Cors trencats, ments plenes d'odi

Abla Amawi
Politòleg i especialista en desenvolupament social

AMMAN, Jordània - En general, els àrabs tenen dues opinions diferents sobre el president iraquià Saddam Hussein. Jo sóc de l'opinió minoritària. Nosaltres, els "liberals" el condemnem per les atrocitats que ha infligit a la seva gent. Nosaltres esperem que el final de la guerra a l'Iraq serà el final de la dictadura. Però també creiem que la dimissió de Saddam no justifica la desmesurada força militar que està utilitzant contra els àrabs la coalició de forces liderada pels EUA.

Jo crec incondicionalment en la democràcia, però sóc escèptic sobre la institucionalització de la democràcia a Iraq perquè la democràcia encara és un concepte aliè a la nostra regió. Abans que l'administració Bush parlés sobre establir la democràcia a l'Iraq, els EUA no havien fet gaires intents ni per convèncer els seus aliats més fidels al Pròxim Orient de democratitzar-se o de respectar els drets humans.

Per la majoria dels meus veïns àrabs, l'intens bombardeig a Bagdad i a les altres ciutats iraquianes ha convertit Saddam en un heroi que defensa la seva nació —i els àrabs en general— d'una invasió estrangera imperialista. Creuen que no és necessari fer fora Saddam per crear un règim democràtic a l'Iraq. Tot i que desitgen la democràcia, rebutgen la idea que cal imposar-la amb mètodes "violents i estrangers". A més a més, em recorden que els EUA han donat suport durant molt temps als règims autoritaris de la zona només perquè eren aliats duradors i facilitaven la seva política.

Els meus amics i veïns creuen que aquesta guerra és immoral i injusta, que té com a motiu principal la necessitat dels EUA d'assegurar-se els pous de petroli iraquians i que representa el zel americà pel poder i els seus somnis de grandesa. Els meus amics i veïns neguen que sigui legal perquè el Consell de Seguretat de l'ONU —per tant, la comunitat internacional— no donen suport a l'ús de la força contra l'Iraq. Per a ells, la diplomàcia no ha donat mai una oportunitat real d'ocupar-se de Saddam i de les seves famoses armes de destrucció massiva. Aquest afany per netejar la regió d'armes de destrucció massiva no s'ha estès a Israel, i en el cas de l'Iraq, els inspectors de l'ONU no n'han trobat mai. És més, aquesta guerra americana és una violació agressiva del dret internacional, de la Carta de l'ONU i les resolucions del Consell de Seguretat sobre l'Iraq, de la sobirania iraquiana, de la seva independència política i de la seva integritat territorial.

Però a banda de les diferents opinions que tinguem de Saddam, estem d'acord sobre alguns punts. El règim de Saddam pot ser una amenaça per a l'estabilitat de la nostra regió, però no pot comparar-se amb l'amenaça contínua que suposa Israel. Israel té armament nuclear, ocupa àmplies zones de Cisjordània i envaeix Gaza, demoleix rutinàriament cases dels palestins quan no els mata directament. Ha violat la sobirania de Líbia i de Síria i ha ignorat les resolucions de l'ONU i els tractats internacionals. Però, incomprensiblement, l'administració americana dóna suport a tot el què fa Israel. És urgentíssim recolzar "l'alliberament" dels iraquians però condona la colonització de Cisjordània.

També ens uneix el sentiment de vergonya perquè els nostres dirigents àrabs no han pogut aturar aquesta guerra. Vint-i-dos règims àrabs no han estat capaços de trobar una posició comú. Com sempre, la Lliga Àrab és políticament impotent. Els governants àrabs de la zona semblen més interessats en conservar el seu poder que en democratitzar els seus governs o en respectar els drets humans. Les tensions entre ells i els qui ells governen creixen i poden plantejar un repte sense precedents. Pot ser que l'única manera de contenir la població rebel sigui utilitzant només la força i la repressió, no la democràcia. I, aleshores, què faran els americans?

Tot això són problemes geopolítics. Però són les persones el què més em preocupa. Veient per la televisió els centenars de míssils i bombes que cauen sobre Bagdad, em pregunto quin caos causaran a Iraq les morts incomptables i la destrucció. La població civil iraquiana ha patit durant 12 anys les sancions econòmiques de l'ONU i, abans d'això, la guerra del Golf i els vuit anys de guerra contra Iran, tot durant els més de vint anys de la dictadura de Saddam. Si els EUA no mantenen la seva promesa d'estar allà durant un temps, no com l'any 1991, segur que hi haurà un enorme desastre humanitari. Els EUA i Gran Bretanya estan preparats per finançar la reconstrucció de la indústria petrolera iraquiana, la reconstrucció de la seva infrastructura i la potència elèctrica, i també atendre les necessitats humanitàries? Més important encara: quant costarà reconstruir les destrossades vides dels iraquians o lluitar contra els efectes potencials de la "nova i perfeccionada" tecnologia militar sobre la salut dels iraquians?

Al meu barri, Amèrica és la dolenta en aquesta guerra. El president Bush i el primer ministre anglès Tony Blair no han convençut la meva família i els meus amics dels seus "nobles i democràtics ideals". El seu poc respecte pels organismes internacionals i l'opinió mundial, que discrepen de les seves idees, han estès la ràbia i han fet enrera els seus possibles partidaris. Les seves forces aèries, amb les seves armes "precises i intel·ligents".

La setmana passada, les notícies deien que Saddam havia dibuixat una línia vermella entorn de Bagdad i que quan les forces aliades la creuessin, planejava utilitzar armes biològiques i químiques contra ells. Alguns comentaristes polítics deien que un acte així donaria credibilitat a l'argument de Bush i allunyaria el món àrab que Saddam vol cultivar.

La trista realitat d'aquesta guerra, sobretot pels qui ens horroritzem de pensar que un país pot tenir armes de destrucció massiva, és que un acte com aquest de Saddam, si tingués aquestes armes, tindria bastants partidaris dins el món àrab. Senten tanta ràbia per l'ús sense precedents de la força americana contra les ciutats i la població iraquiana que l'ús d'armes químiques o biològiques els semblaria una defensa justificable contra els invasors estrangers. Molts dels meus amics senten que Saddam i el poble iraquià estan sent arraconats i no tenen cap altra possibilitat que utilitzar armes químiques per aturar l'agressió. I aquestes armes els ajudarien a tancar l'abisme entre un superpoder i un país que ha estat en lluita constant des de fa més de vint anys.

Enmig de tot això, els exèrcits aliats es sorprenen de veure que els iraquians es defensen. Ells esperaven que es rendirien els rebrien amb els braços oberts després de la campanya de "xoc i respecte". Qui lluitarà per un "gamberro" com Saddam, es preguntaven.

Però cap nació no dóna la benvinguda voluntàriament els invasors. Cap nació permet que ocupin les seves terres, que humiliïn la seva sobirania i la seva integritat. Els refugiats iraquians, sense anar més lluny, no estan anant-se'n en massa cap a Jordània i Síria. Potser el poble iraquià no desitja veure com Saddam continua al poder. Però potser sí que desitja veure com perd el poder per uns altres mitjans.