La nostra guerra

Pep Agut
Artista plàstic

Des de fa prou temps el President de la Generalitat va començar a parlar del problema de la clara involució autonòmica que patim. Segurament per interès propi o de partit -si més no en part- doncs l'espanyolisme castellanista més reaccionari no és patrimoni exclusiu del PP sino que també està fortamet instal.lat en part del PSOE i tenint, tanmateix, alguna influència en el federalisme del PSC, l'hi és útil de ventilar-ho. Però és ben segur que també per prudència política -i perque alguns (els seus socis fins fa ben poc) encara no havien fet el disbarat més impensable- va quedar curt en el seu diagnòstic en no parlar de involució democràtica. No faré la llista detallada d'agravis per innecessària de tant coneguda, com ho demostra l'actitud d'oposició presa per la ciutadania substituint hores de son i lleure per "hores extres" d'activisme en moltíssims fronts. I és que la gent és plenament conscient que s'estan retallant alguns dels seus drets fonamentals i n'està absolutament farta. És per això que s'està sortint al carrer en massa no solament a protestar contra la guerra, el "decretazo", el PHN o la reforma de l'ensenyament, sino perque s'ens insulta i menysprea (recordi's en Jiménez de Parga), es clausuren diaris, es prohibeixen partits polítics, s'ens mira d'enganyar de la forma més barroera (els informatius de TVE, per exemple, són propis d'un règim totalitari), s'ens vol dividir trencant la nostra cohesió interna (catalans contra castellans, nacionalistes contra constitucionalistes, etc) i tot el reguitzell de mentides, tòpics i perversions més maniquees per a contaminar i podrir el llenguatge, el dret i la política. Així les coses la legitimitat dels nostres dirigents polítics per a representar-nos ha tocat fons i es troba en el malpas més seriós des de la mort del dictador i no es estrany que siguin els seus hereus els qui hàgin forçat la línia progressiva d'allò que anomenem (molt generosament) Transició a concloure sobtadament tancant-la en cercle i portant el sistema polític espanyol al paroxisme d'una crisi institucional i cultural (parlo de cultura de pau i de cultura democràtica) gravíssima i de caire clarament pre-constitucional. Ben al contrari, la intensitat i la magnitud de la resposta ciutadana ha estat una demostració impressionant de maduresa i voluntat de participació democràtica (l'actitud d'un grapat d'imbècils i descerebrats violents no és excusa) situant Barcelona, en nom de Catalunya i potser d'Espanya, al capdavant del moviment cívic internacional com al llarg d'aquestes setmanes ha estat reconegut arreu. La necessitat de modificar la Constitució i els Estatuts d'autonomia s'ha fet, ara sí, inel.ludible. Caldrà garantir la protecció de la ciutadania del possible us despòtic de la majoria absoluta en assumptes tan greus com la promoció i entrada en una guerra ilegal i al marge de la seva voluntat manifesta; caldrà proveïr-la d'un marc legal raonablement acceptable i efectiu per a promoure des de baix, des d'ella mateixa, la resolució dels conflictes que la desestabilitzin disposant de fórmules d'intervenció als Parlaments durant les legislatures; caldrà, tanmateix, garantir-li el dret al desenvolupament cultural, l'accés a la educació, la llibertat d'expressió i el dret d'informació. D'aquí a pocs dies els nord-americans ens diran que s'ha acabat la guerra. La dels Iraquians no: en tenen per llarg, pobres! La nostra tampoc, però i el canvi es preveu inaplaçable i ens caldrà molta feina en movilitzacions i molta capacitat de consens.