Bagdad, ciutat pacífica i ciutat màrtir

Jaume Botey, escriptor

Acabo d'arribar de Bagdad amb una sensació estranya, difícil d'entendre, de ciutat de pau. Saben que són al punt de mira del món. Saben que demà els poden començar a caure els mil míssils que l'Imperi els té preparats. Però hem trobat Bagdad més pacífica i menys vigilada: aquí, l'enrenou propi de tota ciutat musulmana continua com si res.

Vam visitar la Universitat i vam parlar amb el Rector, que ens va explicar l'estructura i finançament del sistema educatiu, les restriccions pel bloqueig, el control dels Inspectors de la UNMOVIC...: "Hem reconstruït el que hem pogut i hem ampliat docència i alumnes tant com hem pogut. Ara en som 30.000. Però ho tornaran a ensorrar. Per nosaltres i pel poble de l'Iraq la cultura és un tema prioritari. Som un país ric i culte i n'estem orgullosos. No necessitem cap cowboy que ens vingui a dir què hem de fer. Estem desarmats i disposats a morir si així ho han previst".

Vam visitar també el Patriarca catòlic-caldeu de l'Iraq, l'equivalent a un cardenal: "la nostra funció es fer veure que la fe en Déu hauria de ser un lloc de trobada i de pau. Aquí hem tingut llibertat religiosa i de culte perquè som un país laic que respecta totes les tradicions i confessions". Vam visitar el director de l'hospital infantil, ara sense medicaments ni oxigen: "a l'Iraq tota la sanitat és publica, però ara el govern no dóna a l'abast:ens ajuda per saltar-nos el bloqueig, però no cobrim ni les necessitats mínimes. Havíem estat un dels millors hospitals de l'Orient Mitjà". El 1991, els míssils llençats per EEUU eren folrats d'urani; el resultat d'allò és aquest infern de càncers infantils mai vistos, leucèmies i deformacions congènites. Segons les Nacions Unides, des de 1991 han mort per aquestes causes un milió quatre-centes mil criatures de menys de 5 anys. L'OMS calcula que d'aquí a quinze anys quasi el 50 % de la població de l'Iraq estarà afectada de càncer. Però "això no és una arma de destrucció massiva", diu el Comitè d'Experts del Pentàgon. Quan el 1996 preguntaren a Madeleine Albright sobre aquestes morts, va respondre: "el progrés exigeix sacrificis".

També vam visitar Tarek Aziz, viceprimer ministre, la cara amable del govern. Sabem que hi ha qui ha considerat que aquesta visita tenyia el nostre viatge de suport al règim, i ho lamentem, un cop més. Sabem perfectament el que ha fet i qui és qui en aquest règim.

Però Occident ha fabricat dues cortines de fum -la democràcia interna i les armes de destrucció massiva- per vendre a l'opinió pública mundial una invasió l'objectiu de la qual és purament econòmic i geoestratègic. I és obvi que la nostra missió té un component polític: sempre hem entès que el diàleg amb tots els actors possibles és una norma de treball elemental per a la pau.

A tots ells, els vam transmetre les imatges, vives encara, de la imponent manifestació del dia 15 de febrer a Barcelona. Ens sentíem portadors de la solidaritat dels milions de persones que van clamar per la pau, i assumíem la responsabilitat de transmetre a la societat catalana el seu agraïment, les seves paraules i actituds pacífiques.
Probablement el resultat més tangible del viatge ha estat poder preparar sobre el terreny el model d'actuació per als qui a partir d'ara, moguts pel desig de pau i per la generositat, es decideixin a viatjar-hi. Els que hi viatgin hauran de procurar, sobretot, que la seva bona voluntat no creï nous problemes. Caldrà molta prudència en les accions, perquè seran testimonials.

Els EE.UU no tindran en compte si hi ha o no gent d'altres països: potser fins i tot seran blancs preferits per poder acusar de criminal el govern de l'Iraq davant dels respectius governs per haver posat en perill la vida dels seus: els EE.UU ja han dit que ho farien. Els qui siguin allà quan comenci l'atac possiblement quedin aïllats, a les fosques, sense aigua ni aliments, sense cap possible connexió amb l'exterior i sense poder sortir. Si no tenen connexió amb la població ni una seriosa connexió amb el govern, no només correran perill real, sinó que poden crear innecessaris problemes polítics i logístics. En una situació tan complexa no n'hi ha prou amb la voluntat de ser heroi.