Carta oberta a la premsa europea i nord-americana

Hebe de Bonafini
Presidenta Jueves en la Plaza, con las Madres

Les Madres de Plaza de Mayo hem visitat Iraq, convidades pels companys de la Campanya Europea per l'Aixecament de Sancions Econòmiques.

Iraq queda molt lluny d'Amèrica Llatina, i els països àrabs són un món cultural molt diferent del que coneixem habitualment.

Les Madres de Plaza de Mayo només sabíem d'Iraq el que n'informen les agencies de notícies internacionals, europees i nord-americanes. Però nosaltres vam patir l'horror de les dictadures finançades pels Estats Units i Anglaterra.

Les Madres, que vam observar impotents el segrest, la tortura i la desaparició dels nostres 30.000 fills mentre els mitjans de comunicació els assenyalaven com a terroristes... teníem les nostres sospites.

Avui tornem d'Iraq sorpreses per una realitat que no coneixíem. Però tornem també indignades per la repugnant manipulació de la informació que han fet durant anys la majoria d'agències i mitjans de comunicació internacionals, principalment la premsa nord-americana i europea.

Al món hi ha hagut periodistes que van donar les seves vides pel dret d'informar sobre la veritat. Actualment, una gran quantitat de mercenaris s'inclinen davant les ordres de grups econòmics o les exigències polítiques dels Estats Units, i tergiversen la veritat. Molts d'aquests mercenaris d'escriptori que es fan dir periodistes assassinen des dels seus ordinadors amb molta més precisió que si fessin servir un fusell.

Les Madres de Plaza de Mayo hem descobert un Iraq que no mostren ni la CNN, ni la BBC, ni la RAI, ni TVE ni el Mundo, el País, Le Monde, Le Fígaro, o tants altres pasquins.

Vam descobrir el país més avançat del món àrab, un país on la revolució -amb els seus errors i encerts-podria donar exemple a tot el món: havia desterrat l'analfabetisme; tenia educació primària obligatòria, sota pena de presó, per a tothom; finançava una educació gratuïta a tots els nivells per al seu poble;prohibia l'educació privada; el millor sistema públic de salut del món àrab i del tercer món, gratuït; índexs de mortalitat infantil semblants als dels països desenvolupats; un sistema de plena ocupació laboral per a tota la població; l'índex mundial més elevat d'inversió en obres publiques en proporció als seus ingressos; un dels índexs mundials més baixos en corrupció administrativa; sense narcotraficants ni venda de drogues en el seu territori; el major procés de recuperació de terres desèrtiques per al cultiu de tot l'Orient Mitjà;un estat laic, en mig d'un fanatisme religiós creixent en la regió;membres de comunitats xiïtes, sunites i kurds que participen en el govern; un règim que havia ajudat a tots els governs progressistes del Tercer Món;un règim que va portar els drets de la dona al nivell més alt de tot el món àrab; ...i encara podríem continuar.

Però també hem vist la destrucció més increïble i l'aterrador genocidi perpetrat pels Estats Units i els països europeus en nom dels "drets humans".

S'han llençat sobre Iraq més bombes que durant tota la Segona Guerra Mundial. S'han llençat més míssils amb tones d'urani que avui són la principal causa de càncer infantil i malformacions congènites.

Es van destruir més de 1.200 escoles, quasi totes les universitats, totes les plantes d'energia elèctrica, totes les indústries i tota la infrastructura petrolera. En nom dels "drets humans".

Però en nom de la revolució, el poble iraquià ha tornat a construir el que s'havia destruït. El que no es va poder reconstruir va ser el refugi on milers de nenes i dones van ser assassinades per míssils, perquè quedi com a testimoni de l'horror.

Mai oblidarem les cares d'aquelles mares que sostenien en braços els seus fills que morien per falta de medicaments embargats per les Nacions Unides.

La premsa europea i nord-americana no informen que més de 5.000 nens moren cada mes a causa de l'embargament i la contaminació provocada pels bombardeigs.

El periodisme mercenari no explica que un milió de nens han estat assassinats durant aquests deu anys pel govern dels Estats Units.

Hem comprovat la vergonyosa complicitat de les comissions de les Nacions Unides amb el genocidi planificat des del Pentàgon. Durant aquests dies hem rebut la generosa hospitalitat del poble iraquià.

Vam recórrer els carrers, vam conversar amb les dones, vam entrar a casa seva i vam visitar hospitals i museus.

Vam ser rebudes per funcionaris i ministres i se'ns va permetre comprendre una realitat que la premsa internacional no ens mostra.

Hem vist l'orgull amb què les dones iraquianes participen en la lluita revolucionària, donant exemple a tot el món àrab.

Vam veure l'esforç de milions d'homes i dones que lluiten contra l'embargament.

Vam veure un poble orgullós d'enfrontar-se amb dignitat a les nacions més poderoses de la terra, per tal de defensar el dret de cada nen i nena a l'educació, la salut i la llibertat.

Sabem que els Estats Units, Anglaterra i els seus còmplices europeus volen el petroli d'Iraq, però aquest no és l'únic motiu per al genocidi.

Les grans potencies occidentals volen doblegar-los per impedir que aquest exemple de resistència es propagui per tot l'Orient Mitjà.

Mentre els Estats Units i Anglaterra donin suport a les dictadures i monarquies més sanguinàries del món àrab, bombardejaran Iraq en nom dels drets humans.

Aquesta és una guerra que es lluita en molts fronts, una guerra dels pobles civilitzats contra la brutalitat, la prepotència i el genocidi dels Estats Units.

Si encara queden periodistes honestos que s'atreveixin a enfrontar-se amb la direcció del mitjà on treballen, que viatgin a Iraq.

Les Madres de Plaza de Mayo no els demanem que ens creguin, només que hi vagin i ho vegin amb els seus propis ulls.

No és una guerra contra Saddam Hussein, de la mateixa manera que a Iugoslàvia no va ser una guerra contra Milosevic.

És la guerra dels despietats interessos econòmics dels Estats Units i de les potencies europees contra pobles que intenten continuar sent independents.

Perquè els nostres 30.000 desapareguts van donar la vida per a la veritat i la llibertat, els demanem que honorin la professió de periodistes i no menteixin.