"És angoixant saber que en qualsevol moment pots notar les bales a l'esquena"

Mariona Ortiz i Anna Masllorens
Periodistes

Va arribar a Espanya fa un any i quatre mesos. A Colòmbia tenia carrera, prestigi, família i una vida feliç. D'un dia per l'altre ha hagut de fugir i tornar a començar de zero. La Gabriela té cara de nena i una veu dolça. No vol que diguem el nom del seu poble ni indicadors de la seva procedència. La por també travessa les fronteres.

Quina era la teva feina a Colòmbia?
Havia estudiat direcció d'empreses i vaig treballar durant 14 anys dins l'administració d'un hospital. També formava part de la junta directiva d'un sindicat de treballadors de la salut. Era una activitat que vaig començar veient com es vulneraven cada dia els drets humans. Alguna gent no ens podem quedar callats davant els abusos que es cometen cada dia. El sindicat era una veu de protesta.

Per què és tan perillosa una feina així al teu país?
Quan et poses a qüestionar com són les coses, toques molts interessos particulars, molts. Descobreixes coses que no hauries de saber. Has d'anar a entitats superiors i dir: "aquí està passant alguna cosa, això no funciona, s'estan saltant els drets laborals, vostès són uns corruptes...". Vinc d'una zona difícil, on la narcodelinqüència està a l'ordre del dia. Fas nosa i tota aquesta gent se't vol treure del mig.

Com van començar les amenaces?
És una zona de mafia on regna el paramilitarisme. Al sindicat sempre ens han acusat de formar part de la guerrilla. I allà és perillós que et titllin de guerrillera. Guerrilla i paramilitars no van agafadets de la mà i, si et declaren guerrillera, ja saps immediatament qui tens com enemic al darrera. Vam començar a rebre amenaces i acusacions de terroristes. Nosaltres repetíem: "només lluitem pels drets de les persones i perquè aquí es respectin". Amb la meva companya vam denunciar amenaces vàries vegades. Durant aquell any van assassinar altres companys del mateix sindicat, de pobles veïns. Sentir-te dir sempre: "vés amb compte, tens família..." causa un desassossec permanent. Les amenaces van ser un procés llarg, d'uns sis mesos.

Com vas decidir marxar?
Va ser un dia normal. Vaig anar a treballar al matí i al migdia vaig tornar a dinar a casa. Quan ja sortia cap a la feina, em va trucar un amic metge i em va dir: "estic intentant localitzar-te fa estona, truca a la policia perquè m'han dit que han preguntat per tu". Vaig trucar a la policia. Em van dir que m'enviaven de seguida una patrulla però no va venir.
Llavors em va trucar una amiga: "Gabriela, ón ets? Surt de casa immediatament". Vaig preguntar què passava, però només em deia: "No puc parlar per telefon, però vés-te'n". Em vaig començar a angoixar. Estava amb el meu marit i la meva filla. La patrulla no arribava. Va tornar a trucar l'amiga. Em va dir: "Marxa ràpid! Si voleu, veniu a casa meva". En aquell moment van trucar a la porta. Ens vam quedar tots quiets i vaig tapar la boca a la meva filla. Després vaig mirar a través de la finestra i vaig veure dos homes. Els que vivim a Colòmbia sabem l'aspecte que tenen els sicaris. Se'ls veien les armes per sota les jaquetes. Vam sentir com deien que estàvem a casa però que no volíem obrir, i van marxar.
Al cap de pocs minuts va arribar la policia. Esperava que algun policia es quedaria amb nosaltres però van marxar els dos a fer un "reconeixement" i no van tornar. Va trucar la meva amiga altra vegada. Li vaig preguntar: "Saps si han col·locat una bomba a casa?". Em va dir que no podia dir res, que hi anéssim. Al final, vam agafar la moto i vam marxar els tres. Va ser un trajecte horrorós. És angoixant saber que en qualsevol moment pots notar sentir les bales a l'esquena.

Què més va passar després?
Vam quedar-nos a casa l'amiga aquella nit. La nena l'endemà va anar a l'escola, que estava al costat de casa meva. I allà van dir-nos que hi havia dos homes armats que havien passat la nit a casa meva. Havien entrat al jardí creuant el pati de l'escola. Els professors van trucar a la policia i, abans que arribés, els homes van marxar en una moto. Gràcies a Déu no se'ns va ocórrer tornar a dormir a casa aquella nit.

I com t'ho vas fer per marxar fora del país?
No volia comprometre l'amiga i vam prendre la decisió d'anar a una base militar que estava allà aprop. Allà es van passar el dia discutint si era competència d'ells o de la policia dur-me fins a la capital, on m'esperava gent del sindicat. Al final van dur-me fins a Bogotà i allà vaig esperar en un hotel durant un mes, fins que els del sindicat van aconseguir tramitar els papers perquè pogués anar-me'n. Vaig venir aquí perquè hi havia uns familiars del meu marit.

Com ha canviat la teva vida?
A partir d'aquell moment em vaig convertir en una "desplaçada" per la violència. Quan encara no t'ha passat res, sents parlar dels "desplaçats", els veus, però tu tens la teva feina, status, família... mai t'imagines que pots convertir-te en una "desplaçada" d'un dia per l'altre. Ha estat difícil assumir això.

I la teva família?
La meva família mai havia estat ficada en temes sindicals ni de denúncia. Tu estàs lluitant per una causa i t'oblides de les altres coses. Però ara a vegades em sento culpable d'haver involucrat en això tota la meva família. Em dic: "com no vaig veure-ho abans? En quin moment vaig començar a exposar la meva família, a banda de la meva vida?".

Ells saben tot el què t'ha passat?
Al principi ells no sabien ni on estava. Fa poc que els ho vaig dir. Només vaig poder acomiadar-me de la meva germana i la meva mare... Quan algú marxa de viatge, normalment pot dir adéu a la família. Jo desitjava tant fer una abraçada al pare i a cadascun dels meus germans... et queda com un buit... A vegades, immersos en la rutina, ens oblidem de dir a les persones que estimem això tan senzill; que els estimem. Ens oblidem de fer-los una abraçada. I la nostra vida pot canviar d'un dia a l'altre. Jo els trobo a faltar moltíssim.

La teva família entén que estiguis aquí?
Els primers mesos, quan trucava a casa, sentia la mare plorant a l'altra banda i el meu pare volent ser fort... Però vaig trucar-lo pel dia del pare i va esfrondrar-se. Em va afectar tant! Em va dir: "filla, em fas molta falta, però ja sé que és per seguretat, que has d'estar lluny". També vaig marxar per la mare. No hauria suportat veure'm estesa al carrer. Ja vam tenir una mort violenta a la família -van assassinar el meu germà fa dos anys- i una altra hauria estat més del què podria suportar.

Com ha estat la integració aquí?
És difícil. El tema de l'asil polític va molt i molt lent. Triga un any i mig i, mentrestant, estàs amb la incertesa de què passarà. Jo tinc proves de les denúncies i de la persecució, però psicològicament és difícil. I la gent també et mira malament. Jo crec que si sabessin què hi ha darrera de cada "immigrant", com ens diuen, no actuarien igual. A vegades aquí reps mirades fredes, que et diuen: "intrusa". He trobat bones persones, que ens han ajudat i tinc confiança en què les coses canviaran. Ara ploro menys que abans i ja sóc capaç de riure una altra vegada.

Creus que "ells" van aconseguir el què volien? O sigui, que marxessis?
Sí. A Colòmbia regna la cultura de la por. Una vegada vaig llegir un article que deia: "mata'n un i 100 recularan". I es veritat. Tenim por, i és normal. Jo no jutjaré a ningú del meu grup per tenir por com la que jo, al final, vaig sentir. Ja no tenia privacitat, tenia massa por per poder anar a veure la meva mare al vespre... vaig començar a pensar: "després d'això, què passarà? Viuré sempre tancada a casa?...". Vaig pensar que ja en tenia prou. Potser era el moment que uns altres agafessin les regnes.

Et segueixen amenaçant?
Envien missatges a través de la gent que pot comunicar-se amb tu. Una companya va dir-me: "tu has pogut sortir però nosaltres estem a dintre. Vigila amb el què dius. Aquí encara tens la família". I jo ho entenc. Molta gent t'ajuda però diu: "no diguis el meu nom". Aquesta és la realitat del meu poble, del meu país. La cultura de la por i de la violència. Fins quan? No ho sé.