Kosovo: apunt sobre la inutilitat de les guerres

Josep Antoni Delgado
Ex-director d'Administració de l'Assemblea de Kosovo

La guerra no serveix per a solucionar els veritables i més profunds problemes que es diu pretendre quan es declara. La raó d'una guerra sols la veiem en elements pertanyents al camp de la indignitat, al de la malaltia psíquica (fenomen que -com és sabut- no afecta sols a persones sinó també a comunitats) o al del benefici material o espiritual particular de certes persones o grups.

Amb la caiguda del sistema socialista, a Iugoslàvia pren força la realitat plurinacional; la desintegració és ràpida. Eslovènia, Croàcia, Macedònia, Bòsnia i Herzegovina… La segregació va anar precipitant-se de la manera anunciada amb què cauen les fitxes del dòmino disposades a tal efecte. Sèrbia i, per extensió, Montenegro es van convertir en el residu vivent del què havia estat aquest gran invent que va ser la República Federal, netament conjuntural i pantalla dels molts inconvenients que contenia. Al fulgurant i poc cruent pas a la independència d'Eslovènia, el va succeir la de Croàcia, on l'existència d'una important minoria sèrbia, fortament vinculada a territoris determinats, va fer esclatar una sagnant guerra civil en què croats i serbis van tenir ocasió d'expressar vells odis.

Terrible guerra, preludi del que immediatament havia de ser el drama de Bòsnia i Herzegovina. El paper de la comunitat internacional: vacil.lació, política de fets consumats, actuacions en base a un preposicionament estratègic en una zona que tant havia de canviar… A Bòsnia i Herzegovina vàrem veure, i encara es poden comprovar els seus efectes, l'enfrontament a tres bandes més virulent que ens podíem imaginar (inimaginables, fins i tot, certs episodis) en l'Europa de finals del segle XX. Serbis, Croates i Musulmans (sembla que principalment els dos primers; és clar, els seus grups armats) van destil·lar una violència tal que va fer envermellir les consciències de la política exterior europea i la dels seus estats.

1999. Kosovo. Habitat per població d'ètnia albanesa com a grup majoritari i per serbis com a minoria més important. La puixant majoria albanesa, desitjosa d'autogovern, havia vist com era abolida l'autonomia política de la qual havia gaudit des de l'època final de Tito i com havia estat apartada de l'Administració pública i pràcticament proscrita la seva cultura. El poble serbi, immers pels seus dirigents en una boja creuada nacionalista i d'afirmació davant la resta de comunitats de la malmesa República Federal de Iugoslàvia s'ha replegat progressivament en la seva prepotència sobre els albanesos de Kosovo. Aquests, organitzats d'una manera eficaç, van crear una administració paral.lela no oficial, amb el seu propi sistema educatiu, sanitari, de recaptació de tributs… Segurament era l'única sortida que tenien per a seguir existint i manifestant-se com a poble. També havia nascut la UCK, l'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo, i havia començat a plantar cara amb accions terroristes a la representació sèrbia en el país. Els Estats Units (i potser també alguna altra potència europea) van instigar, fomentar i recolzar la UCK, caient en un parany tan habitual en les relacions internacionals: a mig i llarg termini, no sempre els enemics dels meus enemics són els meus amics (vegi's el tan al.ludit cas de Saddam Hussein, armat pels Estats Units d'Amèrica en el moment del seu enfrontament amb l'Iran).

La comunitat internacional, esperonada per l'opinió pública suposadament plasmada a la premsa, i amb la sensació d'haver fet el ridícul més espantós durant la guerra de Bòsnia, va tenir por que es reproduïssin els fets del territori veí, i va disposar-se a fer quelcom. I això va resultar ser portar als serbis a negociar amb els albano-kosovars a Rambouillet, forçar que no acceptessin les condicions de la negociació i iniciar les mesures de força bombardejant durant 76 dies Belgrad i d'altres ciutats i enclavaments situats a Sèrbia i a Kosovo. Efectivament (no pretendré demostrar jo ara aquí el que altres com Noah Chomsky ja han demostrat i difós) si comparem els punts fallits de les negociacions de Rambouillet amb el que va ser imposat a Milosevic un cop finalitzada l'acció bèl·lica, trobem que s'exigia del poder serbi molt més en el procés de pau previ que quan se'ls va imposar la claudicació i l'acceptació de la Resolució 1244 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. A tall d'exemple -i són observacions que segueixen sense ser collita meva- a Rambouillet, les potències occidentals van pretendre que tot el territori iugoslau fos ocupat per una força militar internacional, mentre que el que es determina i s'exigeix després de la coerció bèl·lica és sols l'ocupació de Kosovo. Així doncs, ens podem preguntar, gairebé retòricament, si era una negociació el què va tenir lloc o era posar contra les cordes a l'espina que havia tingut clavada Europa durant el darrer decenni. I la violència de l'OTAN va ser aplaudida per alguns sectors "progressistes" europeus, els quals veien en la causa kosovar una causa justa i en la UCK un veritable exèrcit d'alliberament. I va arribar la pau dels vencedors. I amb la pau, l'època de poder interí de les Nacions Unides, en la qual es va dictar un marc constitucional d'autogovern amb la intenció de fomentar que les forces polítiques, alguna d'elles grup armat reconvertit, avancessin en la institucionalització de no se sabia què, atès que hi havia, hi ha, una perillosa indefinició de la sortida que es pot donar a la situació. Cap de les que es poden pensar és viable (independència, tornar a Sèrbia, seguir administrat per UNMIK…). I la possibilitat de més enfrontaments roman latent.

Es podria intentar justificar la intervenció armada i els seus "danys col·laterals" amb l'argument que va ser la manera d'aturar la cruel violència que s'hi donava. Però ni tan sols aquesta raó serveix, especialment si tenim en compte que el pitjor de l'enfrontament entre els bàndols, el pitjor del que s'ha anomenat "neteja ètnica", "genocidi", etc, fet per les forces sèrbies, va venir com a efecte (no com a causa) dels bombardejos i de la situació d'acorralament creada als serbis (a vegades no sols al seu govern sinó a la societat en el seu conjunt).

La població albano-kosovar va aplaudir amb emoció l'entrada de les forces internacionals i la implantació d'aquesta mena de "protectorat" encara avui existent. Però massa sovint aquelles van ser rebudes com una victòria sobre la minoria sèrbia de Kosovo i com una manera d'eliminar-la del panorama de la zona. I van passar a ser les víctimes, els qui tenen de facto els drets més elementals disminuïts. I és que algunes guerres la única pobra virtut que tenen és la de postergar el problema cap al futur, amb una pantalla que salva la consciència dels qui la promouen. D'altres, ni tan sols això.