I ara què?

David Fernández
Ateneu La Torna

"Aquells a qui els sembli medieval, fanàtic i estúpid
morir i matar en nom de Déu, que sàpiguen que mataran
i moriran perquè la sisena part de la Humanitat,
(aleatòriament escollida), es continuï quedant
tots els vídeos i tots els gelats."
Santiago Alba, Torres más altas

Malgrat tot, la guerra continua; quan falla l'economia, continuen fallant milions de vides, i els estralls de la vella guerra contra el terrorisme van acumulant sinistres danys colaterals arreu del planeta. Implacable i impertorbable, el Poder arrasa, malbarata, escup i ens mata per dins i ens mata per fora.

Coercitiu i excloent, continua la capacitat del Poder per generar, en dos minuts, determinats estats d'opinió; per "reorientar" les condemnes hipòcrites i undireccionals a la violència (a quines sí i a quines no?) ; per fer-nos conviure plàcidament amb la "normalitat ciutadana" de l'ocupació i la crueltat; per reduir-nos al mínim la capacitat d'indignació, per acatar les bestieses i obligar-nos a la resignació; per disciplinar-nos la vida quotidiana, omplir-nos de coses per fora i buidar-nos per dins en la llosa implacable de la societat de consum. Per imposar-nos el "tant tens, tant vals" i el "si no consumeixes, no ets"; segon cotxe i segona residència: monovolum i descendència tamagotxi i anar tancat files entre prozacs, consums i hipoteques.

No és gens casual, perquè és la mateixa lògica de la mateixa guerra: sotmetre'ns i lligar-nos curt. Perquè la màquina no para i la guerra continua. I continuarà mentre cada dia 25.000 nens morin de gana i 4.000 milions intentin sobreviure en la pobresa. En aquesta eficient expressió del crim organitzat que ha esdevingut el Nou Orde Econòmic Internacional -Galeano dixit-, entre els bombardejos mediàtics i els bombardejos reals que ens colpegen, és lícit preguntar-se: què en queda, de tot plegat, un any després? Què en queda (si el poder, com al "1984" d'Orwell, no manipula ni la memòria ni les hemeroteques) dels milers al carrers? On para la revolta de les cassoles?

Queda, potser, que som menys però més dels que ells voldrien; que seguim dient no; que ens hem immunitzat i que costa molt que ens empassem les mentides quotidianes; que hem perdut ingenuïtat; i, sobretot, que ens reconeixem en molts d'altres: en la veïna de la cassola, en el company de feina amb qui compartim preocupacions, en els nouvinguts a l'assemblea del barri...

Ens queden, també i sobretot, massa dubtes i poques certeses: la certesa que aquesta guerra es guanya i es perd cada dia, en actituds, valors i coherències; la certesa que, malgrat acumular derrotes i fracassos, cal que durem molts anys; la certesa que encara queda tantíssim per fer i que a la trituradora del Poder només podem oposar-li els nostres granets de sorra que, algun dia, l'aturin.

En fi, la certesa, òbvia, que no existeix cap vareta màgica i que l'única forma de canviar les coses és intentant-ho. No hem inventat res: simplement seguim en el viatge a Ítaca de Kavafis cercant "el nom exacte de les coses", redefinint el dilema de Pascal reinterpretat per Chomsky ("si lluitem podem perdre, però si no lluitem ja hem perdut") i, potser, en allò que amb tanta tendresa va escriure Montserrat Roig respecte als resistents antifeixistes dels camps nazis: que enmig d'una Palestina arrassada, una Amèrica Llatina torturada i una Àfrica oblidada i condemnada per la SIDA no podien dir que havien aconseguit el món millor pel que lluitaven, però sí que, indefectiblement, eren millors persones, més justes, més solidàries, més ètiques, més lluitadores...

A qui li sembli ben poca cosa, també ens queda que vam augmentar el dèficit públic, que l'Estat es va neguitejar, es va tensionar i es va gastar milions i milions en propaganda, contrainsurgència informativa i serveis d'informació; en teledirigir falses pors preprogramades i en augmentar les despeses en control social; i, sobretot, en mil·limetrar cada pas dels qui continuen cometent el delicte d'emprar l'esquerra per pensar i actuar.

Des de l'aleshores, ni l'Estat ni el PP no s'han aturat. I continuen malbaratant milions i imposant, encara, la particular Doctrina de Seguretat Nacional Mayor Oreja: la doctrina de la paràlisi social ("palo a lo que se mueva"), la por i l'amnèsia.

Per això, quan algun innocent pregunta per què existeixen 8 milions de pobres si Espanya va tant bé, perquè guanyen tants els banquers o, simplement, per què no apareixen les armes de destrucció massiva o per què els diputats s'apugen els sous mentre d'altres milers cerquen un lloc de treball precari, li plouen les hòsties. És normal. No s'ha après la lliçó: cal consumir Democràcia i Nou Ordre amb el nas tapat si s'escau. Com si fos xarop. Els pobres nens no saben què passa. Però nosaltres, un any després, sí: reconeixem millor la ferum de la merda en pols amb embolcall de democràcia.

És el que ens queda.

[1] Sobre les capacitats de conjugar el verb condemnar, posem per cas: "No condemno al rei Fahd, tan amic del rei d'Espanya, que talla caps, poda mans i arrenca ulls, que humilia les dones i amordassa els opositors, que es llueix sense diaris, parlaments ni partits polítics, que viola noies filipines i tortura indis i egipcis, que malbarata la tercera part del pressupost de l'Àrabia Saudí entre els 15.000 membres de la seva nissaga i que finança els moviments més reaccionaris i violents del planeta" (Santiago Alba, "Soy un demócrata", 2003)