La pau, un territori de l'esperit

Joan Barril

Els serveis de propaganada nodamericans estan enfeinats per tal d'intensificar una idea.

La idea que la guerra s'acabarà aviat planeja en cercle sobre els nostres caps. Ara pitgen l'accelerador de tota la seva maquinària, i es plantaran al centre de Bagdad només per ser el centre d'atenció i posar-se davant les càmeres, per poder dir que tot està dat i beneït. I que, de Saddam, ni rastre. Es donarà per acabada la guerra tal i com la coneixem, i ens diran que ha començat una pau inestable, on arreu, tothom serà sospitós.

Els serveis secrets nordamericans tenien l'esperança que la gent es llençaria al carrer amb els braços oberts a celebrar l'arribada de les seves tropes. Però no hi ha res a celebrar quan els que arriben ho fan sembrant una por insuperable sobre la població. I a més, ara vindrà allò tan cínic i conegut de dir que els resistents son terroristes, com si centenars d'avions i de míssils no fossin els més grans generadors de terror indiscriminat.

Ara també ens voldran fer creure que els que estem per la pau hem perdut, que no podrem celebrar el dia de la victòria. Però això no va així. La pau és un territori de l'esperit, que no s'ocupa ni s'elimina amb invasions. La idea de la pau no és tan frívola com aquells que ens han dut a la guerra. Ens hem reconegut com a gent pacifista i ja no ens n'oblidarem mai més. No ens ho hauran de recordar. Les protestes ja no són preventives. La protesta ha de ser de rebuig. No ens han de marcar ells el calendari de les mobilitzacions. Hem de ser nosaltres els qui hem de demostrar que no ens movem únicament pel fum de les bombes, sinó que ens movem per la por i pels cadàvers que hi sota aquest fum.

Però el rastre d'aquesta guerra no serà únicament la quantitat de morts i destrucció,
sinó la impunitat amb què els més poderosos han actuat, sense respectar ni la legalitat de l'ONU ni la legalitat de les armes -aquestes sí- de destrucció realment massiva. Ahir el president del govern parlava de totalitarisme nazi quan intentava deslegitimar els llançaments d'ous. Hitler mai no va eliminar el contrari amb cartells ni tomàquets. Entre
la mort industrial de civils a l'holocaust i la mort també industrial de civils a casa seva sota els bombardejos no hi ha tantes diferències. Hitler continua viu i el fan sevir amb una frivolitat escandalosa. O potser serà, com diu Manuel Fraga, que morir sota un bombardeig és tan lògic com els accidens de trànsit.