Quan els culpables pretenen ser les víctimes

David Espinós
Periodista

Quan els culpables volen convertir-se en víctimes-protagonistes, és que quelcom d'important els inquieta. Possiblement no és el fet que estigui morint gent innocent en una guerra que han recolzat, sinó la por que el seu posicionament els passi factura a les urnes. Desviar l'atenció del que succeeix a l'Iraq és l'únic recurs que els queda per a salvar-se del seu enfonsament, que ells mateixos han alimentat amb fervor.

Per aconseguir aquest objectiu utilitzen diferents mètodes. Maximitzar els actes violents de grups reduïts en les manifestacions és un d'ells. En algun cas han arribat a permetre la violència, segons que va denunciar el Sindicato Unificado de Policía (SUP), declarant haver rebut ordres del delegat del govern de Madrid, Ansuátegui, de no detenir aquests grups en una de les manifestacions a la capital. La violència serveix als dirigents del PP per criticar els manifestants pacífics, que són gairebé tots, i l'oposició per incitar a que es consumeixin aquests actes. Això sí: quan els policies tenen llibertat de moviment, alguns no fan escarafalls a l'hora d'atonyinar brutalment ciutadans no violents, com s'ha pogut veure en diverses manifestacions. A més, obliden que entre les seves files hi ha gent a qui no agrada la llibertat d'expressió. Alguns adeptes del PP van pegar i insultar a un jove que durant una intervenció d'Aznar en un míting va dir "NO A LA GUERRA!".

"Como era de esperar, nosotros también hemos empezado a recibir bombas, aunque sean de pequeña intensidad", va comentar amb una tranquilitat sorprenent el Ministre Mariano Rajoy, la setmana passada, en ser preguntat sobre els atacs a les seus del PP. El deliri a les files del Partit Popular és total. Comparen l'atac a les seves seus durant la nit quan no hi ha ningú a dins amb les "bombes intel·ligents" que llancen els soldats nordamericans i britànics que maten nens, dones i homes innocents. Els 183 diputats del PP no van dubtar en cap moment a l'aplaudir efusivament quan al Parlament espanyol va guanyar el "sí" en la votació de recolzament a aquesta intervenció militar. Després de vint dies d'intervenció, s'ha produït la primera baixa entre els seus diputats: Luis Acín, ex-alcalde d'Osca, deixa el seu escó i el partit en protesta contra la guerra.

Però no s'ha de donar la més mínima possibilitat que converteixin els seu desig en realitat: els atacs als polítics i a les seves seus són tots condemnables. Però més que perjudicar el PP, el beneficien. D'altra manera no s'entén que els polítics els donin tanta rellevància. Així queda clara la categoria del Govern espanyol: quan a l'Iraq moren centenars d'innocents, pretenen que la informació principal estigui centrada en un pernil que un pobre inconscient, que probablement no sabia on és Bagdad, ha robat en uns grans magatzems. O que un polític del PSOE o IU els va anomenar assassins en una manifestació i va incitar a la violència, afirmacions totes elles sense comprovació fins avui.

En definitiva es tracta de la vella estratègia de transformar el botxí en víctima. Que els promotors de tot plegat acabin patint els efectes d'incidents totalment rebutjables, però també completament minoritaris, del desastre que han contribuït a sembrar, potser no hauria de sorprendre tant. Però en tot cas, això no pot constituïr una maniobra de distracció: la tragèdia té un dibuix definit i terrible aquests dies i és això el que ocupa tota la nostra atenció i el que motiva la nostra acció.