Burundi: una emergència silenciosa

Rosa Sala
Tècnica d'Ajuda Humanitària, Intermon-Oxfam

Burundi simbolitza l'emergència silenciosa en què tants i tants africans viuen i moren. Els fets parlen per si mateixos:

- Un de cada sis burundesos viu allunyat de casa seva, desplaçat pel conflicte: això fa que quasi 400.000 persones al mes depenguin de l'ajuda alimentària, perquè no tenen accés a les seves terres i no poden treballar per cobrir les seves necessitats. El nombre de desplaçats interns és el més gran de la regió dels Grans Llacs.

- Cada mes, 24.000 persones reben tractament per malnutrició;i només són la punta de l'iceberg que demostra que molts altres necessitarien tractament si poguessin accedir als serveis sanitaris i nutricionals.

- Hi ha 640.000 burundesos vivint en l'exili als camps de refugiats dels països veïns, i uns altres 200.000 que viuen a Tanzània des dels anys 70. Totes aquestes persones pateixen el neguit constant de les pressions tanzaneses i internacionals per marxar dels països d'acollida i tornar "a casa", sense que tinguin cap garantia que la situació als seus pobles d'origen els permeti viure i treballar en seguretat.

- L'any 1993 va començar la darrera onada d'hostilitats, part de tres dècades de violència, en què han mort unes 300.000 persones, la majoria civils, víctimes anònimes atrapades en els combats i les massacres per part de tots dos bàndols.

- Burundi ocupa el tercer lloc per la cua en l'Índex de Desenvolupa-ment Humà. El que és encara més greu: la seva situació ha anat empitjorant en aquests darrers deu anys, tornant a nivells de pobresa de fa trenta anys (des d'un nivell d'escolarització primària del 70% el 1993 al 48% actual; des d'una tassa de cobertura de vacunació del 83% el 1993 fins al 54% actual).

Les agències de cooperació i ajuda humanitària que treballen a Burundi s'enfronten a una paradoxa: dins de l'escassa atenció que el món dedica a Burundi, resulta relativament més fàcil obtenir finançament per accions d'urgència (distribució alimentària, serveis bàsics als camps de desplaçats) que no pas per treballar amb les persones en programes de rehabilitació i desenvolupament. Les accions d'emergència donen visibilitat i són menys polítiques. Els organismes que volen treballar per entendre i reduir les causes estructurals de la pobresa i el conflicte es troben amb tot tipus de dificultats, no només financeres. Aquesta negligència forçada cap als problemes estructurals que potencien la violència ha creat una situació en què la pau sembla allunyar-se de forma contínua i desesperada.

El conflicte està agreujat i en part provocat per la precarietat dels recursos naturals: les sequeres i inundacions recurrents, juntament amb la manca d'inversió en pràctiques de conservació de la terra i l'aigua, fan que la majoria de la població visqui en inseguretat alimentària. Els conflictes pel control de la terra estan també darrera de la violència.

Cal, doncs, un esforç de la comunitat internacional per promoure la pau a Burundi. Els acords d'Arusha estableixen les bases per a un repartiment del poder i una transició cap a estructures viables. Caldrà una pressió internacional que mantingui totes les parts en la voluntat de complir els acords. Els esquemes "d'ajuda a canvi de pau", basats en objectius concerts dels que queden establerts en els acords, podrien desenvolupar-se i donar-los seguiment.

Només sortint de l'espiral de violència els burundesos podran treballar per la reducció de la pobresa i combatre la seva vulnerabilitat davant dels desastres naturals.

Font de les dades estadístiques: Oficina de Nacions Unides de Coordinació d'Afers Humanitaris (OCHA), 2003.