Història de dos cementiris

Miquel Àngel Ramon
Cooperant

 

"El primer que es veu de la ciutat de Mitrovica, arribant per la carretera de Pristina, és un petit cementiri ortodox que mostra els signes d'haver estat profanat: grafittis, tombes obertes i una trencadissa de làpides. Actualment l'encercla un reixat de filferro i el protegeixen les tropes de l'OTAN.

En acabar la campanya militar de 1999, Mitrovica quedà dividida pel riu Ibar en dues meitats: el nord en mans dels serbis i el sud controlat pels albanesos. Els silenciosos residents del cementiri del que parlàvem són serbis atrapats post mortem a la zona enemiga. Paradoxalment, el cementiri musulmà dels albanesos es troba al nord, dintre del sector de majoria eslava. Mitrovica (en altre temps puixant enclau miner i industrial) ha esdevingut un símbol de l'absurd que constitueix Kosovo i, sobretot, del fracàs de la intervenció internacional al territori.

Ara fa quatre anys, contemplant l'èxode de 800.000 albanesos que fugien de la repressió del govern de Belgrad, pocs s'atrevien a dubtar de la idoneïtat d'actuar militarment contra el règim de Slobodan Milosevic. Tant és així, que es va arribar a conjecturar que la intervenció dels exèrcits aliats i l'establiment d'un protectorat de les Nacions Unides a Kosovo hauria de servir de model per a futurs escenaris (Timor, Afganistan, qui sap si també Iraq). A més, cal dir que la campanya del 99 resultà molt rendible per als "venedors" dels clixés de "les guerres humanitàries" i "els exèrcits de rostre humà", estereotips molt estimats pels ministres de defensa de l'estil del nostre.
Només una anàlisi acurada dels fets que han seguit a la intervenció militar pot descobrir el frau que constitueix tot plegat: la guerra de 1999 va tenir lloc perquè prèviament Occident havia tancat els ulls davant una tragèdia que es covava des de la caiguda del bloc comunista, o potser des de la mort del mariscal Tito, l'any 1981. Fa ben bé un quart de segle Milovan Djilas, mà dreta durant els anys 40 del carismàtic líder socialista i més tard ferotge opositor seu, havia pronosticat que el col·lapse de Iugoslàvia començaria a Kosovo i conclouria a Kosovo, paraules profètiques que avui adquireixen un relleu dramàtic.

Com està succeint a hores d'ara amb Iraq, a Iugoslàvia només s'hi va intervenir (a l'ombra, per cert, de la versàtil coartada de la "ingerència humanitària") quan el tirà de torn començava a resultar incòmode per als qui porten les regnes del món.
Al capdavall, amb el nou statu quo han aflorat noves injustícies (per exemple la repressió, discriminació i negació dels drets elementals de les ètnies minoritàries, els serbis principalment) que s'afegeixen a d'altres més antigues que encara no han estat resoltes.

La ficció d'un Kosovo multiètnic i en pau (el que semblen voler promoure l'OTAN i les Nacions Unides amb l'ajut de costosíssimes campanyes mediàtiques) no és més que una patètica farsa.
Potser un dia no molt llunyà algú haurà d'escriure la història de les dues ciutats que eren una de sola: Mitrovica, però a hores d'ara, només es pot narrar la història de dos cementiris, un al nord i l'altre al sud del riu Ibar.