L'humor preventiu com a trinxera

Carles Capdevila
Director de "Alguna pregunta més", Catalunya Ràdio

Com a creient, practicant i consumidor de l'humor terapèutic, procuro recórrer a la ironia per frenar la ràbia. En temps de pre-guerra, fer l'humor no és només recomanable, es converteix en una qüestió de supervivència.

Nou de cada deu psicòlegs ens ho haurien de recomanar en defensa pròpia. La barreja de desànim i mala llet que genera la mentida permanent ens obliga a buscar refugi a les trinxeres de la sàtira.

Fa dies que els meus estadistes de capçalera són humoristes gràfics com l'admirat Ferreres i companyia. Els considero els millors promotors de la cultura de la pau, perquè són conseqüents, fugen del tòpic pacifista d'anar amb el lliri a la mà, entren en matèria, s'enfronten a l'actualitat amb les seves millors armes. Practiquen un humor crític, que assenyala amb el dit, que subratlla contradiccions, que ridiculitza, que posa en evidència.

No em provoquen una rialla innocent, sinó que m'ajuden a riure'm amb tota la força de la guerra i dels que la vetllen. Allibero tensions i em descarrego d'un instint de violència que si no neutralitzés em provocaria llagues a l'estómac.

No vull discutir ni argumentar en contra de la demagògia bel·licista, només me'n vull fotre. O me'n ric o rebento.
Clar que ni els humoristes gràfics ni els que ens dediquem al sector en terrenys audiovisuals podrem superar mai gags tan reals com escoltar Aznar parlant amb accent texà. Ni cap guionista podia imaginar que Cascos tindria la poca vergonya de dir que els del "no a la guerra" converteixen Hussein en el nou Ghandi del pacifisme. Per sort nostra i de les nostres famílies, els guionistes no podem articular una aberració com aquesta.

Els promotors de la guerra preventiva prediquen que la millor defensa és un bon atac. L'humor preventiu entén que a vegades la millor defensa és un bon gag.