Neocolonialisme a Europa

José A. Estévez Araújo
Catedràtic de Filosofia del Dret de la UB

En un congrés celebrat al Brasil el passat mes d'octubre, va causar un gran escàndol entre els conferenciants europeus la meva consideració sobre l'expansió de la Unió Europea cap a l'Est com una forma de neocolonialisme. Aquesta afirmació no pretenia pas ser provocativa sinó, ben al contrari, rigurosa, i la seva formulació estava curosament meditada. Miraré d'explicar el seu fonament.

Als anys vuitanta del segle passat no existia una sola Europa sinó, com a mínim, dues. Hi havia l'Europa occidental, la del Mercat Comú, aliat dels Estats Units i capitalista. Però també hi havia l'Europa de l'Est, l'Europa del "socialisme realment existent", situada sota l'òrbita de la Unió Soviètica. El Mur de Berlín es va esfondrar el 1989, obrint la possibilitat d'una unificació de l'Europa dividida des de 1945. Però en lloc de celebrar-se una conferència dels pobles d'Europa per a crear una "casa comú europea" (com proposava Gorbachov), el que va passar fou força diferent: va passar que la Unió Europea va assumir el monopoli de l'"europeitat" i s'otorgà el privilegi d'establir les condicions que eren necessàries per a poder ser europeu i alhora decidir qui reunia efectivament aquestes condicions. Aquest ha estat l'esperit que ha presidit els processos d'admissió dels països de l'Est a la Unió.

Però a banda d'aquest monopoli unilateral, durant aquestes dues últimes dècades s'han establert entre alguns països de la UE (especialment Alemanya, Àustria i Holanda) i els països de l'Est unes relacions econòmiques que cal qualificar, amb tota propietat, de neocolonials. Són una forma de colonialisme perquè col·loquen els països de l'Est en una situació de desenvolupament dependent, però són "neo" colonials perquè no responen a l'esquema clàssic dels intercanvis entre les metròpolis i les seves colònies, que consistien fonamentalment en la importació de matèries primeres de les colònies i l'exportació cap aquestes de productes manufacturats a la metròpoli. Entre la UE i els països de l'Est es produeixen aquest tipus d'intercanvis, però n'hi ha també d'altres de caràcter novedós. Per exemple, els països de l'Est són un mercat per als productes agrícoles subvencionats i per als derivats alimentaris produïts a la Unió. I el més important és que les indústries alemanyes, austríaques o holandeses han traslladat les seves plantes cap aquests països per a desenvolupar allà les fases productives més intensives en l'ús de mà d'obra, aprofitant així el menor cost de la força laboral.

També han comprat a preu de saldo les instal·lacions que els Estats Units s'han vist obligats a privatitzar. El resultat és que els països de l'Est exporten productes manufacturats o semi-manufacturats a la Unió, però aquests productes són el·laborats per empreses que pertanyen a països de la UE i que són les més interessades en que aquestes mercaderies, fabricades per elles a baix cost, puguin circular lliurement per tot el territori del mercat comú europeu.

Aquest és el "secret" de l'interès en la ampliació de la Unió Europea. Aquest interès s'embolcalla moltes vegades amb grans paraules i amb una retòrica buida però, en el fons, la recerca del benefici econòmic a costa dels països de l'Est és l'autèntic motor de l'ampliació. La resta són, en el millor dels casos, raons de caràcter secundari.