Models de solidaritat
Luis
A. Arangueren Gonzalo
Fragments de "Ser solidario, más que una moda", suplement
231 de la revista Cáritas
El pes
de la realitat xoca amb els intents de mutilar el contingut del valor ètic
de la solidaritat. En qualsevol cas, convé treure a la llum aquestes
intencions i analitzar-les en confrontació amb el que podria ser
l'aposta per una solidaritat realment carregada de valor humanitzador i
transformador de la realitat injusta.
Més que dos models enfrontats entre sí, caldria parlar d'una
diversitat de models, les fronteres dels quals, en segons quines ocasions,
són difícils de definir. En aquest cas, contemplem quatre
models de solidaritat.
Solidaritat
com a espectacle
A principis dels vuitanta, alguns cantants i grups musicals llançaren
al mercat cançons el benefici de les quals anava a parar a "causes"
de tipus solidari ("we are the world, we are the children" constitueix
el cant paradigmàtic d'aquells anys); a aquest tipus d'accions aïllades,
els acompanyaren més tard festivals i espectacles on el reclam per
assistir-hi era la col·laboració en gestos solidaris. A l'ètica
de la solidaritat va seguir-la la falsa estètica de la solidaritat
o la solidaritat com a espectacle. Així doncs, la solidaritat es
converteix en article de consum on la compra-venda varia en funció
dels dictats de la moda del moment. (...)
Segons aquest model de solidaritat, no existeixen els conflictes socials: només les desgràcies ocasionals. Aquest tipus de solidaritat encobreix els problemes socials, polítics i econòmics de fons provocant reaccions emocionals i sensació d'utilitat, però no hi ha ni una mínima anàlisi crítica de la realitat i, per tant, la possibilitat de presa de consciència i de mobilització contra la injustícia. (...) Més que realitzar una acció solidària, es consumeix solidaritat en un horitzó socio-polític de manteniment absolut del desordre establert. (...)
Des del punt de vista ètic, aquest model de solidaritat encaixa en el que Lipovetsky denomina "altruisme indolor", propi d'una societat postmoralista (1) en què ha desaparegut el deure, el sacrifici, l'esforç i l'obligació. La solidaritat val si no costa; la solidaritat té sentit si presenta una cara amable i ens fa sentir a gust.(...) A l'"altruisme indolor" l'acompanya la tasca dels mitjans de comunicació de masses, que homogeneïtza aquest model ètic. (...)
En últim extrem és el Mercat, i les seves lleis de màxim benefici, qui modula i instrumentalitza aquest model de solidaritat.
Solidaritat
com a campanya
Es tracta, en part, d'una derivació del model anterior. Sent fomentada
la desgràcia aliena des dels mitjans de comunicació, s'accentua
la solidaritat com a resposta immediata a una situació de màxima
urgència. De nou, la visió del conflicte brilla intencionadament
per la seva absència. (...) Sembla com si les coses succeïssin
per fatals circumstàncies, quan bona part d'aquestes circumstàncies
ja tenen un nom i una responsabilitat que gravita al Nord del planeta. A
la solidaritat promoguda per les Campanyes s'hi afegeix el referent de l'anomenada
Ajuda Humanitària, una ajuda que no resol els problemes, ni les seves
causes estructurals, però que atèn les urgències. (...)
Atén les situacions límit de fam, de refugiats sense llar,
de víctimes dels conflictes bèl·lics, etc. És
una solidaritat que comença i acaba en l'ajuda concreta en un conflicte
concret i que es desentén dels processos que l'han produït.
No hi ha més horitzó que el de pal·liar les conseqüències
de les catàstrofes que succeeixen en certs llocs del planeta, sense
qüestionar-se'n les causes.
Des del punt de vista ètic ens trobem, no ja un "altruisme indolor", amb una solidaritat a distància i distant, sinó una moral sentimental-mediàtica (2), en què preval la simpatia emotiva cap a les víctimes de les tragèdies. La commoció ha de portar a l'acció, entesa aquesta com a col·laboració econòmica. (...)
La solidaritat centrada en campanyes que no s'insereixen en processos d'acció-reflexió-acció estan destinades a quedar-se a la superfície dels problemes, sense traspassar el llindar que s'interroga per les causes que generen les tragèdies que s'intenten pal·liar i que, des d'un altre punt de vista, es podrien evitar.
Solidaritat
com a cooperació
(...) L'anàlisi de la realitat que impera en aquest model contempla
tímidament el fet de que el subdesenvolupament de la majoria de la
població mundial constitueix la cara oculta del desenvolupament i
el benestar de la majoria.
La cooperació, en la major part dels casos, s'entén des de
patrons culturals occidentals. La concentració de bona part d'aquest
model de solidaritat recau en els denominats projectes de desenvolupament.
Projectes que difícilment van més enllà d'una visió
inmediatista de la realitat, i que generen nombrosos problemes d'ordre tècnic
i burocràtic. (...)
El model ètic que es troba a la base d'aquest tipus de solidaritat pot ser una aproximació a la denominada ètica del consens, on allò que preval és que s'arribi a acords a través de la raó comunicativa que a tots ens assisteix; no obstant, aquest procediment que planteja asseure a la mateixa taula de negociacions els afectats, topa amb els seus límits quan els afectats són els exclosos del sistema social, econòmic i polític. Precisament les majories excloses, pel fet de ser excloses, no participen de fet en cap acord. (...) De tal forma que existeix el perill d'arribar a l'esquizofrènia de fomentar un llenguatge i una mentalitat aparentment compromeses amb la causa de les víctimes del nostre món, en què paraules com pobresa, desigualtat, injustícia, i d'altres, omplen documents de treball mentre es realitza una pràctica de beneficència, amb la millor de les intencions, i amb la que conscientment o inconscient es fomenta la rivalitat i la competitivitat entre les comunitats suposadament receptores de la cooperació. (...)
La solidaritat
com a encontre
(...) La solidaritat com a encontre significa, en primer lloc, l'experiència
de trobar-se amb el món del dolor i de la injustícia i no
quedar-se indiferent; i, en segon lloc, significa tenir la suficient capacitat
per pensar i viure d'una altra manera: capacitat per pensar, és a
dir, per analitzar de la forma més objectiva possible la realitat
d'inhumanitat i d'injustícia en què vivim, sense que el pes
d'aquesta anàlisi ens desbordi. Viure de manera que la solidaritat
constitueixi un pilar bàsic en el projecte de vida de qui es tingui,
a sí mateix, per solidari.
Aquest model de solidaritat neix en l'experiència de l'encontre amb la realitat de l'altre ferit en la seva dignitat de persona i que se'ns manifesta com a no-persona des del moment que és tractat com a cosa, com a exclòs, com a "ningú".(...) Es tracta de potenciar els processos de promoció i de creixement de les persones i col.lectius amb els que es realitza l'acció solidària; en aquesta circumstància, es pot i s'ha de treballar des de projectes d'acció concrets, com en el cas de la solidaritat com a cooperació; la diferència radica en que des de la solidaritat com a encontre, els projectes no són finalitats en sí mateixos sinó mitjans de creixement i desenvolupament humà d'aquells amb els que intentem caminar.
El model ètic que presideix aquesta manera d'entendre la solidaritat parteix de l'assoliment de l'altre, reconegut no pas com a persona igual que jo, sinó precisament com un altre que és dominat en algun aspecte, exclòs o maltractat. Des de la posició d'assimetria en què ens trobem, la realització de la persona com a conquesta de la seva pròpia autonomia no és quelcom donat: més aviat constitueix un procés en el que cal embarcar-se. És el procés de la solidaritat. (...)