BÚSTIA DE LA PAU

 

Sóc un pela-canyes

El passat dissabte 15 vaig estar a la Manifestació de Barcelona. Mai havia estat tan convençut a l'hora de decidir-me a assistir a una mobilització ciutadana.

Caldria que comencés explicant que sóc una d'aquells a qui costa "aixecar el cul de la butaca" i reaccionar davant les coses que passen al món. Què voleu que us digui... sempre em venç l'apatia. Però, aquest cop, ni tan sols als mandrosos com jo, ens ha costat abandonar el comandament a distància, treure'ns les espardenyes i calçar una pancarta per manifestar el nostre desacord.

I, dit i fet: a les 5 en punt em vaig citar al Passeig de Gràcia. Durant 5 hores em vaig perdre enmig d'un maremàgnum d'altres "romançaires" que, com jo, dissabte van vèncer la temptació del pijama i les calefaccions per sortir a passar fred; per reclamar el nostre dret a bramar el que pensem; per passejar la nostra indignació i unir-nos a la mateixa idea que ens va separar a més d'un milió de la manta i el coixí: "Guerra, no!"

No puc negar-ho: sóc mandrós. Sóc poc despert. Cal que digui que faig ben poc per a que les coses vagin millor; i, ademés, en sóc conscient. En fi; sóc un pela-canyes! I em trec el barret davant les persones que, com vosaltres doneu peu a que les coses vagin una mica millor. Agraeixo el vostre entusiasme, el mateix que vaig viure dissabte, entre les persones que compartien els cops de colze i les aixafades sense pensar que en cap altre lloc podrien estar millor... ni ho voldrien estar! O potser no podrien... com tampoc no puc jo.

Sóc un pela-canyes, de debò, ho sóc. Però fins i tot un dropo com jo ja no es sent còmode escarxofat nit i dia al sofà. I és que diuen que hi ha algú que insisteix en començar una guerra. I és tan gran la meva impotència que no m'hi vaig poder estar; així que dissabte que ve jo em torno a manifestar!

Xavi Rué
Sarroca (Lleida)

 

Camins de Pau

Els qui avui creuen necessària la guerra de l'Iraq parlen de responsabilitat d'estat, parlen dels qui sembla que volem portar la contrària als EUA, parlen de la demagògia, de protegir Saddam, de no voler defensar els drets dels pobles d'aquell estat, parlen de Lula i de la violència de les ciutats del Brasil i qüestionen totes les raons dels qui novolem cap guerra.

No voler la guerra contra l'Iraq no és per portar la contrària a ningú. No és tampoc per defensar Saddam ni el seu règim. Ni és tampoc per anar contra els drets nacionals de cap poble. Anar contra la falsa i arbitrària guerra de Bush, en aquests moments, és perquè creiem que els esforços i els diners han d'ésser per encetar camins de pau i de solidaritat i d'infraestructures per als qui no en tenen cap.

Després d'aquesta guerra, els kurds no tindran l'estat ni tampoc una autèntica autonomia no esquifida. Si hem de desarmar-nos, fem-ho tots una mica. Si un règim es tanca en banda estiguem al cas, però busquem la democratització d'un altre règim més disposat.

La guerra és un camí fàcil per al qui està farcit d'armament i d'interessos inconfessables.

Molts, cada cop més, creiem més en els camins de pau. I molts, cada cop més, exigim als nostres polítics que comencin a creure en la responsabilitat del respecte i no pas la de la repressió.

Estic segur que la noviolència porta més noviolència. Jo no tindria valor per fer d'escut humà ni per fer una vaga de fam que Gandhi sí que va fer. Aturar la guerra i encetar camins de pau és lloable, sigui a l'Iraq o sigui a les ciutats del Brasil.

Salvador Molins i Escudé
BERGA (Berguedà)

 

"No a la guerra!"

Si no s'atura la maquinària bèl·lica occidental capitanejada pels EUA, la guerra ja es pot dir que és imparable. Una guerra, per cert, que pot resultar catastròfica en més d'un sentit i per a més d'un "bàndol". Amb tot, si s´arriben a confirmar algunes de les previsions nord-americanes, aquesta guerra serà curta -un mes, s'ha arribat a dir-, però, i després? Atemptats suïcides multiplicats, horrible misèria en una zona ja de per si devastada, més inseguretat en l'àmbit internacional i un lògic "ressentiment" àrab envers Occident -i especialment envers el seu cabdill- seran realitats pràcticament inevitables. Això sí, petroli segur per als Estats Units i per als seus més fervents aliats (no els de la "vella Europa", per descomptat) europeus.
Ara bé, l'acció bèl·lica també es pot evitar, i amb ella totes les seves nefastes conseqüències. Per la qual cosa, i avui més que mai, cal dir NO A LA GUERRA!

Martí Mancilla Muntada
Granollers (Barcelona)

 

Firmas contra la guerra

El pasado 7 de febrero, sobre las 11 de la noche, estaba con unos amigos en la plaza de la Virreina. Vi un pequeño stand con dos chicas solas, se notaba que pasaban frío. Me acerqué y les pregunté si eran de algún partido político. Me contestaron que no. Entonces firmé contra la guerra y animé a mis amigos para que también lo hiciesen. Uno me dijo: "yo sólo firmo contratos de trabajo". Al final él también firmó. Cuando nos íbamos felicité a las chicas por su labor; una me contestó: "lo hacemos todos, tú también con tu firma". Su frase hizo que me sintiera feliz.

Es cierto que no he hecho mucho, que he empezado tarde y que podría estar mucho más comprometida, pero voy a enganchar cuántas más pegatinas pueda, colgaré en mi casa la "banderola del balcó contra la guerra" e intentaré animar a cuánta más gente mejor para que firmen, se manifiesten y chillen un NO rotundo a la guerra.

¿Enhorabuena por el periódico! En casa lo leemos semanalmente con interés.

Érika Roura
Viladecans