Contra Aznar

Alfred Bosch
Historiador

El so dels timbals m'ha fet reflexionar i extrapolar el debat, provincià com sóc, a la meva petita realitat. La guerra d'Iraq potser no encaixi del tot amb el patró exemplar de guerra justa, a tenor dels supòsits enunciats. Però això no vol dir que jo desterri el concepte de guerra justa. En el passat, diria que hi ha hagut algun conflicte legitimable, fins i tot d'entre els que s'han impulsat des de Washington. Admeto que, amb tota probabilitat, jo hauria aplaudit una cacera ben muntada contra Pinochet, o contra Kim Il-Sung, o Stalin o Mengistu. Una guerra quirúrgica, efectiva i ben calibrada, que hagués extirpat autèntics càncers de la humanitat. També m'hauria semblat fonamentada una bona expedició contra el general Franco -una hipótesis que, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, no hauria semblat tan impensable.

Quant a l'Espanya que propugna José M. Aznar, tinc sentiments contradictoris. Si haig de ser sincer, reconec que comparteixo l'estat d'ànim de molts nord-americans i del president Bush, encara que no pel mateix motiu -la meva guerra és una altra. Però coincideixo en els mals humors: a mi també se m'esgota la paciència. Jo també voldria marcar un termini de tres setmanes -au va, deixem-ho en deu dies-, i reunir la força suficient per escombrar les pràctiques negres i involucionistes del PP, que em transporten als aires de la més negra nit del franquisme. I com que no vull que ningú es carregui les meves llibertats, les meves conquestes històriques, el meu idioma i el meu futur, sento una força irresistible que em xucla cap a la violència del cowboy.

Entenc que el líder popular ha estat elegit per les urnes, que la seva obra està emparada per l'estat de dret, i que la seva legitimitat no és comparable a la del rais iraquià. Per això procuro que la impaciència no em faci perdre els estreps democràtics, malgrat que us asseguro que estic tan empipat com George Bush, si no en termes de quantitat, sí de qualitat. Qui sap si és l'enuig el que em porta a sospitar dels atributs democràtics del president espanyol. Qui sap si amago altres sospites: per exemple, de la mateixa manera que els americans poden ser demòcrates a casa i despòtics a l'exterior, m'ensumo que el govern d'Espanya també ho pot ser. Estic parlant de la política envers l'Iraq i també de la política envers el que no és Iraq.

A Catalunya i Euskadi, diguem-ho clar, Aznar mai no ha guanyat unes eleccions. A diferència dels iraquians, els catalans i els bascos hem tingut la possibilitat de votar-lo: i l'hem rebutjat. Mal que ens pesi, doncs, l'hem de suportar. És legítim, això? De moment és així, simplement, i no cal que ens hi trenquem les banyes. Com a nacions minoritàries, a l'Estat espanyol, la batalla de les majories electorals la tenim perduda d'entrada. ¿Però realment, com insistieixen alguns, no hi ha més democràcia que la de les convocatòries electorals? Aleshores, què passa amb la democràcia del respecte a les minories? I amb la de la llibertat d'expressió? I amb la dels drets fonamentals? I amb la de la llibertat de reunió, d'associació, de mobilització? La democràcia ofereix moltes més armes que les urnes, i són aquestes les que es poden usar, de forma lícita, contra un demòcrata formal i domèstic que opera com un autoritari a les terres de frontera.

Els escàndols del Prestige, del Pla Hidrològic, dels papers de Salamanca, de la mateixa guerra d'Iraq, ens han refrescat la memòria, i ens han ajudat a recórrer a armes legals que crèiem enterrades en una apatia general. No és cap disbarat armar una guerra contra l'Espanya més fosca, sempre que sigui democràtica, desarmada, preventiva, quirúrgica i proporcionada. Els supòsits de la justa confrontació els podem complir tots. El patiment pot ser limitat al màxim -provocant, com a molt, algun embús de trànsit-; el mal major a impedir és evident -el retorn a tics d'èpoques nefastes-; i comptem en el nostre haver amb una gran injustícia a redreçar. La injustícia de segles de marginació política, de menyspreu a la diferència, d'ofec de la llengua, de trens que arriben tard i malament, de tancament de diaris, de mala llet mesetària, de discriminació fiscal...

Explotar la impopularitat de la guerra d'Iraq per a orquestrar una campanya contra tot això no és oportunisme. És una oportunitat històrica impagable. I encara que sigui oportunista, fins i tot si inclou l'ús de la demagògia i de l'astúcia, pot continuar sent una operació justa i necessària.