Perquè Bush vol la pell de Saddam

Jaume Botey
Sociòleg

La novetat del que ha passat amb motiu de la invasió a l'Iraq ha estat la força no prevista amb què s'han enfrontat la lògica de la pau i la lògica de la guerra. La d'una guer-ra anunciada, la de la brutalitat criminal de l'agressió, de l'asimetria de mitjans, de la mentida descarada, de la violació del dret, de la ruptura de consensos construïts amb afany, de la justificació de l'unilateralisme, de la imposició del militarisme com a estratègia de pau, de la tergiversació del sentit de les paraules, de la fabricació de més armes com a base per reactivar l'economia, de l'arrogant menyspreu de l'opinió pública, del mesianisme, etc.

I, d'altra banda, la d'un moviment mundial enormement potent, que ha deixat atònit els moviments de massa clàssics amb la seva força, coherència en l'expressió, espontaneïtat i xifres de resultats. Es tracta del fet més massiu de la història de la humanitat i del més massiu de la història d'Espanya i de Catalunya.

Per què ara, i no abans amb Nicaragua, Chiapas, amb els més d'un milió de morts als Grans Llacs, amb Somàlia, Sudan o el Timor, amb els de l'ex-Iugoslàvia o Kosovo, o ni tan sols amb l'Afganistan? Quines condicions objectives i subjectives s'han donat ara que no s'havien donat anteriorment? Ha estat només la gota que fa vessar el got, o hi ha alguna cosa més?

Per la senzillesa de plantejaments amb què s'ha intervingut, el conflicte de l'Iraq ha tingut la virtut d'actuar com a catalitzador de la consciència mundial. Ha posat en evidència que aquest model de desenvolupament necessita robar.

I, en conseqüència, necessita matar per poder robar. I els dirigents del món han estat tan estúpidament insolents que ho han dit, i ho han dit sense intentar dissimular.

L'11 de setembre va facilitar la coartada del terrorisme com a justificació, però no ha colat. Es va proclamar l'Estat de Guerra Global Permanent, l'estat d'excepció a tot el món. Els assassins han guanyat, no podia ser d'altra manera, la batalla militar. Però han perdut totes les batalles polítiques, des de l'opinió pública a la legitimitat que podien haver-li donat les Nacions Unides, etc. Ara la pregunta és quina traducció política i territorial tindrà el malestar general, com cal continuar el moviment? Això ajudarà a superar d'una vegada el divorci que hi ha entre societat civil i societat política, etc. D'altra banda, el plantejament maniqueu de Bush: "qui no està amb mi, està contra mi", com Déu, deixa molt poc espai per a una possible "tercera via" socialdemòcrata.

CAUSES DE LA INVASIÓ
Control del Petroli
Els experts diuen que el petroli, energia no renovable, s'acaba. No n'hi ha prou amb tenir-ne el subministrament garantit. Per mantenir el nivell de vida s'ha d'obtenir barat. Es tracta de tenir una posició que permeti determinar les quotes de producció i, en conseqüència, fixar els preus i posseir el control de la destinació.

Al contrari del què va dir la propaganda, la invasió de l'Afganistan va tenir molt poc a veure amb el terrorisme, amb la recerca de Bin Laden o amb el fonamentalisme islàmic, i menys encara, amb la defensa dels Drets Humans.

Semblava que els taliban, amics i finançats pels Estats Units quan anys enrera s'intentava combatre la Unió Soviètica, acceptarien treure el gas cap al mar. La negociació es va prolongar fins el juliol de 2001, dos mesos abans de l'11 de setembre. Però els taliban van dir que no. I les petroleres van rebre l'immens regal (de qui?) de la caiguda de les torres bessones, magnífica excusa per envair l'Afganistan.

La invasió comença el novembre. El 30 de maig de 2002, Hamed Karzaï, nou primer ministre, signa un contracte amb Turkmenistan i Pakistan per construir el gasoducte.

Control de l'Orient Mitjà
Es tracta, a més a més, d'impedir que en un futur proper pugui sorgir cap competidor. I la clau és el control d'Orient Mitjà: cruïlla de cultures i de tres continents on viuen ¾ parts de la humanitat, porta d'entrada als gegants de Rússia, Xina, Japó o l'Índia, i el dipòsit del 65% mundial d'energia per al futur.

No obstant això, , té tots els ingredients per convertir-se en llar de conflictes inextricables. El petroli de l'Orient Mitjà és una artèria vital per a Occident. Qui controli la producció i distribució del petroli de l'Orient Mitjà té la clau del futur desenvolupament del món.

L'objectiu no consisteix tant a instal·lar un nou règim a l'Iraq sinó a remodelar tot l'Orient Mitjà. El control de l'Iraq permetrà als Estats Units tenir una posició més forta per intervenir contra Síria i l'Iran, per resoldre el contenciós Israel-Palestina i per no dependre tant d'Aràbia.

I això és possible que inclogui la remodelació del territori àrab, que tindrà doncs, per finalitat, assegurar els interessos dels gegants del petroli. Cal remarcar que en aquest pla de neteja general, França i Alemanya no hi figuren. No és per casualitat, doncs, que són els qui més fermament s'oposen a la guerra.

Envaint l'Iraq els EUA dónen llum verda a l'agressió d'Israel contra el poble palestí. L'Iraq era un dels pocs defensors decidits de la causa palestina. El fet que ell no hi sigui permetrà a Israel continuar la seva política genocida.

Superar la crisi interna
Per l'any 2003, el pressupost dels Estats Units en defensa arriba als 355.000 milions de $ i sinifica un creixement d'un 12% en relació amb l'any anterior. Es tracta de la pujada més important en els darrers 20 anys. Té, a més, com a objectiu arribar als 451.000 milions de $ l'any 2007, cosa que significa un augment del 75% durant la dècada 1997-2007. Aquest pressupost supera en molt les despeses militars de Rússia, Xina, Japó , Anglaterra, Alemanya i França juntes. L'arribada de la nova administració fou una benedicció per la indústria militar.

El terrorisme com a excusa i la psicosi de la inseguretat possibiliten un rellançament de la indústria militar també sense precedents, que a la vegada actua de locomotora cap a la militarització de la resta de països. És des d'aquesta perspectiva que hem de veure l'increment de la despesa militar dels països de la UE.

Només un mes i mig després de l'atemptat, el 26 d'octubre, s'aprovava la "Patriot Act" o llei antiterrorista. Tolerància zero: restricció dels drets individuals, ampliació de poders de la policia, instruccions judicials sense testimonis, presó preventiva, registres domiciliaris i control de les comunicacions...

El que més sorprèn és l'acceptació alegre i sotmesa amb que la societat americana accepta la seva retallada de llibertats en nom de la llibertat i la seguretat.

Factors ideològics
És conegut el proverbial sentiment religiós de Bush. Invoca Déu en molts dels seus discursos, comença amb una oració les seves reunions i dedica un temps diari a llegir la Bíblia. El seu missatge, d'altra banda, està tenyit de frases apocalíptiques, morals o teològiques.

Això converteix la seva acció política en particularment perillosa per la seva proximitat amb el fanatisme. Poc importa que el seu discurs bel·licista hagi estat condemnat per la Jerarquia de la seva Església metodista. Connecta d'una banda amb la tradició calvinista i, de l'altra, amb el discurs de les identitats i l'enfrontament entre cultures. L'11 de setembre ha donat la possibilitat d'identificar en l'imaginari col·lectiu aquest enemic poderós però amagat. Es tracta del contra-model religiós i cultural, la personificació del mal: el món àrab.

La situació actual recorda la de l''Alemanya dels anys 30, amb l'extrema dreta al poder sostinguda pel gran capital de la indústria militar. Cambiant el trajo militar per la corbata o el pas marcial pels peus sobre la taula, el discurs de Bush és la repetició del discurs nazi de Hitler, suma de nacionalisme neoconservador i de messianisme religiós, cridant a la lluita del bé contra el mal, de nacionalisme agredit nord-americà i de la dreta jueva que ha conreat la paranoia de la por i la inseguretat.

I SI TOT FOS EL COMENÇAMENT DE LA FI DE L'IMPERI?
La superpotència dependent econòmicament i innecessària políticament
L'economia real es defineix més per la producció que pel consum. I els EUA arrosseguen un dèficit comercial impressionant, que de moment només es pot mantenir perquè la seva economia s'ha convertit en l'eix de les altres i per la força militar. Ja hem esmentat anteriorment la seva dependència energètica. A més a més, es dóna la paradoxa que la primera potència indústrial del món depèn en un 10% de les seves importacions. La realitat és que en el moment actual necessita lluitar políticament i militarment per mantenir una hegemonia indispensable del seu nivell de vida. El problema és com podrà mantenir aquesta hegemonía sent econòmicament dependent i políticament innecessària.

La superpotència en solitari
En lloc d'una política multilateral, l'administració republicana de Bush ha optat per l'unilateralisme, i això significa un perillós punt d'inflexió en la política exterior nord-americana. I, a la vegada, un risc per al món sencer.

Contràriament al que els seus dirigents han pensat, la força dels EUA hauria vingut de la seva legitimitat, del respecte al Dret Internacional. La confiança del món li hauria facilitat un lideratge natural. No obstant això, avui apareix més com un perill per la pau que com una garantia, més com el primer "Estat canalla" o "Estat terrorista" que com un Estat respectable.

Haurà de tenir present que el militarisme teatral per atemorir els dèbils pot provocar precisament l'efecte contrari: l'apropament mutu de les altres potències fortes: Europa, Rússia o la Xina.

L'agressió ha trobat una resposta mundial com no s'havia donat fins ara. Hem estat testimonis de la mobilització més important de la història, tant a escala local com mundial. Però per poder continuar és imprescindible analitzar què ha passat i per què ha passat.