanada i estrenada aquell mateix any per la Margarida Xirgu i la seva companyia al Teatro Smart de Buenos Aires, el 1938 va escriure Himno (primer Himno a Galicia, després Himno a la España Leal) per a orquestra del que també és autor de la lletra; del mateix any són Vespre, per a petita orquestra i Marcha funebre a un poeta, el 1939 fa Els tres segadors, abans del 1941 trobem Tres villancicos catalanes, per a soprano i petita orquestra, així com Muntanyes del Canigó (extreta de la seva òpera Canigó) per a soprano i orquestra, interpretada per Conxita Badia. El 1943 fa l'orquestració del Concierto español de Frederic Longàs, i d'altres orquestracions com de l'òpera Pablo y Virginia, de Maria Isabel Cubureto de Godoy (1946). El 1954 escriu el ballet, encara inèdit, Danzas de la madrugada de Carnaval, el 1955 fa les il·lustracions musicals de Don Gil de les calzas verdes, de Tirso de Molina, representada al Teatro Auditorium de Mar del Plata per la Companyia de Margarida Xirgu, al 1956 també il·lustra musicalment l'obra de Fernando de Rojas La celestina, estrenada al Teatro Cervantes de Buenos Aires.
Pahissa també va escriure per altres formacions musicals de tipus concertístic; la seva producció comença el 1900-1905 amb Peces líriques, per a piano, que és una refundició de peces anteriors i que inclouen Cant i corteig (1900),Aria (1901), Duetto (1904) i Romança (1904) al 1903 el Trio per a violí, violoncel i piano, estrenada pel Trio Bocquet a l'Escola Municipal de Música de Barcelona a principis d'abril de 1935 i que sembla que és una acomodació de la Simfonia I - Trio, 1904 Sonata fantasia (piano), 1906 Sonata per a violí i piano, estrenada el 1926, 1916 seis pequeñas fugas a dos voces (piano) digitades per Frank Marshall i adoptades per l'Acadèmia Marshall com obres d'estudi, estrenades per l'Associació Catalana d'Artistes l'abril de 1921, al 1916 fa Preludio (piano), 1916-1919 Escenes catalanes (Cant de muntanya, Fent camí, Barcarola (Cançó del mar)), (piano) estrenades per Maria Carratalà el 1925, al 1917 Preludio y grandes fugas a dos voces, 1917-1921 Peces espirituals (Imatge (1921), Nit de somnis (1918), Romança estil segle XIX (1917)) (piano), 1918 Seis pequeñas fugas a tres voces (piano), 1921 Fulles d'àlbum (breus dedicatòries musicals), 1919 Petita suite (violins, viola, cello i contrabaix), 1933 Quartet (2 violins, viola i cello), 1937 Nocturno (per a cello) estrenada per Pau Casals al Teatro Colón, 1938 Diálogo (piano), 1939 Dos danzas catalanas (piano) tretes del ballet Noces de muntanya, 1943 Piezas infantiles , obra didàctica per a piano (hi ha un arranjament per a 2 pianos), 1948 Pastoral (cello i piano), d'aquest mateix any Melodia pastoral (violins, cello i piano), 1950 Melancolía (guitarra), 1951 Escenas románticas infantiles (piano), Piezas poéticas (piano), Armonización de bajos y cantos dados (obra didàctica), 195 Dos canciones del campo (per a quintet de vent), Noche de Navidad (piano), 1956 Coral y aria (violí i violoncel),. Obres per a veu i instruments (veu i piano) 1900 Humanal camí, 1900/1906 Balades (El vent de la tardor , En somnis (1900), Liliana (1906)), 1900 La nit és muda i freda, 1908 Per un bes, 1916 Cançó del lladre, 1920 El bastó, 1922 Rosa (també en versió per a orquestra), 1925 Cançó de fada, 1926 Invocació(En la nit de Nadal), 1926 El record, 1927/40 Sis cançons (L'enyor (1929), Cançó del mocador (1927), Un ventall (1929), Cançó de l'estudiant (1929), La calesita (1939), Canción de vendimia (1940)) (també existeix la versió de veu i orquestra, aquesta última cançó fou premiada al "Concurso para la fiesta de la Vendimia de 1940 en la ciudad de Mendoza, Argentina"), 1930 Madrigal (A la manera d'El Tasso) (per a soprano, contralt i piano, estrenada a la Sala Mozart per Pilar Rufí i Conxita Callao), 1931 La promesa, 1932 El cantor, 1935 El cant al sol, Blancs, negres, grocs, 1937 "36-37" (1940), 1937 Lamento de la hermana, 1940 Canciones populares catalanas (Cançó de la Pepa Galana, Lo cant dels aucells, Tunc-catatunc, El noi de la mare, Montanyes de Canigó, L'adéu de les fades) (també per a veu i orquestra), 1944 Salutació, 1956 El peregrino. Obra coral, 1920 La presó de Lleida (6 v m, també per cor, corda i piano), El cant dels ocells (solo de soprano i 5 v m), 1903 Amor Iesus (4 v d'home), 1904 Anem (4 v m), Tres corrandas (Cansat ja d'anar pel món, Mariner, bon mariner, Ben abraçat a la creu) (4 v h), Déus, déus meus (4 v h), Et ambulants gentes (4 v h), Dos motetes (Sitientes, venite ad aquas, Quomodo sedet sola (Lamentatio)) (4 v m), 1905 Madrigal (4 v m), 1908 Ondina (per a cor d'homes i 2 arpes), 1927 (Himno cooperativista (cor mixt), 1929 La bandera (4 v h), 1938 Himno (primer Himno a Galicia, després Himno a la España Leal) (Cor i orquestra), 1941 Seis canciones españolas (La filla del marxant, Saeta, Copla asturiana,Canción del peregrino, La despedida, L'hereu Riera) (2 veus blanques i solo soprano), Canción de la vendimia (La varema) (cor i piano, premiada a Mendoza), Canción del sueño (Canción del expatriado) (4 v m), 1948 Endreça a la Capella Clàssica de Mallorca (cor mixt), 1956 Dos canciones (Tres morillas en Jaén, Las mozas del lugar) (cor per 2 sopranos i 2 contralts), Dos madrigales(Mejor es sufrir, Buen amor) (4 v m), A la Verge bruna de Montserrat (4 v m).
A principis de juny de 1951 es acceptada la candidatura presentada per Eugeni d'Ors (el seu amic de sempre), el pare Otaño i l'Infant José Eugenio de Baviera, per que li fos concedit l'accés a ser membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. L'any 1962 també fou nomenat membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Jorge de Barcelona.
Jaume Pahissa va escriure molt; la seva col·laboració en diverses publicacions, tant d'Espanya com a l'Amèrica, és molt extensa, en forma d'articles, com prologant llibres, fent crítica musical o també científica, a més dels seus propis escrits entre els que destaquen Los grandes problemas de la música (1945), Espíritu y cuerpo de la música (1945), Vida y obra de Manuel de Falla (1947), Sendas y cumbres de la música española (1955) o La música y el hombre (1980).
A més de dirigir diverses orquestres de l'Argentina, Xile i l'Uruguai, Pahissa es feu càrrec de la direcció, el 1941, de l'Academia Artístico-Musical del Centro Asturiano, a Buenos Aires, centre de gran prestigi a la capital del Plata, que li reportà uns ingressos econòmics necessaris, també fou professor a l'Instituto Musical Santa Cecília, de la capital Argentina.
Com a pedagog va comptar entre els seus alumnes a Xavier Montsalvatge, Agustí Cohí Grau, Antoni Pérez Simó, entre d'altres, i ja a l'Argentina (on desenvolupa encara més les seves dots pedagògiques) tenim els noms de Violeta Rillo, Gladys Le Bas, Francisco González Asenjo, Pompeu Camps, Carlos KussroW, Degrelle, Rodolfo Lemoine, González Casellas, Mario García Acevedo, Julián Bautista, Horacio López de la Rosa, Ana Serrano Sedonnet, Emilio Sitano o Julio Perpi (possiblement pseudònim d'Oswaldo Pugliesu).
Nomenar els noms dels grans músics que estrenaren obres del Mestre fora molt extens, cal citar a Conxita Badia, Pilar Rufí, Carmen Bau Bonaplata, Concepció Callao, Margarida Xirgu, Pau Casals, Ernest Xancó, i molts d'altres.
Pahissa estigué molt lligat a la restauració dels Jocs Florals de la Llengua Catalana en terres americanes presidint o formant part del jurat, com els de 1941 a Buenos Aires, el 9 de novembre del 1947 a Mendoza, el 1949 a Montevideo, el 8 de novembre de 1958 de nou a Mendoza, on a més dirigeí el Cant de la Senyera a l'Orfeó Català de Buenos Aires, o el 1960 un altre cop a Mendoza, ciutat a la que estigué prou lligat doncs al 1959 (15 de novembre) va rebre, a Mendoza, la distinció de Membre d'Honor de l'Acadèmia de Ciencias Políticas y Administrativas, com a premi a una altra de les seves passions; la ciència.
Son nombrosos els articles seus publicats a diferents publicacions, a Catalunya, a l'Estat Espanyol, a l'Argentina, Aquí Está, Artes y Letras, Asturias, Boletin de la Federación Española de Maestros Directores de Orquesta y Pianistas, Boletín del Instituto de Amigos del Libro, Cabalgata, Catalunya, Catalunya Nova, Comisión Nacional de Cultura, Crónicas del Arte, Destino, El Diario (Paraná), Escuela Nacional nº 2, España Republicana, El Espectador, Esto Es, Euterpe, El Figaro (Madrid), Fulls Musicals, Galeuzca, Intermúsica, Lares Mercedes (RO Uruguay), Leoplan, Lira, El Litoral, Messidor, Mirador, El Mundo, La Nación, El Nacional (Mèxic), La Noche, Las Noticias, L'Opinió, El Poble Català, Polifonía, La Prensa, La Publicidad, Quid Novi?-Erscuela Normal nº 2 (Rosario), Ràdio Barcelona, Revista Catalana, Revista de Música, Revista Nacional de Cultura De Venezuela, Ricordiana, Saber Vivir, El Sol (Buenos Aires), El Sol (Madrid), La Stratégie, Suplemento literario de Buenos Aires, El Teatre Català, La Tribuna, Universidad del Litoral-Santa Fe, Universidad Pontificia Bolivariana de Colombia, La Vanguardia Española, La Veu de Catalunya, Vibracions, i La Voz del Interior (Córdoba). També prologà diferents llibres.
El 22 de febrer de 1961 Jaume Pahissa i la seva esposa Montserrat Campà, aprofitant el viatge que el seu fill Ricard, com a final de la carrera d'arquitectura, volia fer per Europa, s'embarcaren cap a Barcelona en el vapor "Cabo San Vicente"; després de molts intents per retornar a Catalunya ho aconseguí, viatjà durant nou mesos per Europa, sent molt ben rebut a tot arreu. El 30 d'abril del mateix any pronunciava una conferència al local del Montepio de los Maestros Directores de Orquesta sobre Desarrollo de la música en el antiguo y nuevo continente. El desembre Pahissa retorna a l'Argentina per passar el Nadal amb la seva família. Al 1963, degut la seva avançada edat, la seva salut dona senyals de deteriorament i el 21 de novembre es sotmès a una operació urgent, de la que en surt ben parat, La seva activitat artística es va reduint i al 27 d'octubre de 1969 deixa aquest món. Per les gestions del delegat de la SGAE d'Espanya fou enterrat al cementiri de la Chacarita, al panteó de la Sociedad Argentina de Autores, Intérpretes y Compositores.

Bibliografia:

Jaume Pahissa, un estudi biogràfic i crític .- Xosé Aviñoa, Biblioteca de Catalunya, Unitat Bibliogràfica, Secció de Música, Barcelona 1996
Història de la música Catalana, Valenciana i Balear .- Dirigida per Xosé Aviñoa Vol. IV, V, X, XII (aquest últim escrit per Roger Alier) Barcelona (1998, 2002, 2003, 2004)
Gran Enciclopèdia Catalana.- Enciclopèdia Catalana S.A. Barcelona 1976
Diccionari Biogràfic .- Albertí, Editor, Barcelona 1969.
Diccionario Biográfico de la Música .- J. Ricart Matas, Editortial Iberia S.A. Barcelona 1986. Diccionari d'autors de sardanes, de la A a la Z .- Carles Riera i Vinyes, Josep Serracant i Clermont, Josep Ventura i Salarich. Edita SOM, Girona 2002. Gran Enciclopèdia de la Música.- Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1999. Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear (volum XI) .- Edicions 62, Barcelona 1978.
Diccionari Biogràfic .- Albertí. Editor, Barcelona 1969
Gran Enciclopèdia de la Música .- Enciclopèdia Catalana (volum VI), Barcelona 1999
Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana .- Dirigit i coordinat per Emilio Casares Rodicio, SGAE, Madrid 1999
Historia de la Música .- Josep Subirà, (Volum II (Música moderna, melodia acompañada y armonía) Salvat Editores, S.A., Barcelona - Buenos Aires 1947
Cent anys de Conservatori .- Xosé Aviñoa, amb un apèndix de Teresa Montserrat Sala i García, Ajuntament de Barcelona, Publicacions, Barcelona 1986
La Zarzuela (dirigida per Assumpta Vilella). Salvat Editores, S.A., Barcelona 1990
Òpera Liceu, una exposició en cinc actes .- diferents autors. Museu d'Història de Catalunya, Barcelona 1997-98 (Editat per Proa) Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura
Liceu, un espai per l'art (coordinació Ramon Arxé). Editat per "La Caixa", Barcelona 1999
Barcelona Filarmónica, La evolución musical de 1875 a 1925 .- Luís Lamaña, Barcelona 1927
La festa gòtica dels Jocs Florals .- Manuel Castellet, Institut d'Estudis Catalans (conferència); Antoine d'Abbadie 1897-1997. Congrès International (Hendaye) 1997. Donostia: Eusko Ikaskuntza: Bilbao: Euskaltzainadia 1998. (extret de la web: suse00.su.ehu.es/liburutegia/liburuak/abbadie/04/04585594.pdf)