“Es reflexiona poc sobre les atrocitats”

Entrevista a Bashkim Shehu, escriptor albanès

Mariona Ortiz
Fora de Quadre

Shehu va patir la dictadura comunista d'Enver Hoxa (a Albània) en la pròpia pell. El seu pare, Mehmet Shehu, que havia estat ministre amb el govern de Hoxa, va morir en circumstàncies estranyes i tota la família va anar a parar a la presó. El seu germà va suicidar-se mentre era pres i la mare va morir després de set anys de captiveri. Ell va ser alliberat, finalment, i va posar-se a escriure per entendre i desxifrar el passat. El 1997 va buscar refugi a Barcelona, sota la protecció del Parlament Internacional d'Escriptors. Confesión junto a una tumba vacía i L'últim viatge d'Ago Ymeri són dos dels seus llibres traduïts en castellà i català.

Vostè va passar 8 anys a la presó i va perdre tota la seva família assassinats per la dictadura d'Enver Hoxa. Què li va fer mantenir l'esperança i seguir creient en el diàleg?
Bé, els canvis de govern, la llibertat... són motius. L'esperança també vaig mantenir-la a la presó, però aleshores l'esperança era conservar la meva dignitat. Després de la presó vaig tenir dificultats però el canvi de règim i haver sortit de l'infern era molt esperançador.

Després d'una experiència tan traumàtica com un interrogatori, com es segueix fent vida normal?
Has d'aguantar. I t'hi acostumes. Un s'adapta a la presó. I van haver-hi moltes coses que van mantenir-me viu: escriure, llegir, les discussions amb els companys...

Vostè va escriure: "La escritura se trataba de un medio de supervivencia física y espiritual". Va posar-se a escriure sobre el passat per reconstruir-lo i poder alliberar-se'n?
Crec que escriure m'ha ajudat a dominar coses molt greus, però no sé si és això el què va impulsar-me a escriure. Jo ja escrivia abans d'entrar a la presó. El què passa és que un escriu normalment sobre les coses que ha viscut, sobre les seva pròpia experiència. Escric igual com respiro, espontàniament.

Vostè va buscar durant molt temps les despulles del seu pare i la seva mare. Aquí ara s'estan començant a buscar les foses comuns de la guerra civil però s'ha mantingut silenci durant molt de temps. Com pot passar una societat de la dictadura a la democràcia sense perdre la memòria?
Bé, aquí sempre es parla de la guerra civil. Es va fer un pacte polític sense passar comptes però és que en un sistema totalitari és molt difícil que surti algú com a jutge perquè una dictadura involucra tothom. A vegades, si es comença a passar comptes, es pot córrer el risc de no acabar mai. A Nuremberg, per exemple, hi havia un tercer (els aliats) que feien de jutge. No s'ha d'oblidar el passat però a vegades, fer justícia històrica ens pot fer retrocedir. Per això pot ser més important fer un pacte i continuar endavant.

L'any 1997, quan vostè va arribar com a refugiat a Barcelona, a Albania hi havia el govern de Sali Berisha, el primer president albanès escollit democràticament. Per què va marxar del país?
L'any 92 jo vaig votar per Sali Berisha, i em vaig alegrar que sortís elegit. Però després hi va haver un procés d'involució. Ell cada vegada manifestava més trets autoritaris. La situació va agreujar-se fins al punt que el 1993 va treure els drets a la oposició. El 96 va treure les eleccions lliures i el 97 va enfonsar el país amb un sistema econòmic especulatiu. Hi va haver una insurrecció. Ell va fer actuar l'exèrcit però l'exèrcit no li va respondre. Hi havia una situació caòtica i perillosa.

Com és la democràcia a Albània actualment?
És un Estat democràtic però molt irregular. Com totes les noves democràcies dels països de l'Est. Hi ha corrupció, crim organitzat, no hi ha polítiques socials, el sistema educatiu falla perquè sha anat deixant de banda. Democràcia no és només eleccions. Falten altres coses; separació de poders, independència del poder judicial, etc.

L'any 99 vostè defensava l'atac de l'OTAN a Iugoslàvia. Vostè va escriure: "...¿cómo se convencerá al sátrapa de Belgrado para que no continúe la limpieza étnica? ¿Acaso con palabras bonitas?..."("El País", 9-4-99). Quines semblances existeixen entre l'atac a Iugoslàvia i l'atac dels EUA contra l'Iraq?
Hi ha alguna semblança: Milosevic era un dictador i Saddam és un dictador. Però a Kosovo hi havia un genocidi en marxa i a l'Iraq ara mateix no. Hi ha estat fa temps i aleshores no es va intervenir. La intervenció a Kosovo era per posar fi a una matança. Ara Bush té altres raons que no em semblen gens acceptables. Bush és un ultraconservador. Ell no intervindria als Balcans. En canvi, Clinton o Gore no intervindrien a l'Iraq. Bush no té una filosofia universalista, només pensa en l'interès americà.

Justifica els bombardejos en alguns casos?
No sóc pacifista. Em sembla irresponsable i ingenu dir "no a totes les guerres". Com es podria dir "no" a la guerra contra els nazis? Hi va haver una intervenció a Bòsnia i a Kosovo contra els mateixos agressors serbis. Ara s'ha oblidat, però els bombardejos de l'OTAN allà van aturar una matança que del 92 al 96 havia assassinat un quart de mil·lió de persones. Ni Hitler havia anat tan ràpid. Tots els partits polítics estaven a favor d'intervenir excepte els feixistes i els comunistes. És molt significatiu!

Quins motius té Bush per intervenir a l'Iraq?
Jo no crec que sigui el petroli. Fins i tot si fem càlculs econòmics no surten els comptes. Però és paranoia, és per la qüestió de la seguretat en una societat traumatitzada després de l'11 de setembre. És una demostració de força, una qüestió de poder. Saddam no era capaç d'atacar a ningú. Va ser una reacció irracional de l'administració Bush. En aquella zona hi ha quelcom més important per a ells que el petroli, hi ha règims islàmics. No van poder capturar Bin Laden i han volgut capturar Saddam.

Amb la guerra als Balcans vostè també criticava la informació que es donava sobre la guerra als mitjans de comunicació. Què pensa de la cobertura que han fet ara de la guerra?
La cobertura de la guerra ha estat bona però fa falta reflexió. Les coses es treuen del seu context i es reflexiona poc sobre les atrocitats. Hi va haver el mateix nombre de morts a la guerra que en un dia al Congo, i la premsa no en va dir res pràcticament!

En un article seu citava a Pasolini: "intelectuals són els que tenen el valor mental i moral de dir allò que és, fins i tot quan no ho sembla". Aquesta vegada les manifestacions han estat precedides sovint per intelectuals. Els intel·lectuals han complert amb el seu deure?
Recolzar una manifestació és fàcil, el problema és de reflexió. Es demanen responsabilitats al govern. D'acord. Però, què passa a Grozni? Els russos han bombardejat vàries vegades indiscriminadament. El cas de Txetxènia és molt més greu i Espanya hi té responsabilitats perquè té molt bones relacions amb Rússia. Quan la policia de Putin va utilitzar gas al teatre, els líders europeus van aplaudir. No sé si aquí van haver-hi manifestacions quan Saddam va gasejar 5000 kurds en una població del Kurdistan. Van haver-hi 100.000 víctimes kurdes. Vull dir que hi ha una lamentació selectiva de les morts.

Què pensa de la resposta de la població mundial contra aquesta guerra?
Espero que sigui prou forta per poder impedir que el govern Bush comenci cap altra guerra. Que sigui productiva pel futur.