La victòria dels moviments socials a Bolívia

Anna Masllorens
Fora de Quadre

"Dónde se cobra la renta per cápita?" reclama una de les parets de la ciutat de El Alto, ciutat fronterera a La Paz, on sis de cada deu persones viuen amb menys d'un euro al dia. Venedors ambulants, veïns posant llambordes al carrers sota les ordres del seu sindicat, nens jugant vora un abocador... la ciutat resta tranquil·la un mes després dels incidents de "l'octubre negre".

Els incidents començaren el vuit d'octubre passat, quan l'expresident Sánchez de Losada (conegut com a Goni), va aprovar una llei d'hidrocarburs que permetia, al consorci multinacional Pacific LNG, exportar el gas cap els Estats Units. El consorci està format per les empreses Repsol YPF, British Petroleum i British GAS. De dur-se a terme aquesta llei, el país només es beneficiaria del 18% de les vendes totals d'aquest producte natural.

El poble bolivià, cansat de tants expolis (pràcticament totes les empreses públiques del país s'han privatitzat al llarg del govern del Goni), va sortir al carrer per evitar l'usurpació de l'últim recurs natural que controlaven totalment. El vuit d'octubre començaven els bloquejos i, amb ells, la "guerra del gas".

La tradició de fer bloquejos ve d'antic. El 1781 el líder aimara Tupaj Katari va envoltar la ciutat de La Paz, incomunicant-la durant vuit mesos en un dels aixecaments indígenes més rellevants en el camí vers la independència. El precedent de l'"octubre negre" va ser l'aixecament que l'any 2000 protagonitzà la ciutat de Cochabamba, l'anomenada "guerra del'aigua". Després de patir els preus abusius que els feien pagar en ser privatitzada, el poble va sortir al carrer i alguns d'ells van morir defensant aquest dret bàsic.

A l'octubre de 2003 els ciutadans de El Alto van bloquejar les entrades a la ciutat de la Paz i, en pocs dies, la ciutat es va quedar sense gasolina ni queviures. Però això no va quedar sense resposta governamental. El Goni va enviar efectius militars i El Alto es va convertir, en tres dies, en un camp de batalla amb successives morts i ferits en els enfrontaments. En menys d'un mes el Goni havia fet matar quasi un centenar de bolivians.

El poble no va cedir i, encapçalats per dirigents com Evo Morales (MAS), Jaime Solares (COB) i Felipe Quispe (CSUTCB) van acordar un únic discurs: per negociar amb el poble, el Goni hauria de renunciar a exportar el gas. Finalment la pressió popular va fer que el president fugís escopetejat del país.

Extracte de la xerrada "Efectes del neoliberalisme i la sobirania política boliviana" (Barcelona, 8 de febrer de 2004)

L'any 2002 els moviments socials de Bolívia vam voler trencar els contractes amb les transnacionals i posar fi a la privatització dels recursos naturals. El recurs de l'aigua, per exemple, no pot ser un negoci privat, és un Dret Humà i ha de ser un servei públic. L'any 2000 vam guanyar aquesta guerra i els moviments socials ens vam fer forts, especialment els grups indígenes.

En aquest procés també vam lluitar per la defensa de la coca, contra “el impuestazo” i l'octubre de l'any passat vam dur a terme la "guerra del gas" perquè els hidrocarburs, lamentablement, s'havien ofert a les transnacionals.

L'octubre passat els partits neoliberals ens van dir que la solució era l'exportació del gas per Xile. Llavors va venir una protesta generalitzada contra les polítiques neoliberals. La capitalització, sinònim de privatització, ha estat una enganyifa. Els quètxues, aimares i guaranís hem lluitat perquè ens retornéssin els nostres recursos naturals.

Entrevista a Evo Morales, líder indígena.

Vostè va fer unes declaracions a Buenos Aires on manifestava que " no descartava un conflicte bèl·lic amb Xile"…

Aquesta informació ha estat tergiversada justament per evitar que jo pugui anar a Xile. Com poden pensar que amb aquesta conjuntura desafiarem a Xile a un conflicte bèl·lic? Mai. En segon lloc, Bolívia mai ha renunciat al seu retorn al Pacífic. Nosaltres plantegem una solució diplomàtica, una solució de diàleg on hi intervingui la Comunitat Internacional, i tot això en un marc de reciprocitat, solidaritat i complementarietat. Els moviments socials i els partits polítics, inclòs a Xile, aposten per retornar el mar a Bolívia. Xile ha de saldar el deute que té amb nosaltres.

Hi ha qui pensa que el president Carlos Mesa ha tornat a destapar aquesta reivindicació creant una cortina de fum per tapar altres problemes socials. Vostè què en pensa?

Penso que no és una cortina de fum perquè Bolívia mai ha renunciat al mar. El que sí que ha fet el president veneçolà Chávez, amb molta intel·ligència, és tornar a posar sobre la taula aquest debat, reclamant l'actuació internacional. Crec que si Chávez fos candidat a president guanyaria, a Bolívia. Em guanyaria a mi, potser. I justament per assumir la defensa del mar per Bolívia. Penso que no és per desmobilitzar ni desvirtuar la lluita del poble bolivià. Qui no voldria tornar al Pacífic! En aquest moment, sobretot les dones de la ciutat de El Alto estan cremant productes xilens. Alguns han plantejat tancar les fronteres a productes xilens. Això és molt arriscat. Però el que podríem fer, potser, és no consumir productes xilens per tal de recuperar el mar. Això em sembla una iniciativa excel·lent.

Nosaltres estem demanant que ens tornin el mar, no demanem que ens el regalin. Estem oferint-los que si necessiten vendre'ns aigua, gas o sal, doncs que ho facin. Però volem unes bones negociacions sota unes relacions comercials en les que la balança comercial no sigui de deu per u, o de vuit per u, sinó que sigui d'igual a igual. Penso que no hi poden haver relacions comercials si no hi ha relacions diplomàtiques. Nosaltres estem disposats a apostar pel diàleg, per la diplomàcia, per tal que Bolívia retorni al Pacífic.