BÚSTIA DE LA PAU

 

El vestit nou del nou emperador
(detesto la guerra)

Tinc molt llargues les ungles dels peus, però sempre hi ha prioritats: és necessari escriure NO, encara que m'emporti unes llagues. És la urgència d'un temps que se’n va.

Entre la guerra i la pau hi ha molts estadis intermedis. Si la pau és impossible, com sembla voler demostrar-nos la Història, només hi ha una conclusió: qualsevol cosa abans que la guerra, ja que això significarà cercar vies que portin a la pau. La "maleïda llibertat" de Sartre ens atia per abandonar qualsevol cadira, ja que no escollir (deixar fer, que les coses vagin pel seu compte, deixar passar) ja és una elecció: la del fatalisme de la Història. És necessari prendre part. Ens presenten el "dictador sense màscara" (Hussein) com l'etern retorn de la bèstia. Però són les paraules d'un "dictador emmascarat", vestit amb robes conegudes: el discurs de Bush és "el vestit nou de l'emperador". El futur dirà que ambdós són la mateixa bèstia amb dos rostres diferents, amb dos creuaments a la màniga. El diable té mil cares, lluita contra si mateix i per això sempre guanya.

Aquests dues ens porten la radiografia nítida d'una esquizofrènia social. Els governants que solament es representen a sí mateixos i millons de persones amb veu però sense vot. Sé que assistim a un final; em sento revisquent la caiguda de l'Imperi Romà. Hi ha dos móns, però són el mateix: els dirigents encarnen la conciència d'un tipus de vida que es resisteix a desaparèixer, l'"allò"; els ciutadans encarnen la recerca d'una justícia oblidada des de dalt, el "super-jo". Si guanyen els governants, venç la mort. Si vencen els ciutadans, la societat del petroli (la socialdemocràcia que li ha donat veu) desapareixerà i amb ella un model de tolerància, una excepció entre inquisicions, un oasi en el desert de la Història.

He triat NO a la guerra, NO a l’inhumà fer de la matèria, tot i que sé que amb això perdré el privilegi de pensar i parlar. Prefereixo guardar silenci a que el meu discurs s'elevi sobre un cementiri. Prefereixo perdre el què tant ha costat, perquè perpetuar-ho seria aniquil·lar els exclosos i el desterrats; preferixo perdre els privilegis que matar per conservar-los.

Per això ara, després del discurs, només queda l'acció. Eliminar els qui han decidit per nosaltres, els que trien mort i es neguen a la desaparició del nostre obsolet model de societat injusta. Eliminar els qui neguen la dinàmica de la Història i són cecs pel nou model que s'aproxima. Acabar amb aquesta gentussa que ens governa tan sols és un acte senzill i natural. Com tallar-se les ungles dels peus.

Luis Antonio García.

 

Senyors de la guerra

Una de les grans contradiccions del món modern es troba en el paper dels exèrcits. Tot i que és prou evident que l'única finalitat de l'exèrcit és la guerra, la destrucció i el poder, molts estats intenten fer-nos creure el contrari, presentant-los com els protectors de l'ordre mundial.

Diuen que els seus exèrcits s'encarreguen de guardar la pau mundial enfront de l'"eix del mal", aquest conjunt de països bàrbars que no respecten la democràcia. Diuen que les seves accions són campanyes militars, mentre que les dels seus enemics són atacs terroristes. Diuen que les seves víctimes són herois nacionals, mentre que les víctimes dels seus enemics són simples danys col.laterals. Diuen que els únics motius dels seus desplagaments militars en els territoris dels vençuts, una vegada els països estan devastats, són la pacificació i les missions humanitàries.

Ara bé, quina pau necessita les armes? Els exèrcits no aconsegueixen la pau mitjançant el diàleg, sinó amb la inspiració del terror en els vençuts. De debò pensen que els seus atacs inspiren menys terror en la població civil? Perquè cal no oblidar que les grans víctimes de les guerres són els civils, siguin del bàndol que siguin. Pretenen fer creure que les persones d'alguns països són més importants que les dels altres? I els seus desplegaments militars, no els converteixen senzillament en forces d'ocupació? No s'adonen que, si tan poderosos fossin, haurien estat capaços d'evitar aquestes guerres i no caldrien les missions humanitàries? O potser prefereixen que hi hagi guerres, per tal que les seves empreses d'armament es facin d'or venent als dos bàndols? I una vegada han derrotat al país enemic, no busquen únicament convertir-lo en un satèl.lit del qual puguin extreure'n tots els recursos sense oposició?

Així, els exèrcits esdevenen l'instrument per a l'expansió política dels estats poderosos, i no en els mantenidors de l'ordre i la pau. Els senyors de la guerra tenen en les seves mans la sang del poble i l'odi dels inconscients i creuen que amb les armes poden aconseguir tot allò que volen. Per això caldria educar en la cultura de la pau, perquè un dia els seus tancs fossin peces de museu com ho són ara les espases. Com va dir Gandhi, la pau és el camí.

David Vila Ros