Bagdad del 9 al 12 d'abril de 2003
Brigada
Mohamed Belaidi
LA les 15:30 de la tarda del 9 d'abril (un dia després de la brutal agressió de l'Hotel Palestina) una columna nordamericana composada de tropes, carros blindats i d'artilleria penetra en el barri que allotja els brigadistes españols.
Al seu torn, Donald Rumsfeld, Secretari de Defensa del Pentàgon, declara que "aquelles persones estrangeres que es trobin a l'Iraq com a brigadistes o escuts humans seran considerats combatents". Això representa que es convertirien en objectius militars de les tropes dels Estats Units.
Davant d'aquests fets, els brigadistes decidiren col.lectivament, segons narren en la crònica del 10 d'abril, abandonar l'Iraq de manera immediata ja que "el país ha estat ocupat militarment i que la seva funció allà ha deixat de tenir sentit davant la presència d'una autoritat militar que no reconeixen". Per això, van posar-se en contacte amb el Ministeri d'Afers Exteriors español per demanar-li protecció. Des del Ministeri però, se'ls aconsellà que no es moguin de l'Hotel Cedar, on estan refugiats.
Dos dies més tard, veient que el Govern espanyol no els ajudava a deixar el país, van fer-ho pels seus propis mitjans. Van sortir de Bagdad per carretera sense trobar-se amb tropes nordamericanes al llarg del seu trajecte fins a Jordània. Segons relaten els brigadistes "deixaren el país amb una sensació amarga en veure'l finalment ocupat després de tot l'esforç col.lectiu realitzat arreu del món per aturar-ho".Un esforç que ha estat una prolongació del que ja varen fer durant tota una dècada contra el genocidi del règim de sancions que patia l'Iraq desde l'agost de 1990 i que costà la vida a més d'un milió i mig d'iraquians.
Els
brigadistes han deixat el país admirats per la fortalesa moral dels seus
habitants. Expliquen que fins els dos dies abans de culminar l'ocupació
de la ciutat; durant les tres setmanes d'inclements bombardejos, seguien funcionant
els serveis públics i els habitants de Bagdad mantenien admirablement la
normalitat de les seves vides quotidianes. De la mateixa manera que ho van fer
durant tots els anys d'embargament.
A pesar de les imatges que la TV va mostrar
de l'ocupació nordamericana, els brigadistes espanyols afirmen que la població
de Bagdad no va rebre les tropes sinó que es van tancar a casa seva. Els
carrers estaven pràcticament buits i els escassos vianants es mostraven
perplexos davant la " calma " de la ciutat. Asseguren que "ningú
ha rebut els invasors com a alliberadors excepte una exigua minoria".
Surten del país amb la certesa de que l'ocupació serà efímera. Amb la sensació de què es pretén anular els iraquians com a societat articulada, com a nació, com a homes i dones plenament capacitats per regir lliurement el seu futur. Es pretén tornar-los 80 anys enrere, retornar-los a una tutela colonial que ja es van treure de sobre en el seu moment.