Economia i guerra

Miren Etxezarreta
Economista

Les relacions entre l'economia i la guerra són complexes. No és tan senzill com per poder dir: "el cost de la guerra és de X milions de dòlars", sinó que les connexions són molt més complicades i impossibles de quantificar en una xifra. Una consideració econòmica de la guerra exigeix, per una banda, afirmar que les guerres actuals són en últim terme producte de les contradiccions de l'economia capitalista que busca per sobre de tot el benefici privat; per altra banda, es pot intentar descriure algunes de les conseqüències econòmiques de les guerres.

Les contradiccions del capitalisme són a la base de les causes més immediates de les guerres. El capitalisme funciona principalment per obtenir beneficis que es reinverteixen per seguir obtenint-ne més, i això porta a la seva expansió permanent. En determinats moments, i per raons que no podem detallar aquí, aquesta expansió es troba en dificultats que acaben portant als governs dels països que allotgen aquests capitals a lluitar entre si, o amb altres països, pel control dels recursos naturals, per controlar mercats importants o per mantenir una hegemonia econòmica, política i militar que permeti que els principals capitals del seu país puguin seguir acumulant sense parar. Encara que en tots els períodes de la història hi ha hagut guerres, al capitalisme les guerres es deuen a aquesta permanent necessitat d'expansió i a les seves limitacions i contradiccions.

Tot aquest procés és complicat i indirecte, i no és fàcil detectar-lo perquè s'expressa de forma diferent en cada ocasió. En l'agressió dels EEUU a l'Iraq es poden detectar diverses raons vinculades a l'economia:

a) el control futur del petroli és una causa molt important per raons econòmiques i militars -no es pot mantenir un imperi militar sense petroli- però no l'única. També l'extens arsenal militar que posseeixen fa necessària la seva utilització perquè el complex industrial militar que el produeix pugui fer negoci amb la seva reposició.

b) sembla bastant possible que la necessitat de Bush i el seu govern de legitimar-se al seu propi país hagi impulsat la idea d'una guerra. La creixent desigualtat en la renda i la pobresa d'àmplies capes de població, la inseguretat laboral i la manca d'un sistema de seguretat social, han fet molt convenient inventar un "eix del mal" contra el qual cal lluitar. L'atac a l'Iraq ha reforçat la posició dels governants, fent oblidar als nord-americans molts problemes reals de la seva economia i la disminució dels seus drets civils.

c) probablement la causa més profunda de la guerra sigui l'intent de mantenir l'hegemonia dels EEUU (i els capitals que constitueixen els seus grups dominants) davant dels interessos econòmics dels països que poden constituir un perill en el futur (la Xina i l'Índia, principalment, però també Rússia i la vella Europa), i això ha portat al govern fonamentalista dels EEUU a iniciar una profunda i àmplia operació d'afirmació del poder a nivell mundial.

Tots aquests aspectes no es consideren quan es menciona el "cost de la guerra", però formen part del mateix.

Pel què fa al cost concret de la guerra -l'armament, el transport de les tropes, el seu manteniment- la quantificació és difícil... Quan s'acaba la guerra per computar-ne el cost? Em resulta impossible aproximar una xifra, però sigui la que sigui, l'hauran de pagar els contribuents d'EEUU i que, molt probablement, suposarà la disminució dràstica d'una despesa social que ja ha estat molt retallada. Seran les capes més pobres del poble les que pagaran el cost de la guerra, perquè ara ni tan sols no hi ha el recolzament econòmic dels països àrabs com al 1991. També nosaltres en pagarem una petita part, corresponent a la despesa de les tropes "humanitàries" que ha enviat el govern del PP.

Però, algú s'ha parat a considerar el cost de la guerra pel poble d'Iraq? El país anihilat, la infrastructura, l'aigua, les escoles, els hospitals destruïts, la riquesa material del país desfeta en gran part. Amb quina capacitat productiva compten ara per refer el país? Com es recuperaran? De quina base material disposen? Per no esmentar els costos com la possible pèrdua del laïcisme i el desenvolupament de l'integrisme islàmic, a més de la pèrdua de milers de persones i la desestructuració de la població. Pot algú pensar que una població, de la qual una bona part és mantinguda amb una limitada ajuda internacional, pot constituir una població dinàmica i emprenedora per la reconstrucció? A més, quin serà l'estat que s'organitzarà i d'on sortiran els diners per recuperar el benestar de la població? Una reestructuració dirigida per l'agressor, quin pes concedirà a la despesa social pel benestar de la població?

Iniciada i oficialment finalitzada l'agressió, el tema és ara a qui beneficiarà la reconstrucció, els estadis inicials de la qual s'estima que poden moure entre 25.000 i 100.000 milions de dòlars (on és la racionalitat d'un sistema que destrossa el que està construït per tornar-ho a construir amb aquesta magnitud?) Escandalosament, ja es veu que les grans empreses de la construcció dels EEUU han près posicions per aprofitar-se'n -a l'empresa Betchel, ben relacionada amb Bush i estretament connectada amb Rumsfeld, se li ha adjudicat un contracte de 680 milions de dòlars- però segurament les empreses d'altres països pretenen participar també del pastís. Sens dubte Aznar pretendrà també que algunes empreses espanyoles aprofitin la conjuntura, que a més de respondre a certs interessos econòmics els permetria argumentar que està millorant l'economia del país.

És possible que aquests beneficis estimulin l'economia dels països de la coalició i fins i tot de l'economia mundial? Potser sí, i en aquest cas els autors de la guerra podran presentar-se com els que han facilitat la recuperació de l'economia. La malaltia prebèl·lica donarà pas a una millora postbèl·lica i els mercats financers internacionals recuperaran el temps perdut en aquests últims sis mesos, com va succeir després de la II Guerra Mundial -trist sistema econòmic el que necessita de les guerres per mantenir la seva prosperitat. Però és també dubtós que la reconstrucció de l'Iraq tingui la força suficient per arrossegar una economia mundial estancada. No és el mateix reconstruir Europa, com va succeir als anys cinquanta del segle XX, que reconstruir un país petit i marginal que no forma part del centre del sistema.