Vers un xoc de civilitzacions?

Manuel Manonelles i Tarragó
UBUNTU - Fòrum Mundial de Xarxes de la Societat Civil

Ja fa temps que corren teories sobre un xoc de civilitzacions. Les tesis de Huntington són un dels substrats ideològics de la nova dreta americana (extrema dreta vista des de casa nostra), els neo-conservadors com Richard Perl i Robert Kagan, que inspiren a Donald Rumsfeld i Richard Cheney, els dos grans promotors de la guerra d'Iraq.

Doncs bé, aquestes teories -simplificades- parteixen de la base que, un cop finalitzat el bipolarisme amb la caiguda del Mur de Berlín, la història es mou cap a un inexorable xoc entre la civilització occidental-crisitana i la islàmica.

Certs indicadors farien creure el pitjor, és a dir, que aquesta teoria té elements de validesa: l'agreujament del conflicte palestino-israelí; les tensions al Mediterrani fruit dels fluxos migratoris; les onades de radicalisme islàmic al Magrib, al Sudan, al Iemen o al sud-est asiàtic; els atemptats de l'onze de setembre; la guerra d'Afganistan; la d'Iraq; les insinuacions per atacar Síria... Tot fa pensar en l'estructuració de dos grans blocs que es preparen per a una gran guerra, de la qual l'Iraq només seria la primera batalla.

És més, sembla que aquesta tendència s'hagi anat introduint en les dinàmiques del sistema internacional, fins i tot abans de que comencés la preparació de la darrera guerra d'Iraq. Un exemple és la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides. Aquesta comissió, que es reuneix anualment a Ginebra cap als mesos de març i abril, és un dels grans instruments multilaterals que té l'actual sistema internacional. Les seves decisions no són vinculants i el seu funcionament està molt lluny de ser perfecte; però es tracta d'un fòrum mundial de primer nivell on, any rere any, es repassa l'estat del respecte a la dignitat humana arreu del món.

Doncs bé, els últims anys l'ambient a la Comissió s'ha anat enrarint. Mica a mica, les tensions han anat creixent, i l'escletxa entre els països occidentals i la resta del món s'ha eixamplat perillosament. La sessió de l'any passat va deixar molt mal regust de boca, i la d'aquest any ha començat amb molt mal peu i una gran tensió. Les acusacions s'entrecreuen, els països del nord acusen els del sud -especialment els islàmics- de violar reiteradament els drets humans, i aquests els contesten acusant-los d'hipòcrites i d'atrinxerar-se en els drets civils i polítics oblidant els econòmics i socials.

Estem, doncs, a les portes d'aquest gran abisme? La meva opinió és que no, i que es parteix d'una anàlisi esbiaixada. D'uns fets reals -ningú pot obviar les tensions culturals creixents que vivim, especialment a casa nostra- certes persones en treuen conclusions errònies o malintencionades.

La guerra d'Iraq ha demostrat que no existeixen dos gran blocs cohesionats en lluita, països com Alemanya i França o el mateix Vaticà (en cert sentit, part essencial d'aquest suposat bloc occidental-crisità) han intentat de totes les maneres aturar la guerra; i precisament ha estat l'opinió pública occidental la que d'una manera més clara no deixa de manifestar el seu rebuig a les aventures imperials de l'administració Bush.

Vivim en un món sortosament plural i complex, on les visions en blanc o negre fa temps que han quedat relegades per un ampli ventall de tonalitats grises amb gotes de color. Un món on, més que mai, és necessari el diàleg intercultural i interreligiós, i la demanda d'un alt nivell de tolerància i de capacitat de convivència.

I si bé és veritat que hi han tensions culturals, també és veritat que es veuen agreujades per certs líders d'arreu, inclosa la potència hegemònica, la suposada essència del món occidental. Tant integristes són els Talibans com els "new born christians" de la nova dreta americana; i la nostra tasca és la de forjar les vies de diàleg que ens facin sortir del maniqueisme creixent en el qual vivim.