Repensar les Nacions Unides

Santiago Castellà Surribas
Professor Titular de Dret Internacional Públic (URV)

L'agressió armada liderada pels EUA contra l'Iraq ha servit perquè uns quants s'apressessin a emetre el certificat de defunció de les Nacions Unides: després d'una llarga malaltia, ha estat tan fort el cop, que per a alguns no val la pena intentar reanimar el malalt. Però l'Organització de les Nacions Unides carrega sobre les seves espatlles l'enorme pes de 50 anys de maltractaments continuats, i resta, si no immune, sí que amb una gran capacitat per restablir-se. Nascuda com a "Directori" de les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial, les decisions més importants -aquelles referides a l'excepcional autorització de la força armada per al manteniment de la pau i la seguretat internacional- foren reservades en el si del Consell de Seguretat al vet de França, la Gran Bretanya, la Xina, els EUA i l'URSS -ara Rússia-. La lògica bipolar de la Guerra Freda implicà la paràlisi del sistema i l'actuació unilateral dels Estats marcats per l'equilibri de la por nuclear.

Amb la fi de la Guerra Freda, vam assistir als primers intents per domesticar l'únic espai mundial capaç de posar fre al naixement d'un nou orde imperial sota el deliri del neoconservadorisme nord-americà. Ja l'escassa claredat de l'autorització de l'ús de la força per "alliberar" Kuwait, tot deixant un ampli marge de discrecionalitat als EUA, va alarmar part de la societat internacional; seguidament, en el conflicte de Kosovo, es va arraconar l'ONU esgrimint raons humanitàries per evitar un possible vet rus contra els atacs a Sèrbia. Amb l'Afganistan, ni tan sols es va pensar a portar el tema al Consell de Seguretat -on hi hagués hagut consens-, perquè calia afirmar que l'Imperi -ferit i enrabiat per l'11-S- no reconeix cap ens superior de la Comunitat Internacional.

Ara, un cop iniciats els atacs contra l'Iraq, l'ONU no resta morta, com voldrien alguns; potser sí que ferida i humiliada, però encara viva, i més necessària que mai: cal, si més no, repensar-la i reinventar-la, perquè és l'únic espai mundial capaç d'ordenar pacíficament les relacions entre els Estats. Segurament els seus mecanismes de presa de decisions resten obsolets, cal repensar els membres permanents, el dret de vet, la distribució de funcions entre el Consell de Seguretat i l'Assemblea General, establir un control judicial de la discrecionalitat política del Consell de Seguretat... Però cal salvar l'ONU, l'única opció real que hem tingut per intentar aturar aquesta guerra, un espai on el "Clan de les Açores" no s'ha atrevit a anar per no sortir-ne derrotat i amb la cua entre les cames.