El fracàs de la invasió

Jaume Botey
Sociòleg

Sabíem que la invasió era una operació ordenada pel lobby petrolier. Es tractava d'anar a robar, i calia matar per robar, com en els temps dels pirates o del colonialisme. Ho sabia la opinió pública mundial que, sobretot a partir del 15 de febrer, va dir repetidament "per favor, pareu, portadors de la mort, pareu!". Però ningú es podia imaginar que fos també un grup tan declaradament incompetent, estúpid utilitzant l'adjectiu del títol del llibre de Michael Moore. Han fracassat en tots, absolutament en tots els objectius que -tot i que mai els van confessar- sabíem que s'havien proposat. I en canvi, totes, absolutament totes les "raons humanitàries" que van donar per justificar la invasió s'han demostrat falses.

Després d'un any el món es més insegur. No pel terrorisme dels dèbils, sinó pel terrorisme dels forts i, sobretot, per la injustícia que creix. El món es desperta amb la consciència que estem en mans d'un petit grup d'assassins, ineptes i impostors. Parlo evidentment de Bush, Blair i Aznar i dels equips que els han donat suport.

Els mateixos EUA constaten ja que la operació ha estat un fracàs, que estan ara empantanegats com s'hi van trobar al Vietnam i que, hores d'ara, la veritable preocupació és marxar-ne quan abans millor, i sobretot abans de la recta final de la campanya electoral, no fos cas que el degoteig de taüts de soldats posi en perill els resultats de les eleccions del 4 de novembre.

1. No han pogut amagar que el pretext que van utilitzar per la invasió era una mentida

El 24 de setembre del 2002 Tony Blair deia al Parlament: "Els serveis d'intel·ligència indiquen que la capacitat militar de l'Iraq pot activar armes químiques i biològiques en 45 minuts.". Va corroborar-ho amb un informe sobre els arsenals iraquians d'armes de destrucció massiva. Al gener Collin Powell utilitzaria aquest mateix informe davant el Consell de Seguretat com a "prova irrefutable" de l'imminent perill de Saddam. Pocs dies després Blair i Powell feien el més espantós ridícul quan un estudiant va denunciar que aquell informe era el plagi d'un treball seu de classe de feia dotze anys, sense que ningú s'hagués preocupat ni tan sols de corregir-ne les faltes d'ortografia.

La Comissió d'inspectors de l'ONU, sota la presidència de Hans Blix i Al Baredei, al gener del 2003 no havien trobat res. Van demanar més temps per completar la investigació. Se'ls va dir que no. Hi havia pressa per la invasió no fos cas que no hi hagués temps per "pacificar" el país abans de les eleccions del novembre del 2004. I el 20 de març, pel seu compte, des dels avions, van començar a matar. Va durar fins a l'1 de maig.
El 5 de febrer i al congrés dels diputats Aznar havia sentenciat "pueden estar seguros que el régimen iraquí tiene armas de destrucción massiva. Tenemos evidencias suficientes y no estamos hablando de ninguna fantasía…" i Ana Palacio va ordenar als ambaixadors que afirmessin amb rotunditat que Saddam tenia les armes i contactes amb Al Quaeda. Però al mes de juny, el servei d'intel·ligència espanyol, CNI, va revelar que en els seus informes mai havia dit que Saddam tingués les armes o vinculacions amb Al Quaeda. David Kelly, el científic nuclear britànic diu a la BBC que el govern laborista va exagerar el dossier per justificar l'atac. El 18 de juliol ho va pagar amb la seva vida i sempre quedarà l'interrogant de si es va suïcidar o "el van" suïcidar. David Kay, responsable de l'equip d'investigadors d'armes de destrucció massiva dels EUA, que porta mesos a l'Iraq buscant-les, a finals de gener declara al Comitè de Serveis Armats del Senat dels EUA, que no hi ha armes: "estàvem tots equivocats", va dir, "probablement es van destruir després del 1991 i Saddam ara no tenia capacitat per produir-les". George Tenet, director de la CIA, traient-se les puces de sobre i donant les culpes a la Casa Blanca, declara a primers de febrer del 2004 que a l'informe secret de la CIA per la Casa Blanca no deia que Saddam les tingués. El mateix 8 de febrer Bush afirma que "tot ha sigut un lamentable error: no n'hi havia, però podien haver-n'hi hagut" Els iraquians morts no compten per res.

2. No comptaven amb la tenacitat de la resistència

Les víctimes donen sovint lliçons de dignitat que els pistolers no poden entendre, com passa amb el poble palestí, renascut sempre d'un nou sofriment. La "democràcia" occidental els va atacar fa dotze anys, els ha portat un milió i mig de morts pel bloqueig, els ha tornat a atacar per robar-los… i esperaven braços oberts! De fet, cada dia hi ha entre 40 i 60 atacs de la resistència.

EUA no ha aconseguit contribucions substancials de tropes d'altres països. Federico Trillo va acceptar de fer l'esperpèntic paper d'anar a reclutar joves a Hondures, Nicaragua, el Salvador i Costa Rica amb la miserable promesa de la condonació del deute extern. A més d'un nombre alt d'iraquians i de civils d'organismes internacionals morts en els atemptats, el nombre de soldats dels EUA morts supera ja els 550, dels quals 255 morts per la guerrilla des de l'1 de maig del 2003 a 1 de febrer del 2004, nombre superior ja als que van morir durant la invasió.

La captura al desembre de Saddam Hussein no va significar reducció del nombre d'atacs de la guerrilla. Al contrari, el gener ha resultat ser el segon més mortífer per les tropes dels EUA (han mort 39 soldats). EUA ha intentat ocultar els seus morts, però ja no és possible: pares i familiars han començat a crear el síndrome Vietnam.

3. Com a resultat del desastre tampoc no havien comptat bé els costos

El cost previst, suposant que la invasió fos curta, i sense comptar el cost de la reconstrucció, era de 79.000 M.$. La invasió fou curta. Però davant la resistència les tropes han de mantenir-se per un temps indefinit. El manteniment dels 130.000 soldats EUA significa un cost mensual de 4.000 M$.
Al setembre Bush va demanar una partida addicional per Iraq de 87.000 M$. Va dir que era per la reconstrucció. En realitat per reconstrucció només hi anaven 20.000. Els 67.000 restants eren per al Pentàgon: 15.000 per mantenir la ocupació a l'Afganistan i 52.000 per mantenir la ocupació a l'Iraq.

Però la invasió estava prevista com un negoci. No és doncs casual que el mateix 22 de maig, l'executiu dels EUA aprovés l'ordre 13303, que sota el títol "Protecció del Fons de Desenvolupament per Iraq" proporciona un poder il·limitat a les grans empreses del país per poder robar sense límits. Les empreses dels EUA son immunes a qualsevol demanda legal i no estan subjectes a cap regulació fiscal, laboral, ecològica, de seguretat o higiene en el treball, compliment de contractes, protecció dels consumidors. Cap govern de l'Iraq podrà exigir compensacions o indemnitzacions.

4. El fracàs de la Conferència de Donants

Washington fa el possible per passar la factura de la guerra als altres. Aquest fou l'objectiu de l'anomenada "Conferència de Donants" que es va celebrar a Madrid del 22 al 24 d'octubre. La "Conferència", però tenia dues "conferències" simultànies: la del sector públic, els Estats, i la del sector privat, les empreses. En la mes pura lògica neoliberal, al sector públic se li demanava endeutar-se i al sector privat se li oferia enriquir-se. Però les dues conferències van ser un fracàs.

Fracàs de la del sector públic. A la conferència dels Estats van ser-hi presents 57 països, 21 organitzacions internacionals (ONU, Comissió Europea, BM, FMI…) i una dotzena d'ONGs (exclusivament de l'òrbita del PP i de l'Opus Dei).

Els estats presents no van aportar ni 6.000 M$: si la guerra s'havia fet al marge d'ells i el negoci es faria al marge d'ells per què havien de ser-hi?. El govern espanyol ens va comprometre amb 300 M$ (però el compromís d'aquesta aportació és fins al 2007, la meitat en forma de crèdits retornables, i sortirà de les partides de l'Ajut al Desenvolupament).
Fracàs de la del sector privat. La conferència de les empreses en realitat es tractava d'una immoral subhasta de l'Iraq. Contractistes disposats a rifar-se les empreses de distribució d'aigua, d'electricitat, de construcció d'escoles, hospitals, empreses agrícoles. Rodrigo Rato a la inauguració animava als empresaris a invertir-hi afirmant que Iraq ara es un país de "grans oportunitats" i els grans titulars dels diaris d'aquests dies eren "Iraq està en venda", "La tarta es grande y habrá para todos", "Se privatizarán todos los sectores públicos y de servicios" etc.

Però va quedar clar que segons l'ordre 13303 del 22 de maig els EUA s'havien quedat amb l'exclusiva de l'espoli i que en el millor dels casos les altres empreses podien optar a subcontractes dels contractes de les empreses nord-americanes.

5. Qui pagarà realment la invasió?: imposició de la llosa del deute

Una vegada més el cost de la invasió i de la reconstrucció el pagarà la població indefensa de l'Iraq. La invasió encara no s'havia acabat i ja els banquers dels països més industrialitzats, reunits a Washington entre el 10 i l'11 d'abril per preparar l'Assemblea de primavera del BM i del FMI i la cimera anual del G-8 (que se celebraria al juny a Evian) va acordar fixar el deute exterior de l'Iraq en 120.000 M.$. A això cal afegir-hi les compensacions encara no saldades d'Iraq a Kuwait per la invasió del 1990.

6. No es produeix petroli

Abans de la invasió Iraq produïa 2'5 milions diaris de bidons de petroli. Quasi un any després ha recuperat aproximadament la meitat de capacitat de producció d'abans de la guerra. Les coses no han anat com Washington i les petrolieres s'esperaven. El problema fonamental, però, és la falta de seguretat política o la falta d'una autoritat reconeguda.

Tot i així hi ha enormes guanys de les petroleres per l'increment del preu del barril, que ha arribat fins a 28'5$: (ExxonMobil ha dit que al 2003 ha guanyat 21.500 M$, el doble del 2002, i ChevronTexaco ha crescut un 92%)

7. Caos. Desaparició de l'Estat. La situació d'ara, pitjor que la d'abans

Amb una gosadia difícil d'entendre, l'administració USA va suprimir tot vestigi de l'Estat anterior i va acomiadar a tothom. No només l'exèrcit.

També les estructures administratives i de serveis, oficinistes, funcionaris, mestres, professors universitaris, tots eren sospitosos de ser del Baas.

Els invasors, en nom de la llibertat han omplert les presons amb tres vegades més de població reclusa que la que hi havia amb Saddam, han imposat el toc de queda.

Han sigut absolutament incapaços d'estabilitzar la situació, de portar els serveis mínims d'aigua potable, electricitat, telèfon, neteja, escola i hospitals. En el segon país més ric del món en petroli no hi ha petroli a les gasolineres. Només caos i repressió.

8. Final de la impunitat

El control de Washington sobre Iraq es debilita dia a dia i cada cop més les forces de la resistència i per la democràcia són més fortes. La veritable democràcia pot arribar a l'Iraq no perquè la guerra de Bush hagi sigut correcta sinó precisament perquè ha demostrat estar desesperadament equivocada.

Ni Paul Bremer, ni el fantasmagòric Consell de Govern provisional ni la ONU ni cap país o grup de països que haguessin estat a favor del bloqueig que durà dotze anys o de la invasió poden encapçalar el procés de pacificació. Com diu Abdel Yabar al-Kubaysi, líder de l'aliança Patriòtica de l'Iraq "Nadie que esté en su sano juicio puede creer que el pueblo iraquí va a confiar en la ONU.

"L'ONU va imposar-nos un embargament que ha costat la vida a gairebé dos milions de persones i que ha devastat un país ric. Les Nacions Unides van justificar la invasió contra l'Iraq l'any 1991 sense fer cap referència a les violacions permanents del Dret Internacional comeses pels Estats Units i la Gran Bretanya. Nosaltres tan sols podem escupir a la denominada comunitat internacional i al món democràtic i civilitzat que ha participat en els crims contra el nostre poble.

¿Quina classe de civilització és aquesta que només ens proporciona la destrucció? La de l'Iraq és una batalla que prepara el terreny per al destí del poble estadounidenc. El poble iraquià mostrarà al món que l'imperi es pot vèncer".