Cronologia de les armes de destrucció massiva

Redacció

Gener de 2003

Comença el mes amb l'anunci de Bush avisant que atacarà l'Iraq si es nega a destruir les armes de destrucció massiva (ADM). Washington retira 400 inspectors el dia 9. Al final de mes, més del 60 % de la població nord-americana està en contra de la guerra, però set governants europeus, entre ells el nostre campió, donen suport a Bush. Aznar diu: "Dir que l'Iraq compta amb ADM no forma part del terreny de la fantasia".
Hans Blix i Mohamed El Baradei diuen primer que no troben ADM, més tard demanen més temps. Es localitzen 11 ogives buides i es signa un acord entre l'ONU i l'Iraq que permet als inspectors inspeccionar qualsevol instal·lació, fins i tot cases particulars. En el primer informe de Blix a finals de mes es demana més cooperació al règim iraquià. Més tard Blix adverteix que les acusacions d'EEUU contra l'Iraq no estan recolzades per cap troballa dels seus equips sobre el terreny.

Febrer de 2003

Aznar aposta fort per l'argument de les ADM. En una entrevista el dia 2 a "Europa Press" declara que el govern té informació reservada que demostra que l'Iraq és una amenaça. A Antena 3, el dia 13: "Pot vostè estar segur, i poden estar segures totes les persones que ens veuen, que els dic la veritat: el règim iraquià té ADM". El dia 18 diu a la Cope: "Ho torno a dir i és veritat: un règim que té ADM i connexions terroristes és un risc per la pau i la seguretat del món". Per acabar el mes amb bon gust declara en una visita a Berlusconi el dia 27: "no volem veure un món sotmès al xantatge de les ADM i el terrorisme".

Per la seva banda, Powell sembla perdre el temps intentant demostrar el dia 5 al Consell de Seguretat de l’ONU que allò que té entre mans són unes proves que confirmen l'existència de plantes de producció d'armes. Això contrasta amb les afirmacions dels inspectors dient que en onze setmanes de treball sobre el terreny no han trobat res. El dia 22 se sap que el Pentàgon ja disposa de 210.000 militars al Golf Pèrsic.

Març de 2003

Queden clares les intencions d'algun líder mundial. Un dia després que Blix declari que l'Iraq s'ha desarmat substancialment (34 míssils AL-Samoud 2), George Bush dóna deu dies a l'Iraq per desarmar-se i diu que no necessita el permís de ningú per atacar. Era el dia 8.

El dia següent Aznar segueix amb els seus raonaments a la revista "Newsweek": "si s'ajunta el terrorisme amb les ADM -que és l'amenaça que l'Iraq representa-, sincerament, no vull viure en un futur de genolls, impotent, davant dels terroristes". L'altra perla cultivada en un acte del Partit Popular cinc dies més tard: "No cal preguntar-se per què utilitzarà Saddam Hussein les ADM. Aquestes armes existeixen i ja han estat utilitzades". La Ministra Ana Palacio no sembla tenir la capacitat del seu líder i un cop iniciada la invasió admet que la guerra només té un suport jurídic implícit i no pot explicar per què els Estats Units d’Amèrica, el Regne Unit i Espanya han pres una decisió pròpia del Consell de Seguretat.

Abril, maig i juny de 2003

Durant el següent trimestre, i sobretot un cop acabada la guerra, es fa públic el que ja tothom sabia però ningú no admetia. Blix acusa a Bush de desacreditar la seva feina per convèncer la Opinió Pública nord-americana. La CIA comença a estudiar el 23 de maig si no es va exagerar amb l'amenaça real per la seguretat dels EEUU; encara segueixen.

El 31, el número dos del Pentàgon declara: "Vam esgrimir les ADM perquè era l'únic argument en què tothom estava d'acord". Un espia britànic diu aquell mateix dia que allò que deia Blair de que en 45 minuts Iraq podia fer servir ADM, no hi era a l'esborrany dels serveis secrets. Blair mentrestant deia que no s'havia exagerat l'informe.

L'endemà, surt publicat que tant Powell com Straw dubtaven de l'amenaça que representava l'Iraq. El 18 de juny dos exministres de Blair l'acusen de mentider. Un d'ells, Short, sosté que l'estiu de 2002 Londres i Washington van pactar la invasió. Ara bé, els implicats feien bona aquella dita castellana de "a palabras necias oídos sordos". Al maig era Rumsfeld que declarava que la guerra havia sigut una demostració que no és una bona idea tenir ADM. Després de més de mig any buscant les armes Aznar diu en el discurs sobre l'estat de la nació el dia 30 de juny: "L'arsenal químic i bacteriològic tard o d'hora ha d'aparèixer perquè les investigacions ja han començat". Sis dies abans s'havia fet públic que la divisió pertinent de l'exèrcit espanyol negà les tesis del president a finals de març informant que Saddam no tenia ADM.

Octubre, novembre i desembre de 2003

L'harmonia que regnava entre els membres de la coalició sembla esfumar-se. Mentre Bush deia a mitjan octubre que l'Iraq registrava un renaixement econòmic, Ana Palacio deia només un mes després que "la vida quotidiana, sobretot a Bagdad, està en unes condicions pitjors de les que estava amb Saddam Hussein". Evidentment Aznar la renyava dos dies més tard per una mentida tant grossa. Uns quants dies més tard era ell qui negava malestar en l'exèrcit espanyol.

A l'altra banda de l'Atlàntic un comitè del Senat d'EEUU confirmava que la CIA havia exagerat el perill que representava l'Iraq. El mateix dia que Aznar renyava a Palacio, Rumsfeld comparava l'Iraq amb la segona guerra mundial i comparativament treia importància als morts.

Any 2004

Aquest any ha estat el del canvi d'estratègia. Ja no es parla d'ADM sinó que Blair justifica la guerra defensant la noble causa de liquidar dictadures. El seu company nord-americà dirà que la caiguda de Saddam ja és justificació suficient per iniciar la guerra. Tenen problemes perquè el cap de la missió dels EEUU encarregada de buscar les ADM, David Kay, dimiteix el 23 de gener i nega que aquestes armes existissin. Així doncs, tant Bush com Blair es veuen obligats a crear una comissió que investigui per què es van equivocar els serveis secrets. A veure què troben. La CIA, que s'ho deu olorar, diu que ella mai va dir que l'Iraq fos un perill imminent.

Pel que sembla a la Península no fa falta esclarir el que va passar. Així, només quan Aznar visità EEUU es veié amb l'obligació moral de justificar la guerra com a lluita antiterrorista global. Tota una sorpresa.