“La Guerra Civil encara està pendent de resolució”
Entrevista a Jordi Dauder, actor de teatre i cinema
Marta Bisbal
Fora de Quadre
Jordi Dauder és actor, però declara que no pot separar aquestes dues paraules: professió i vida. Per això, sempre que pot, inclòs quan treballa, intenta reivindicar la militància activa de la pau i la cultura, com a "única forma d'accedir a la llibertat".
El 19 de març, en una conferència sobre La cultura de la guerra a la Universitat de Lleida, va ressaltar que la reflexió és més forta que la violència: "l'arma de destrucció més potent és molt inferior al més fràgil dels pensaments". Al llarg de la xerrada, també es va referir a Pilar del Castillo: "és ministra... de què?".
De què és ministra Pilar del Castillo?
Penso que no té res a veure amb la cultura. Quan els actors vam anar al Congrés per oposar-nos a la guerra, l'actitud d'ella va consistir en dir que som: "el brazo armado de la oposición". En un altre país, aquesta senyora hauria d'haver dimitit. Un cop la guerra ha esclatat, s'està fent un genocidi.
Què és la cultura?
La cultura no és només l'acumulació de coneixements, sinó la utilització dels mateixos per tenir una mirada crítica sobre la societat. Els coneixements en sí porten elements culturals, però els hem d'aplicar a la realitat, no serveix la simple autosatisfacció! Ser com una enciclopèdia és tenir coneixement, però no cultura.
En els països on la població està escolaritzada, quins impediments troba la cultura?
Els estudis estan orientats cap a la memòria: has de recordar allò que has après. No es fomenta el raonament, quan és el més important. No s'ensenya a interrelacionar, és un ensenyament mecànic.
Hi ha més frens?
La dictadura dels mitjans de comunicació. Aquests estan a mans dels poderosos i informen del que a ells els interessa. Al telenotícies no es transmet mai Porto Alegre o les iniciatives d'assamblees on la gent vota els pressupostos. Prima el voyeurisme de la desgràcia: si un senyor tira per la finestra a la seva dona.
La televisió-espectacle també pretén que la gent s'acomodi a la butaca?
La televisió és un dels instruments que fa més mal al país. És totalment ideològica, i aquesta càrrega és molt fotuda. La televisió està dominada per la porqueria i les idees fàcils. És obligar a la gent a seure i mirar tot el que fan. Aquest és l'hàbit cultural de la majoria d'espanyols; malgrat tot, milions de persones surten al carrer.
Trobes a faltar un paper més destacat de les universitats com a centres revulsius?
Les universitats sempre han estat un nucli contestador, el lloc on es barallaven les idees. Des de fa anys, s'han transformat en màquines reproductores per mantenir la continuïtat del sistema. Per sort, ara s'estan despertant una mica. La universitat ha de ser de nou un centre transformador. Els estudiants diuen "no a la guerra!".
Manifestar-se per denunciar la decisió d'uns governants també és una expressió cultural?
Ho és profundament. El concepte de la pau, per resoldre els conflictes entre els éssers humans, és un fet cultural. Per contra, el concepte de la guerra és del tot acultural. Davant la massacre, barbàrie, actitud impúdica i prepotència, sortir al carrer és un acte cult.
Per Ana Botella, que un grup d'actors anessin al Congrés per denunciar el suport de José M. Aznar a George W. Bush, va ser una "anècdota".
Gairebé no m'interessa saber què diu aquesta senyora... no té base cultural. A l'anar al Congrés, vam servir de canal d'expressió a milions de persones. És com parlar de la virginitat de la Mare de Déu, no m'interessa, ja tinc el tema clar.
Han començat les represalies als membres de la Plata-forma Cultura Contra la Guerra?
Juan Luis Galiardo ja ho ha denunciat públicament. Algunes gires compromeses amb ajuntaments del PP s'han anul.lat. Sé de més companys represaliats, però no els anomeno per respecte. Ja ens ho esperàvem. Sempre hi ha hagut llistes negres, alguns cops són més evidents i d'altres estan més amagades.
L'any 1957 et vas tancar al paranimf de la Universitat de Barcelona i després et vas haver d'exiliar a França.
Allò era el franquisme i lluitàvem contra la dictadura. El maig del 68 va demostrar la capacitat de la població de transformar les coses. Ara hi ha democràcia, però la majoria absoluta cada cop pren mesures més properes a una actitud dictatorial.
Què entens per democràcia?
La democràcia representativa, la de partits, és un vot passiu de la gent. La prova és que tenim una guerra que no volem. Jo sóc respectuós amb les urnes, però els moviments socials són igual de democràtics. M'interessa més la democràcia participativa, on cadascú es representa per ell mateix i s'implica.
Què en queda de la Guerra Civil espanyola i la dictadura?
L'educació franquista ha falsejat la història "del règim anterior". El Govern s'omple la boca de democràcia però en el fons no accepta la dissidència. Són els fills dels pares que van guanyar la Guerra Civil. Per mi la Guerra Civil està pendent de resolució. Històricament, encara hi ha una espina clavada.