Desobediència civil i no violència
Redacció
Què és la desobediència civil
La desobediència civil consisteix en la negació d'un individu o un grup d'individus a acatar una llei concreta o una política del govern per considerar-la injusta. És, doncs, un acte il·legal perquè vulnera el dret vigent. És també un acte públic i polític perquè el seu objectiu és provocar un canvi en el dret o en la direcció política del govern. I, encara més important, és un acte no violent.
Aquesta no violència és un tret fonamental de la desobediència civil perquè és el que la diferencia d'altres tipus de resistència. De fet, la forma clàssica de negació d'obediència al Dret rep el nom de "dret de resistència". Aquesta nova terminologia, que va usar per primer cop el poeta Henry David Thoreau al seu assaig Sobre el deure de la desobediència civil, vol remarcar el seu caràcter no violent. El canvi de "resistència" per "desobediència" vol remarcar un altre factor: el desobedient accepta i respecta el Dret, només posa en qüestió alguna norma concreta que troba injusta.
La desobediència civil parteix de la premissa que la millor manera de produir un canvi al Dret o a la línia del govern és la influència en l'opinió pública. Per tant, tot i que hi ha hagut desobediència civil des de que hi ha lleis, és un fenomen que pot arribar al seu màxim esplendor en una societat de masses com la nostra.
Justificació de la desobediència civil
No hem de caure en l'error de creure que la desobediència civil és una violació justificada de la llei: els actes de desobediència civil poden ser injustificables, i actes justificats de violació de la llei poden no ser actes de desobediència civil. És fàcil d'entendre si ens fixem en dos exemples que ens proposa M. J. Falcón, estudiosa de la desobediència civil. Una persona que violés les lleis que prediquen la igualtat de tots davant la llei i fes fora els negres dels seu restaurant estaria fent una acció de desobediència però no estaria justificada. En un altre cas, una persona que conduís a més velocitat de la permesa per la llei per portar un nen en estat greu a l'hospital estaria cometent una violació justificada de la llei, però com que no constitueix una protesta no es pot considerar un acte de desobediència civil.
No hi ha una regla general, teòrica i a priori per
establir si una persona està justificada en les seves accions de
desobediència civil. Cada cas s'ha de veure per separat, i fins i
tot la mateixa acció pot ser justificada en uns casos i no ser-ho
en altres. Davant d'aquesta dificultat, es tendeix a creure que no hi ha
justificació, i la defensa de l'acció ha de córrer
a càrrec del desobedient. Aquesta presumpció en contra ve
del fet que fins i tot el desobedient pensa que les lleis són necessàries
i que el compliment d'aquestes és necessari pel bon funcionament
de la comunitat. Per tant, si algú incompleix alguna d'aquestes lleis,
ha de tenir algun argument de pes per fer-ho.
Per tot això, és molt important la justificació de
la desobediència civil, i aquesta acostuma a primar valors morals
per sobre dels jurídics. Les tres doctrines principals de justificació
de la desobediència civil, doncs, estan basades en valors morals.
El Iusnaturalisme
Fonamenta la desobediència civil en una apel·lació
a una llei superior a la llei positiva. O dit d'una manera més senzilla:
totes les lleis es poden dividir en dos tipus. Aquelles que provenen del
Dret natural, dret que existeix en tota època i nació i que
es basa en la justícia, i que per tant són d'obligada obediència;
i aquelles que provenen del dret positiu, vàlid en un determinat
moment històric i lloc (aquí i ara) i que són susceptibles
de desobediència civil perquè el seu contingut no es basa
directament en la justícia sinó en una convenció.
El relativisme moral
Aquesta doctrina apel·la a la consciència individual com a
font de l'obligació moral, i per tant, de la desobediència
civil.
L'utilitarisme
L'apel·lació, en aquest cas, no seria a una llei superior
ni a la consciència individual, sinó al bé comú
de la col·lectivitat. Allò que està bé ja no
depèn de la cosa en sí, sinó de la seva utilitat per
la comunitat. La desobediència civil només estarà justificada
si contribueix al bé comú, a la felicitat de la majoria.
Alguns casos de desobediència civil no violenta al llarg de la història
SÒCRATES
Se cita freqüentment a Sòcrates com el primer exemple conegut de desobediència civil. Sòcrates creia fermament en la necessitat d'acatar les lleis de l'estat que regulen la vida de la comunitat, i és coneguda la forma com va decidir morir bevent cicuta per ordre d'un tribunal i negant-se a acceptar l'ajut dels seus amics que li oferien una possibilitat de fugida. Però ell creia que tot i aquesta necessitat d'acatar les lleis, tothom té el dret a desobeir aquelles normes que la seva consciència considera injustes. I ho va portar a la pràctica en moltes ocasions. Quan els Trenta Tirans, un govern despòtic que va governar Atenes durant bastants anys, van manar a Sòcrates d'anar a buscar a un altre ciutadà per condemnar-lo a mort, aquest s'hi va negar posant en perill la seva pròpia vida.
Aquest tipus de conviccions no eren massa infreqüents a la Grècia antiga, i en tenim exemples abundants a la literatura, com en Lisístrata, la comèdia d'Aristòfanes on es narra en clau d'humor la negativa de les dones dels atenesos i els espartans a dormir amb els seus marits mentre durés la Guerra del Peloponès, o les moltes versions escrites sobre el mite d'Antígona.
ELS PRIMERS CRISTIANS
No podem deixar de banda el fenomen de desobediència
civil que representen els primers cristians. Aquests, tot i obeir normalment
les lleis de l'imperi i comportar-se com qualsevol altre ciutadà,
es negaven a acatar-les quan entraven en conflicte amb les lleis divines,
com en el cas de rendir culte al Cèsar i fer-li ofrenes. Això
els va portar, en moltes ocasions, a ser perseguits i fins i tot executats.
La història està plena d'aquests primers màrtirs del
cristianisme, que van des de Sant Esteve, poc després de la mort
de Crist, fins a la implantació del cristianisme a tot l'Imperi.
THOREAU
El cas de Henry David Thoreau, escriptor nord-americà del segle XIX, és important sobretot perquè fou ell el que va inventar el terme desobediència civil. És un dels precedents de l'objecció fiscal.
Durant la guerra entre EEUU i Mèxic per l'annexió de Texas va negar-se a pagar la part proporcional dels seus impostos que serviria per finançar el que ell creia una guerra injusta. Va arribar a anar a la presó, i fruit d'aquesta experiència va ser l'escriptura d'un dels assajos sobre desobediència civil més llegits de la història. Fomentà l'oposició no només a les lleis injustes, sinó fins i tot als actes del govern que fossin injustos.
GANDHI
Gandhi és un dels exponents més coneguts de la no violència. Les seves campanyes a favor dels drets de la comunitat hindú de Natal, a Sudàfrica, i sobretot les que va liderar a l'Índia, on es va manifestar pacíficament en contra del govern britànic que ocupava el país i que va acabar amb la independència el van fer famós arreu el món. Molt influït per Tolstoi i les seves idees pacifistes, creà el moviment de satyagraha, és a dir, la no cooperació pacífica amb les autoritats britàniques i la desobediència civil sistemàtica de totes les normes que ataquessin la dignitat dels hindús. El fet de portar el seu pensament fins les últimes conseqüències començant per ell mateix i la seva forma de viure, van fer que adquirís un prestigi immens que li va permetre contindre la ràbia de tot un poble humiliat i mantenir les protestes dins d'un to de no violència. Exemple d'això és el fet que tallés d'arrel els enfrontaments entre hindús i musulmans fent una vaga de fam.
LA GRAN GUERRA
La terrible carnisseria que va suposar la primera guerra mundial, mai vista fins llavors, va impactar fortament la societat anglesa. La quantitat de voluntaris que van enrolar-se a l'Exèrcit britànic els primers mesos, àvids d'una aventura que molt difícilment s'allargaria més enllà d'unes setmanes, va disminuir de forma dràstica amb el pas dels mesos i a mida que arribaven les notícies del continent i que es publicaven als diaris les inacabables llistes de morts. La lleva va passar a ser obligatòria i els càstigs per deserció podien arribar a ser condemnats amb la mort. Tot i això, tímidament, sobretot des dels ambients universitaris va anar apareixent una resistència a acceptar aquella guerra com a inevitable. Filòsofs com Bertrand Russell van alçar la seva veu en contra de la guerra i van passar per la presó. Els anomenats Poetes de la Guerra, com Siegfried Sassoon o Robert Graves, que es va autoexiliar a Mallorca pel despreci que li produïa una societat decantada per la guerra, van ser els encarregats de mostrar l'horror de les trinxeres al seu país i multiplicar els casos de desobediència.
SEGONA GUERRA MUNDIAL
Durant la segona guerra mundial hi va haver bastants casos de desobediència civil no violenta als països ocupats pels nazis. Un dels casos més importants va ser el dels països escandinaus, on fins i tot la família reial danesa va participar en una acció no violenta per obstruir les accions nazis contra els jueus. Les repressions de 1943, quan la resistència es va militaritzar, van ser brutals. A Noruega, la no cooperació amb els invasors va evitar que aquests gaudissin d'una administració efectiva. A Bèlgica, gràcies a una vaga de ritme lent dels miners, es va disminuir dràsticament l'arribada de carbó a la indústria bèl·lica alemanya.
L'ALEMANYA DE POSTGUERRA
Abans de l'arribada al poder del partit Nacionalsocialista trobem alguns models de desobediència civil no violenta que duen a terme associacions de treballadors a Alemanya. L'any 1920, gràcies a una vaga general dels treballadors alemanys s'aconsegueix frenar el cop d'estat que Wolfgang Kapp, líder del Freikorps, havia fet a Berlín. Tres anys després, a la regió del Ruhr, els treballadors van emprendre una sèrie de vagues en contra de les autoritats franceses d'ocupació que havien adoptat una política per desmembrar la indústria alemanya i imposar indemnitzacions ridícules. La pressió va interrompre l'exportació de carbó i altres matèries primeres destinades a la indústria francesa i belga, i tot i que la resistència dels treballadors va acabar decaient, van aconseguir un canvi en la política dels ocupants.
VIETNAM
La guerra del Vietnam va introduir una acció no violenta totalment nova en el panorama de la desobediència civil: a part dels factors ètics per oposar-se a la guerra es van començar a usar arguments legals; la guerra mai no havia estat declarada formalment, i a més el reclutament forçós entrava en contradicció amb la Constitució perquè no respectava la llibertat de consciència. El seguiment d'aquest conflicte pels mitjans de comunicació (especialment de la televisió) va permetre que la cruesa de les imatges, que ara arribava a totes les cases, posés en contra de la guerra a bona part de la població. També ho va fer el fet que el nucli de la protesta es donés a les universitats més prestigioses del país, on els estudiants tenien connexions amb els cercles polítics i socials més elevats del país.
MARTIN LUTHER KING
Un dia de 1955, Rose Parks, una costurera negra, va negar-se a cedir el seu seient d'autobús a una dona blanca tal com estipulava la llei. Quan va ser arrestada es va començar una campanya de boicot als autobusos de Montgomery, Alabama, que va significar el primer acte massiu de desobediència civil a les lleis racials dels EEUU. A partir d'aquí, els moviments es van generalitzar a tot el País. Martin Luther King va ser un dels líders d'un moviment no violent que desobeïa les lleis racials de diferents estats però que no estava en contradicció amb els fonaments igualitaris i democràtics de la Constitució, cosa que va permetre que el tribunal Suprem aprovés una nova legislació antisegregacionista.
MOVIMENT DELS SENSE TERRA
La crisi econòmica que va devastar el camp brasiler als anys 70 va ser l'inici del Moviment dels Sense Terra (MST), un moviment que encara avui té molta força. Milers de camperols que no tenien terres per cultivar veien com milions d'hectàrees de terreny fèrtil es morien de fàstic perquè els seus propietaris (el mateix govern o les grans famílies terratinents) no les cultivaven. Després de moltes demandes d'expropiació i d'intents d'abolir les lleis que permetien aquesta injustícia, prop d'un milió de persones de l'MST (140.000 famílies) van decidir ocupar-les i cultivar-les de forma col·lectiva o individual. Formen les seves pròpies comunitats amb escoles, centres de salut i cooperatives per distribuir els productes agrícoles. L'objectiu de l'ocupació és cridar l'atenció de la societat, mostrar l'existència de terres ocioses i de braços disposats a fer-les produir. Amb els anys, han aconseguit que molts juristes reconeguin les ocupacions com a justes i que fins i tot el Vaticà reclami la reforma agrària.
No totes les respostes no violentes es poden ubicar en el marc de la desobediència civil. N'hi ha que si bé no s'oposen a una política del govern o a una llei, sí que ho fan a interessos d'altres agents de la societat -per exemple a empreses transnacionals. S'han pogut identificar cent vint-i-cinc formes d'acció no violenta. Es poden classificar en tres classes:
PROTESTES NO VIOLENTES
Té resultats simbòlics i el seu objectiu és despertar
la consciència de dissidència.
- Marxes
- Piquets
- Reunions
- Publicació i distribució de literatura de protesta
- Renúncia a honors
- Emigració voluntària
NO COOPERACIÓ
Pot dificultar el funcionament normal del sistema si és recolzat
per una part important de la societat.
- Vagues
- Boicots
- No cooperació política
INTERVENCIÓ NO VIOLENTA
És el repte més directe. Un nombre relativament petit de persones
poden provocar un impacte desproporcionat.
- Sentades
- Dejunis
- Vagues invertides
- Invasió no violenta
- Govern paral·lel