Amb els vents del Sud, la solidaritat del No

David Fernàndez
Periodista i membre de l'Àgora Nord Sud

"La Unió Econòmica i Monetària no ha estat mai ni serà una política d'ocupació, sinó que es tracta d'una necessitat estratègica d'Europa per mantenir la seva rellevància política i econòmica arreu del món".

La cita és de Helmut Schmidt, canceller socialdemòcrata alemany entre 1974 i 1982 i acèrrim defensor de la UE. Fa molts anys, el 1975, la Comissió Trilateral -un govern plutocràtic a l'ombra- ja denunciava "l'excés de democràcia a Europa". Tot plegat proclama una evidència: la UE és el projecte econòmic de l'elit empresarial i financera per a l'expansió mundial del capital europeu. I la Constitució Europea n'és el certificat legal: això serà així i no pas d'una altra manera.

Bona prova de tot plegat és que a Brussel·les ja hi ha instal·lades 200 multinacionals amb 10.000 lobbistes en nòmina transnacional que corren pels passadissos institucionals. Només al Parlament, n'hi ha acreditats 3.000. I aquests són els que votaran eufòricament pel Sí, perquè porten 30 anys fent pressió, definint i alterant la construcció europea en funció dels seus interessos exclusius i excloents. Després prou que s'encarreguen de presentar com interessos universals el que són els interessos purs i durs del mercat. Amb Montilla, el 20 de febrer, votaran Sí la Shell, la Repsol-YPF, l'ERT, la UNICE, UNILEVER i tota la teranyina europea multinacional. Motiu aparentment suficient per, "d'entrada", dir No. Mercat lliure arreu i justícia social enlloc. Des d'una perspectiva històrica, l'euroobsessió no és res més que la darrera etapa consumada d'una cursa pels mercats i la 'competitivitat' que s'arrela en els processos d'expoli i dominació oberts fa 500 anys. Recolonització, reconquesta i esclavitud amb les noves fesomies del segle XXI. Ja no hi ha Coloms, però Repsol arrasa a l'Amèrica Llatina; ja no ni ha Pizarros, però el BSCH i els Botín de torn buiden els estalvis de l'Argentina; ja no hi ha galeres, però les maquil·les i les zones franques s'estenen arreu.

Des de la perspectiva de la solidaritat internacional, el No hauria d'esdevenir, a més d'un simple No ètic, un No categòric fonamentat en la complicitat política amb les lluites del Sud. Perquè, aquí i allà, al Nord i al Sud, al tercer i al quart món, el que consolida la Unió Europea és un model econòmic, (anti) social i energètic que empobreix les majories del planeta i que solidifica l'escletxa de l'abisme Nord-Sud. Un model insolidari, insostenible i militar que assetja recursos, rebenta economies i matxuca multituds. Que condemna a l'èxode i l'oblit les pageses del Sud i els pagesos del Nord. Que si al Nord precaritza, al Sud empobreix, exclou i margina a base d'enriquir elits locals corruptes, nepòtiques i despòtiques.

No endebades, formem part d'aquest Nord privilegiat que representa el 16% de la Humanitat i acapara el 86% del PIB mundial, controla el 82% dels mercats mundials d'exportació i xucla el 71% del comerç mundial de béns i serveis. I pels marges d'aquests beneficis cauen els 840 milions de persones que pateixen fam i els 3.000 milions de persones que viuen en la misèria. I és aquest model el que reforça, legalitza i empara la Constitució Europa: el model que permet que, avui i exactament, 360 persones acumulin la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat. Un model que genera desigualtat, globalitza la misèria i ens aboca al fracasat circuit de la dominació i la dependència.

Un model que predica la pau i fa la guerra, com es va encarregar de recordar-nos Eduardo Serra, ministre de Defensa amb el PP i també amb el PSOE: "l'Exèrcit espanyol intervindrà en qualsevol indret del món quan calgui acudir-hi per garantir el subministrament de petroli als ciutadans espanyols". És el model dels nous conqueridors. Fet i fet, només amb el que gasta Europa en perfums i gelats cada any n'hi hauria prou per afrontar la xacra de la fam i la pobresa al món i aturar el degoteig de les 35.000 morts diàries que produeix la desnutrició. Però a Europa no hi ha voluntat política: ni 280.000 morts pel tsunami no són prou devastació perquè els Estats europeus condonin d'una vegada el deute extern dels països afectats. I la llista encara és ben llarga: la prohibició taxativa de gravar les transaccions financeres internacional prevista al Tractat, la incapacitat i falta de voluntat -encara!- per assolir el 0,7% sol·licitat per Nacions Unides al llunyà 1973, el joc brut amb els transgènics, les trampes de la UE a les rondes de l'OMC per penetrar als mercats del Sud o el fet que els activistes altermundistes estiguin fitxats al progama 'Sinere' de l'Europol amb la recurrent catalogació de 'criminalitat transnacional organitzada' (caram!) són motius ben sòlids per dir No.

També hi ha una raó encara més propera, que escenifica tràgicament aquesta escletxa Nord-Sud que proclama la UE: l'estret de Gibraltar. La fossa comuna que ha convertit l'Estat espanyol en la frontera sud de l'apartheid on s'alcen -finançats per la UE- els filferros electrificats i els més moderns sensors d'infrarojos contra la migració pobre.

És per aquestes raons -i unes quantes més- que pensem que dir No és, també i a més, ser solidari amb les grans majories empobrides del Sud, amb els pobles escapçats per les multinacionals europees i per l'economia de rapinya de "l'ampliació de mercats" cap al Sud i cap a l'Est. El 21 de febrer, el món seguirà funcionant a l'inrevés. Entre la misèria de molts i l'opulència d'uns pocs, les joguines de guerra dels bojos i els pobles que hi posen els morts, la fam d'uns molts i l'empatx d'uns quants, la vergonya del poder i, encara, la dignitat dels de sota. Com a mínim que no segueixi (mal) funcionant amb el nostre consentiment. Ni en el nostre nom ni amb els nostres diners.

I si, a més, considerem que l'àrbitre està comprat, les cartes sempre estan marcades i la Junta Directiva són una colla de gàngsters amb corbata jugant a l'economia de casino de la bombolla financera, que -com a mínim- tampoc no segueixi malfuncionant amb el nostre Sí.

Perquè es tracta de dir no, aguantar el tipus i seguir treballant.