L'economia de la Constitució Europea

Miren Etxezarreta
Economista

Encara que a la major part de la ciutadania no li preocupa massa el tema de la Constitució Europea, l'anunci del referèndum està suscitant inquietud entre aquells que voldrien tenir més informació per decidir si volen votar i en quin sentit. I això malgrat les enormes dificultats que l'establishment polític espanyol i els seus insignes col·laboradors entre els creadors d'opinió estan posant per evitar un debat ampli i sincer sobre la Constitució. Però la Constitució és només un pas en el procés d'evolució de la UE. La posició a adoptar no ha de contemplar només aquest document sinó tot allò que és la UE i el que representa per a les societats europees. És la UE que hem d'avaluar primer. Per tant, en aquest breu article em limitaré a revisar els aspectes econòmics de la UE i només després faré un breu comentari sobre la Constitució.

La UE no es pot limitar només a les seves institucions polítiques, encara que en siguin l'aspecte més conegut. No és menys important l'estructura econòmica i social que les sustenta. I els grans capitals privats (principalment de la UE però també de la resta del món), ben organitzats, juguen un paper primordial, essent els dominants i hegemònics els capitals financers.

La UE és un dels agents actius més importants del capitalisme actual que potencia la globalització i les forces del mercat. El seu poder li permetria seguir altres estratègies però s'ha optat per aquesta. La UE assumeix, fa seves i expandeix la globalització i les polítiques neoliberals que aquesta implica.
Això suposa seguir l'estratègia de competitivitat global, que l'organització material de la societat, el sistema de producció i consum, vagi dirigit a una competència constant sota el gran capitalisme global, que denominen sistema de mercat. Tan sols els elements econòmics dirigits per les empreses han d'orientar la dinàmica no només de l'economia mundial, sinó també dels altres aspectes de la vida social. Sota la pretensió falsa que si el món dels negocis obté beneficis satisfactoris, això suposa també el benestar per a tothom, pretenen eliminar tot tipus d'influència que la intervenció pública pugui exercir sobre la vida econòmica de les poblacions per a millorar-ne la situació. La seva economia es converteix en l'únic criteri de validesa de tot el sistema social.

S'adopta una política macroeconòmica que dóna total prioritat al control de la inflació. Els enormes capitals financers que recorren i especulen a tot el món no es poden permetre el luxe de perdre ni una mica de valor, i això suposa que els preus no pugin. El creixement econòmic i el treball hi estan subordinats, de manera que augmenta l'atur.

Alfons López

La política prioritària de la UE, amb l'únic objectiu de controlar la inflació, es du a terme principalment a través del Banc Central Europeu (BCE) i l'anomenat Pacte d'Estabilitat i Creixement (PEC). El BCE està totalment desvinculat de qualsevol preocupació per altres objectius i de qualsevol control democràtic. Suposa el domini de l'economia i l'abandonament de la democràcia. I el PEC suposa limitar fortament la despesa pública dels estats membres sense cap tipus de contrapartida per part de la Unió. És a dir, la UE estableix normes fortes que limiten la política dels estats, però no està disposada a plantejar cap recolzament compensador.

Això ha portat que, en els últims anys, la inflació efectivament hagi estat molt baixa, però els països principals de la UE han crescut molt poc i l'atur a tota la Unió assoleix el 10%, la qual cosa suposa la taxa d'atur més alta de tots els països rics del món.

La política de la UE suposa també la "flexibilitat" laboral (que és el nom oficial de la "precarietat") i l'"ajust salarial", ja que explícitament aconsella als estats que els salaris pugin per sota de la productivitat. Suposa una política de "liberalització" comercial i productiva que permeti a les empreses produir i comerciar sense cap tipus de control al món sencer, la qual cosa condueix a les deslocalitzacions i al debilitament de la indústria dels països menys competitius de la Unió (entre els quals es compta l'estat espanyol), i exigeix als estats que "desregularitzin" les seves economies, la qual cosa vol dir que eliminin la legislació laboral, ambiental i social, per afavorir la competitivitat. De la mateixa manera, la política de "competència" de la Unió exigeix que no hi hagi empreses públiques de cap tipus i que la majoria del que fins ara han estat serveis públics quedin oberts a la competència de les empreses privades.

Tot i els Fons Estructurals, la UE tampoc té una política social: ni laboral, ni d'educació, ni de sanitat, ni prestacions socials. De tot això la UE no en vol saber res. Correspon als països membres que hauran d'arreglar-se, a més, amb uns pressupostos limitats pel PEC. L'anomenat "model social europeu" no existeix, sinó en tot cas està format per les diverses polítiques socials dels diferents estats que variaran d'acord amb les forces socials, però no té entitat europea. Aquesta i no una altra és la UE. Un intent d'establir un control de la inflació, un mercat únic, favorable al comerç, a expandir l'àmbit d'inversió beneficiós per a les grans empreses, la producció més barata possible, una reestructuració del paper de l'estat per disminuir l'ajuda social i dirigir-lo al recolzament a les empreses, el rebuig total a fer-se responsable dels aspectes socials i l'impuls a la privatització dels mateixos.

Aquesta política econòmica i social ha estat integrada a la Constitució. La seva part III està dedicada a recollir aquesta estratègia i donar-li un rang constitucional. Aquest és un cop mestre dels dirigents europeus que aconsegueixen "blindar" dins la Constitució la política econòmica neoliberal, la qual cosa és un disbarat tècnic, ja que la política econòmica per definició ha de canviar amb les circumstàncies, i d'aquesta manera un cop establerta dins la Constitució serà extremadament difícil canviar-la. La Constitució serveix per fixar la política econòmica neoliberal pels propers quaranta o cinquanta anys, impedint així que altres composicions de forces realitzin polítiques més progressistes en el futur. La Constitució consagra definitivament una política econòmica neoliberal molt negativa pel benestar de les poblacions europees.

És inevitable dir NO, NO, NO a aquesta Constitució.