Una cobertura més agra que dolça

Xavier Giró
OCC (Observatori de la Cobertura Informativa de Conflictes), UAB

La ja anomenada Segona Guerra de l'Iraq ha tingut una cobertura a vegades lloada i sovint discutida, tant des de fora dels mitjans de comunicació com des de dins. Més enllà dels esforços de nombrosos periodistes per fer una feina honesta i al servei de la pau i de la meritòria posició d'alguns mèdia en contra de la guerra, hem detectat un seguit de problemes que deixen un gust més agre que dolç pel que fa al discurs mediàtic desplegat.
Les peces que oferim a continuació són síntesis temàtiques, amb alguns exemples, de les reflexions fetes per la comissió d'anàlisi de mitjans sorgida de la mobilització contra la guerra a la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i de l'Observatori de la Cobertura Informativa de Conflictes.

La guerra en dibuixos

Nàtalia Peix

Televisions i diaris han utilitzat diàriament la infografia per explicar els moviments de les tropes britànico-nordamericanes i iraquianes, i el material bèl·lic utilitzat sobretot pels exèrcits britànic i nordamericà. L'abs-tracció dels infogrames redueix la guerra a mapes, dibuixos i xifres, i la deshumanitza. La informació, que arriba de fonts que, majoritàriament, són actors implicats directament en el conflicte, com el Departament de Defensa dels EUA, no es qüestiona. S'exposa, amb una aparença que recorda un joc de taula i no s'hi reflecteixen les conseqüències que pot tenir, per exemple, un atac que hi apareix com una bomba dibuixada.

Amb l'explicació detallada de les característiques tècniques, en què no es menciona la seva capacitat destructiva, les armes passen a ser més importants que les víctimes del conflicte. La infografia apareix com un complement, contribuint així a la ten-dència d'omplir minuts i pàgines en els mitjans sense explicar la realitat de la guerra.

Embolcalls diferenciats

Núria Arauna, Pere Puig i Arola Cumeras

Les visions sobre la guerra poden ser diferents segons el mitjà que l'espectador hagi seguit. Això és possible perquè hi ha moltes maneres de presentar una informació. En funció del seu contingut, es pot privilegiar un punt de vista, per exemple, si va darrera d'una notícia sobre ajuda humanitària o se'l pot perjudicar si acompanya una informació sobre víctimes civils. També s'afegeix al combinat el recurs del temps o l'espai dedicat. S'observa, posem per cas, en el telediario d'Urdaci, com els polítics populars disposen de més temps i de la prerrogativa de tenir l'última paraula. Si, a més a més, hi sumem els comentaris o la tria d'imatges, els mitjans han disposat d'un extens repertori per articular discursos i condicionar-ne la interpretació. No menys important ha estat l'ús d'un determinat vocabulari, ja que no és el mateix 'aliats' que 'britànico-nordamericans', per donar els últims retocs decoratius als diversos embolcalls d'una mateixa guerra, venuda com a sana o com a per a la salut.

Periodistes 'incrustats'

Miquel Herrada

S'ha dit que aquesta guerra ha tingut una cobertura més apropiada que moltes d'anteriors. L'abundància de periodistes sobre el terreny hauria apropat la guerra a les audiències de tot el món. Els combats s'haurien vist per televisió i la situació de la població civil s'hauria explicat amb testimonis de primera mà.

Els fets semblen confirmar-ho. Hi havia centenars de periodistes a les principals ciutats iraquianes. Uns 500 informadors més viatjaven amb unitats militars invasores. Però aviat s'ha vist que les limitacions de la tasca dels professionals (censura, pressió propagandística, risc personal…) han deslluït l'impressionant desplegament informatiu. Els enviats especials a Bagdad han tingut problemes per obtenir testimonis directes de la població i, quan aconseguien parlar amb una o dues persones, es veien temptats a generalitzar aquestes opinions a "la població iraquiana". Per la seva banda, els periodistes incrustats han hagut de respectar 50 clàusules restrictives i no han pogut explicar amb llibertat ni tan sols les seves percepcions parcials.

Malgrat tot, calia continuar transmetent la il·lusió de la guerra millor explicada de la història. Les empreses informatives necessitaven omplir minuts de telenotícies i pàgines de diari amb informació aparentment nova, tot i que es tractés de dades de poquíssima qualitat.

Imatges embaladidores

Laura Mor

La presència de la imatge també ha diferenciat la cobertura del conflicte a l'Iraq. La convergència de dos factors n'és l'explicació. Per un costat, les noves tecnologies aplicades al món periodístic han millorat la qualitat de transmissió i, per un altre, el posicionament editorial de molts mitjans en contra de l'ofensiva britànico-nordamericana ha permès certa obertura en els continguts. Trobem a la premsa, per exemple, el cas d'El Periódico, que prioritza el recurs visual davant del text. El seu tarannà s'ha confirmat en aquesta cobertura. En sintonia amb la línia editorial ha mostrat els damnificats de la barbàrie en portada i amb un llenguatge directe (obviant verbs) s'ha posat al costat de la població que ha sortit al carrer. Ara bé, deixar en darrer terme els arguments profunds de la guerra és subministrar visions superficials del món. És una millora important tenir un contacte més directe amb els civils a través de les imatges, però si el text que les acompanya es queda en una simple i òbvia descripció -que podria haver fet qualsevol lector-, llavors tenen un efecte embadalidor.

Un espectacle que ven

Mar Carrera

La guerra ens ha arribat com un gran espectacle bèl·lic. I quin és l'objectiu de tot espectacle? Cap altre que entretenir. Curio-sament, la finalitat que semblen avantguardar els mitjans de comunicació.

Les televisions han lluït caretes per introduir les informacions fetes a partir de muntatges propis de l'estètica del tràiler cinematogràfic o publicitari. Les emissores de ràdio han creat el què podem anomenar la banda sonora de la guerra, amb melodies que recordaven marxes militars i reproduïen una tensió pròpia d'una pel·lícula d'acció.
Tot per crear un veritable espectacle, el d'una guerra que s'ha venut com un producte. Un show que tant ha amagat morts, destrucció i tristesa com els ha mostrat.

Les diferents cadenes han fet la guerra particular de la competència, en detriment de la informació, per oferir el millor producte. D'aquí sorgeixen frases com "la informació minut a minut" o es presenten imatges de "màxima exclusiva". Els mitjans, independentment de la posició davant del conflicte, han tingut una cosa clara: la guerra ven.

Crítica i coherència

Marta Bosch i Jordi Ribot

L'anàlisi dels editorials demostra que només dos diaris amb difusió a l'Estat espanyol han justificat la intervenció armada a l'Iraq. Són La Razón i l'ABC. La resta -El País, La Vanguardia, i El Mundo- s'hi han mostrat contraris. També ho ha fet, però més contundentment, el diari regional El Punt. Com es veu en l'editorial del dia 20 de maig, titulat "Aznar, entre la mentida i la hipocresia".

La gran distància que separa els editorials de l'ABC i El Punt, però, es redueix en les notícies. No és estrany, per exemple, veure com els dos diaris reprodueixen en llocs prioritaris la mateixa informació sobre l'atac a Um Qsar. Davant d'això es plantegen, almenys, dues preguntes. ¿Cal que un diari regional, sense corresponsals a la zona, ompli pàgines d'un conflicte que viu des de la distància i amb una nul·la capacitat de contrast? Pel seu àmbit de difusió i característiques, El Punt podria haver apostat per una informació analítica, i no pels detalls sobre el dia a dia de la guerra. Això combinat amb el bon tractament que van realitzar de les mobilitzacions ciutadanes.

La segona qüestió afecta a la majoria de publicacions, que han comentat la dificultat d'oferir informacions fiables. ¿És coherent que la crítica als governs bel·ligerants i a les seves mentides convisqui amb unes pàgines que dediquen molt espai a les seves afirmacions? Les crítiques dels mitjans poden quedar deslegitimades per participar en el mateix joc que critiquen.

Desequilibri en les fonts

Max Hidalgo

Donar un cert predomini a unes fonts sobre d'altres és una forma subtil però efectiva de transmetre enfocaments diferents d'un mateix conflicte. En mitjans que, encara que diuen estar en contra de la guerra, la justifiquen, es tendeix a donar més presència a les fonts que en són partidàries.

En aquests mitjans abunden les declaracions britànico-nordamericanes, mentre que francesos i alemanys són relegats a un segon pla. Igualment es tendeix a encaixonar les declaracions crítiques entre talls de veu no crítics, de forma que sovint el context les desvirtua.

A més, ha estat freqüent la presència de militars que, actuant com a experts, han usat un llenguatge tècnic que enalteix el poder nordamericà.

Els mèdia més crítics presenten un balanç de fonts més equilibrat, hi ha aparegut tant el bàndol iraquià com l'atacant. Però, ¿és desitjable un doll de desinformació a dues bandes? ¿No són possibles altres formes de construir informació? ¿Tant difícil és no deixar relegades a les fonts no oficials?

Autoflagelament dubtós

Minaia Llorca

Des del principi de la invasió a l'Iraq alguns mèdia han comparat la cobertura de la guerra del 91 amb l'actual. Està comprovat que més que informació, el que es va proporcionar al públic durant la I Guerra del Golf va ser propaganda i s'atorga la culpa de la falta de transparència a la voluntat d'ambdós bàndols d'amagar la veritat en benefici propi. Dotze anys després, els resultats de la cobertura no han canviat gaire. Els dos contrincants han tornat a exercir la censura i han estat parcialment opacs a l'hora de donar informació. Ara els mateixos mèdia reconeixen la dificultat d'informar en temps de guerra i exhibeixen la voluntat de donar una informació veraç i contrastada, defugint en la mesura del possible les fonts oficials. Però això està lluny del que s'ha fet. Una immensa part de les informacions ha estat impregnada d'intoxicació.

Té sentit omplir planes i planes d'informació parcial i contaminada si el periodista mateix coneix les limitacions que tenen els seus continguts? No seria millor un desplegament menys ostentós i una capacitat d'anàlisi i de critica més centrat en les causes i les conseqüències? Caldria tenir ben clars quins són els errors que s'estan cometent, no per lamentar-los, sinó per evitar de totes totes dur-los a terme.

Polarització a la política

Sandra Velencoso

Les seccions de política nacional/estatal dels diferents mitjans han centrat el debat sobre la guerra en l'antagonisme PP-PSOE, i en concret en l'oposició entre els seus dos líders, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero. Aznar ha aparegut en tots els casos com a cap visible dels sectors favorables a la intervenció militar, mentre que Zapatero s'ha presentat com el referent polític dels diferents col·lectius en contra. La polarització ha propiciat que tots dos hagin estat el blanc de les majors lloances i crítiques, depenent de la posició de cada mitjà.
La resta de partits ha tingut un paper força secundari. La formació amb més pes, a banda de PP i PSOE, ha estat IU, sovint també personificada en la figura del seu líder, Gaspar Llamazares.

Els mitjans, doncs, han omplert les seves seccions de política servint-se de les declaracions dels líders dels principals partits, deixant de banda els discursos dels ciutadans, als quals, malgrat ser un dels actors decisius en el conflicte amb les seves manifestacions i accions diverses, no se'ls ha donat mai una dimensió política.

Tintats segons la posició

Elena Santos i Sandra Balagué

Durant la guerra a l'Iraq alguns mèdia han pres posició a favor del govern i això s'ha reflectit en moltes de les seves informacions. S'ha percebut, en general, en el tracte que han rebut els diferents actors i, en particular, els manifestants que han mostrat el seu rebuig a la decisió del govern de recolzar la guerra.

Degut a la seva posició antibel·licista han rebut un tracte pejoratiu. Una tècnica a què han recorregut aquests mitjans ha estat mostrar majoritàriament imatges o fotografies dels incidents aïllats i eventualment de la multitud, sobre la qual han sovintejat plans curts en els quals no s'aprecia si els participants són pocs o molts. Entre els mitjans progovernamentals hi figura, per exemple, l'ABC, que ha fet palesa la seva posició centrant les informacions més en els atacs que han rebuts les seus del PP que en les manifestacions pacifistes.

De tota manera, cal notar que un tracte diferent, tintat, dels actors no només el practiquen els mitjans de comunicació que han estat a favor del govern del PP.

Bagdad-Ferrol

M. Antònia Vilanova

El 9 d'abril iraquians i soldats americans van enderrocar una estàtua de Saddam Hussein. La repercussió del fet als mèdia va ser clònica. Les televisions generalistes van interrompre la programació i van allargar els telenotícies. El zàpping era absurd: els mateixos plans, les mateixes espardenyes-projectil i el mateix tanc aixafant les plantes de la plaça del Paradís. L'estàtua es resistia i els presentadors i corresponsals allargassavent converses del tipus: "Veus l'estàtua des de la teva posició?", "Sí la tinc just al darrera. Els iraquians segueixen llençant espardenyes".

Es van sentir sentències apoteòsiques com: "Estamos asistiendo a un momento histórico, es espectacular, los iraquíes celebran su libertad". Més de tres hores esperant la caiguda de l'estàtua. Algú, com el Carles Francino, posteriorment es va disculpar pel sobredimensionament de la notícia.

Fonts internautes asseguren que l'històric enderrocament estava escrit en un mal guió del Pentàgon. El diari Avui explicava: "A la tarda, les forces nord-americanes van escenificar la caiguda del règim". A l'Estat espanyol encara esperem seqüències similars a Ferrol o a Santander.