“Vull guanyar perquè convenço,
no vull guanyar perquè venço”

Entrevista a Gabriela Serra, activista

Anne-Marie Mujica i Mariona Ortiz
Fora de Quadre

Ex-presidenta de la Federació Catalana d'ONG pel Desenvolupament, Maria Gabriela Serra té una trajectòria de més de 25 anys de militància en distintes organitzacions veïnals i d'ensenyança. Va tenir un paper important dins el moviment anti-OTAN a Catalunya i com a Brigadista de Pau defensant als drets humans a Guatemala.

Com creus que la societat civil pot transformar les mancances que té el nostre sistema polític i econòmic, a nivell de promoure més justícia social?
El primer que cal aclarir és que la gent que practiquem la desobediència civil ho fem com una obligació moral de dissentir envers la decisió majoritària o una obligació jurídica de signe ideològicament oposat al nostre. És un acte intencionalment il·legal i que realitzem amb fins d'una millora social de forma no violenta. Ho fem per demostrar i aconseguir canvis profunds donada la impossibilitat d'aconseguir-los per altres camins que ens són negats. A les societats democràtiques aquestes mancances hi són. Sovint s'imposa el pensament de la majoria com element d'obligatorietat per la resta, i això és el que intenta trencar també la desobediència civil. No perquè un govern sigui majoritari vol dir que tingui la raó. No perquè una llei hagi estat feta en nom de la majoria ha d'obligar-nos si això atempta contra el nostre concepte ètic i moral. No crec que la desobediència civil serveixi per canviar sistemes polítics o econòmics. Sí que crec que és una eina substancialment important per denunciar aquests sistemes, sobretot com a mostra de dissidència envers els posicionaments majoritaris, injustos o incorrectes.

Quines repercussions penses que poden tenir les mobilitzacions recents en la política de partits del nostre país?
Una de les coses més doloroses que podem veure la gent que defensem la no violència és l'arrogància i la sordesa que ha imperat en les decisions del Govern espanyol. Però l'arrogància i la sordesa no és patrimoni del partit del govern. Altres vegades, els pacifistes també van veure la sordesa i l'arrogància des de la responsabilitat del govern, em refereixo al cas de l'entrada de l'estat espanyol a l'OTAN. Espero que els partits, com a mínim els que es diuen demòcrates i d'esquerres, tinguin una altra concepció de la participació ciutadana i de la democràcia. Que es reconeguin i s'escoltin els moviments, que es recullin i s'integrin les propostes que recullen i, sobretot, que els reconeguin com a subjectes actius i transformadors, i no només reconeguin els partits com elements de transformació.

Què penses de la missió de l'exèrcit espanyol en aquesta guerra?
Els qui han optat per destruir i bombardejar, no són els qui haurien de tenir la gestió de l'ajuda humanitària. Que deixin l'ajuda per a qui no ha estat intervenint en el conflicte. No estic d'acord que els exèrcits vulguin emmascarar i manipular l'ajuda humanitària com una nova arma de la seva presència, de la seva imposició i del poder que volen exercir.

Creu que el govern dels Estats Units té pensat atacar realment altres països?
En aquest moment els dirigents Condoleeza Rice, Donald Rumsfeld i Powell pensen en una política de defensa de la seva unilateralitat i amb un sol imperi. Això els porta a pensar que allà on calgui i quan calgui per mantenir aquesta hegemonia estaran decidits a fer les guerres que facin falta. El que s'haurà de veure és quan, a quin preu? Per això penso que les mobilitzacions són molt important, no només els qui ens movem a Europa sinó també als EUA.

Quina possibilitat tenen països com els de Centre Amèrica de lliurar-se del domini dels Estats units?
En aquesta conjuntura internacional molt poques. Ja en tenien poques abans de l'onze de setembre, però sobretot després, els Estats Units estan potenciant el procés de remilitarització a llatinoamèrica per dur endavant les seves polítiques econòmiques i financeres. Lamentablement estem en un moment d'involució. L'augment de la presència policial i militar, la repressió de llibertats, afecta no només de la ciutadania europea, sinó també de països molt més empobrits com els llatinoamericans.

Per què t'has adherit a la plataforma "Egunkaria endavant"?
Han aniquilat un espai no violent, un espai de discussió política en euskera, un espai de diàleg, de negociació. El que no necessita Euskadi és que se li acabin de tallar els espais de negociació i debat polític que existeixen. Ni la llei de partits ni la tancada de Egunkaria serviran per afrontar el problema basc amb profunditat i serietat, serà el diàleg i la negociació el que ens pot portar a un Euskadi en pau.

La resposta dels grups pacifistes arreu del món ha estat molt contundent. Cap a on anirà tot aquest moviment? En què pot arribar a transformar-se?
Aquesta mobilització ha estat la més important dels últims anys... Ara bé, aquest moviment és diferent. Les persones que hi participen són molt diferents. D'aquest moviment quedaran algunes organitzacions existents amb més fortalesa, quedaran reflexions sobre la taula que s'hauran de seguir treballant. Espero que serveixi no només crear més moviment contra la guerra, sinó per canviar el que està a la base de la guerra, que és canviar la cultura de la guerra per una cultura de pau. Hem de canviar les bases culturals de la societat. No podem basar la societat en la competitivitat, la violència i el vèncer. Vull una societat que funcioni pel convenciment, vull guanyar perquè convenço, no vull guanyar perquè venço.

Per què et dediques al món de la cooperació?
Treballo en la cooperació solidària perquè és la meva manera d'acompanyar la gent dels països empobrits en l'esperança que els canvis són possibles. Aquest camí obliga a formar part dels moviments socials que busquen la transformació de les causes que produeixen la pobresa.Les ONG no acabarem mai amb la pobresa, el que fem es desmitificar la subsistència. La pobresa acabarà quan acabi el món basat en unes relacions injustes d'explotació, falta de respecte, de nul·la dignitat a nivell mundial. Per això és important situar-se en moviments com l'antiglobalització, que pretén un altre món possible, necessari i factible. Només cal convèncer els poderosos.