No oblidaràs

Meritxell Cucurella
Escriptora

Hiroshima, 1947. Una dona francesa, a-nònima, és en aquesta ciutat per fer una pel·lícula sobre la pau. La història comença la nit abans de tornar a la seva terra, quan coneix un japonès: amor breu. Sinopsi de Marguerite Duras, enginyera o arquitecta de l'amor, a partir d'una proposta d'Alain Resnais.

Barcelona, 2003. Una dona iraquiana, Salma, és en aquesta ciutat per iniciar una vida que va començar dies abans que Mrs. Be Alta (i Mr. A), ataquessin la seva terra. És la seva primera nit a Barcelona. Vagareja al ritme de manifestacions que exhibeixen pau i prou guerra. Té una adreça on anar a dormir però cap pressa per anar-hi. Entra en un cinema de reposició. S'hi projecta Hiroshima mon amour, de Resnais.

Duras encadena paraules i Resnais, imatges. La història juga amb els desdoblaments entre l'amant japonès i l'alemany i amb els salts temporals, el present d'una dona que roda un film sobre una tragèdia col·lectiva que forma part del passat mentre evoca una tragèdia personal també pretèrita (potser tot és present dins d'ella). Una esplèndida reflexió sobre passat, present i futur.

La primavera de 2003, el 'poder' del món (llegeixi's a-m-è-r-i-c-a) va decidir atacar Iraq; l'estiu de 1945 havia decidit fer unes 'proves científiques' sobre Hiroshima i Nagasaki. En seixanta segons van morir seixanta mil japonesos, i un pilot americà, Claude Eatherly. A la primavera, quan tot floreix, pots morir pel caprici d'uns quants, es diu Salma tot pensant en la seva segurament difunta família. Ha fugit d'un pactat matrimoni i de conèixer l'infortuni dels seus. No en sap res, d'ells. No en sap res, encara, de l'amor.

Unes mans de dona abracen sense presses un cos. Escenaris esgarrifosos s'hi entreteixexen: l'hospital, un museu de calamitats humanes, la reconstrucció del fatídic 6 d'agost de 1945, cossos mutilats i altres atrocitats. Una veu diu: Tu n'as rien vu, à Hiroshima. Una veu que més tard dirà que Nevers és una paraula divertida. Nevers vol dir mai en plural. Mai s'oblida un amor mort. Mai s'obliden els morts. Mai ens obliden els morts, ens fan tornar als escenaris de l'oblit. I l'oblit és una altra manera de nominar la memòria.

Salma perd els ulls en l'obscura pantalla. Hi ha poca gent a la sala, res insòlit amb el sol que cau a Barcelona. A Bagdad cauen bombes. A Hiroshima també. Li costa seguir el fil. Pensa en la seva història, la que encara ha d'escriure: una feina, un home, fills. Pàgines en blanc.
D'Hiroshima mon amour se'n va dir que era pretensiosa. El mínim que es podia objectar a un director que s'aventurava a traduir en imatges el lirisme de la Duras i a fer ficció d'un fet real present encara en la memòria de l'espectador. Mobilitzacions. Acampades. Cassolades. El poble-públic diu NO. Això passava a Barcelona el 2003, diran els llibres d'història, en una ciutat que recuperava un perfil àcrata que semblava haver perdut. Diran que l'espectacle de la guerra continuava?

Fi. De nou al carrer, Salma passa arran d'una adolescent amb un símbol de la pau pintat al rostre. Tu no saps res de Bagdad, li diria, però calla. Creu que callant oblidarà.
Salma és una invenció, però si existís preferiria pensar que la guerra anunciada que acaba/acabem de viure/veure és també una invenció, una pel·lícula d'explosions i efectes especials que l'han obligada a veure un diumenge a la tarda, quan la sala és plena de joves avorrits, vídues pentinades i parelles que no saben com ofegar les tardes compartides i es llancen dins un pot de crispetes.

Fi. Comença la postguerra, el paisatge del després. Biblioteques buides i museus saquejats. Qui s'ocuparà de recordar el passat si se n'esborren les traces? La memòria? De qui? Tots som Iraq. El nostre fantasma col·lectiu travessa els desolats carrers de Bagdad esquivant guardians que sostenen una Kalàixnikov com qui sosté una cervesa. Aquest fantasma de mil extremitats enviarà ajuda humanitària, però Ali Ismail Abbas haurà perdut els braços per sempre. I sempre, com mai, és una paraula que fa esfereir.