Drets i llibertats a Tunísia

Jesús García-Luengos
Advocat i col·laborador de l'Instituto de Estudios sobre Conflictos y Acción Humanitaria

Quan la guerra cobreix amb el seu mantell negre tota l'actualitat informativa, una mirada sobre Tunísia és un dels molts apunts que cal fer, en un context històric en què es fa imprescindible reprendre els objectius de la Declaració de Barcelona per a crear un espai euro-mediterrani de pau i de prosperitat compartida.

És ben sabut que Tunísia no és només el bon alumne de les institucions financeres internacionals, per les seves conquestes econòmiques i educatives, la seva estabilitat social,la supressió de l'integrisme (i de l'islamisme polític) o l'estatut jurídic de la dona. També és el país on no hi ha llibertat de premsa, ni independencia del poder judicial,i on els defensors dels drets humans pateixen atacs violents enmig d'un assetjament continu.

Des de fa anys, les organitzacions internacionals denuncien les condicions deplorables en què es troben un miler de presoners polítics (d'entre els quals uns 600, presos de conciencia), les tortures, els judicis de civils per part de tribunals militars, les restriccions a la llibertat de circulació i, en temps recents,les detencions d'internautes i les agressions a diversos advocats.El pasta mes de febrer d'enguany foren hospitalitzades més de vint persones com a conseqüència de la brutal actuació de les forces de seguretat, en el transcurs de les manifestacions en contra de la guerra a l'Iraq.

Per altra banda, també és ben palès que el president Ben Alí ha aconseguit eliminar qualsevol tipus d'oposició política -les sis petites formacions satèl·lit, amb representació parlamentària, no han votat mai en contra de cap projecte governamental, i l'autèntica oposició no sembla pas que tingui un veritable projecte polític-; i ha moldejat la societat civil mitjançant un impressionant aparell policia, milers de cèl·lules del partit governamental, i unes set-mil organitzacions pròpiament governamentals.

Davant d'aquest panorama, el nucli dur de la societat civil està constituït per una minoria admirable de defensors dels drets humans, liderada per la Lliga Tunisina de Drets Humans, degana de les associacions a l'Àfrica, i el Comitè Nacional per les Llibertats a Tunísia, ambdues amb múltiples entrebancs per al seu funcionament.

Per altra banda Ben Alí, recolzat per les grans potències i reforçat en la seva política represiva pels efectes de l'11-S, ha deixat ben clara la seva vocació presidencial vitalicia -en un gest que, com tants d'altres, recorda Burquiba-, assegurant-se, de moment, la possiblitat de mantenir-se en el càrrec fins el 2014 per mitjà d'una nova reforma constitucional.

En aquest ordre de coses, tot sembla indicar que no hi aura canvis a curt termini, malgrat que res no és ja completament estable en un context de globalització en què l'economia tunisina no ha obtingut els resultats esperats el 2002 ni ha seguit el ritme exigit per a les necessàries mesures d'adaptació derivades de l'Acord d'Associació amb la Unió Europea (UE). Al factor de malestar econòmic cal afegir-hi el d'una població reprimida, però cada vegada més saturada, i els efectes, a tots nivells, de la guerra a l'Iraq.
Arribats a aquest punt, sorgeix una qüestió determinant i inaplaçable en relació amb la UE:si,com ha declarat la mateixa UE, les llibertats polítiques i els drets humans són fonamentals per al progrés de les societats i l'eficàcia econòmica, no s'entén per què no s'han adoptat els mecanismes pertinents per al seu foment i protecció, amb les mesures incloses al programa MEDA. Precisament,el fonament -i element essencial,jurídicament vinculant- de tots els acords d'associació euro-mediterrània és el respecte dels drets humans i la promoció dels principis democràtics. Per què la Unió Europea no és coherent amb els seus propis enunciats?