CATALUNYA AMB EL SÀHARA

Ricard Alonso i Vicent
Cap de programes de la Fundació Josep Carol

Els Consell Nacional de la Joventut de Catalunya té signat un protocol de col·laboració amb la UJSARIO (Unión de Jóvenes de Saguia et Hamra y Rio de Oro). Aquest protocol contempla diversos camps de cooperació entre ambdues entitats. Un d'aquests camps és en matèria de formació d'educadors i educadores en el lleure. Com que la raó d'ésser del Consell és funcionar com una plataforma de la joventut del nostre país, es va obrir aquest projecte a les entitats que hi volguessin participar. El resultat vàrem ser tres entitats: CJC (Col·lectiu de Joves Comunistes), RAI (Recursos d'Animació Intercultural) i l'Escola Forca, serveis de formació d'Escoltes Catalans-Fundació Josep Carol.
No us explicarem en detall el projecte, en tot cas, només comentar-vos que es tracta de fer un curs de monitors i monitores de lleure infantil i juvenil durant dues setmanes als mesos de maig-juny. Per poder realitzar aquest projecte anomenat Irifi) sota uns paràmetres que els participants (tant catalans com saharauis) consideràvem correctes des d'un punt de vista de cooperació internacional, vàrem realitzar una visita de preparació durant aquest nadal passat. L'objectiu va ser muntar un seminari amb els responsables del seu moviment d'educació en el lleure (Movimiento de Exploradores Saharuis) per tal de dissenyar un curs que realment s'adaptes als seus interessos i necessitats i no exportar el nostre model de curs que a nosaltres ens pot ser molt útil, però que s'ajusta al seu context cultural, social i polític.

El cert és que hom s'adona de moltes coses quan està als campaments de refugiats. La primera i més senzilla és que tot allò que t'havien dit els companys i companyes sobre la gent saharui i el govern de la RASD; la seva hospitalitat, amabilitat, capacitat organitzativa, estructura social... tot és cert, però augmentat i corregit. La vivencialitat d'una situació sempre supera la seva narrativa.

El fet és que d'aquesta estada, personalment vaig copsar dues qüestions que em varen sorprendre i varen ser tot un aprenentatge. En primer lloc l'enorme capacitat de generar esperança d'aquest poble. Tot i que ja sabia que les condicions de vida als campaments al mig del desert eren dures; com abans deia això també s'ha vist superat per l'experiència. No són dures; són tan extremes com el propi Sàhara (només un apunt: de dia un sol infernal i de nit un fred espantós). Doncs tot i portar més de 25 anys en aquesta situació, tota la població té clar que aviat tornaran als territoris ocupats del Sàhara Occidental. En segon lloc em va sorprendre (i això sí que va ser tota una lliçó) la inexistent rancúnia dels i de les saharauis vers la població marroquina. Evidentment no tenen cap mena de simpatia (per dir-ho d'alguna manera) ver el govern del Marroc, però són plenament conscients de que la població ha estat i està sent enganyada i manipulada pel seu propi govern. Com comentava un sahraui: no podem odiar als i a les marroquins perquè tard o d'hora seran els nostres veïns i no volem relacions basades en l'odi.