"Hem patit les mateixes bombes per les mateixes raons"

Eduardo Giordano
Autor de "Las guerras del petróleo. Geopolítica, economía y conflicto"

La indignació ciutadana contra la invasió a l'Iraq pot canalitzar-se pacíficament i assolir la victòria. L' amplitud mundial de la protesta, coordinada inicialment des del III Fòrum Social Mundial de Porto Alegre, va desbordar totes les previsions dels convocants i dels participants. Una nova veu, la veu de la ciutadania mundial, es féu conscient del seu poder, i va aconseguir, com a mínim, endarrerir els plans bel·licistes de la potència militar estadounidenca.

Malgrat tot, des del 20 de març de 2003, cada dia es llancen milers de tones de bombes sobre les principals ciutats d'Iraq. La massacre es mostra davant les càmeres occidentals fingint que no són armes de destrucció massiva, sinó que només es tracta de molt precisos míssils "intel-ligents" de destrucció selectiva. En realitat, en aquesta lluita desigual, els defensors de la guerra " preventiva " han decidit fer un ús vergonyós de les seves armes en contra d'un país al qual ells mateixos obligaren a desarmar-se completament.

Si bé és cert que els exèrcits atacants compten amb una abrumadora superioritat militar, no és menys veritat que els ciutadans també tenim una abrumadora superioritat moral sobre els agressors. La nostra força és molt superior a la de les seves armes, perquè radica en la convicció que, en l'actual estadi de la humanitat, no és admissible una guerra global com la que ha començat a l'Iraq, una guerra de facto contra el món musulmà, en què els països atacants amenacen fins i tot amb una possible utilització d'armes nuclears.

La mobilització internacional contra la guerra " preventiva " d'Estats Units i els seus aliats és el resultat d'un somni dels éssers humans, un somni de pau que, per primera vegada, es manifesta a l'uníson a tot el món, seguint l'estela que va deixant el moviment social contra la globalització neoliberal en els fòrums internacionals. Aquest somni consisteix, ni més ni menys, en l'erradicació de totes les guerres i dels mitjans per a executar-les. Ja sabem que aquesta fita és utòpica, com també va ser-ho, al seu dia, proposar l'abolició de l'esclavatge. En aquests temps d'abassegadora superioritat militar d'un país sobre moltíssims d'altres, la guerra és l'esclavatge dels pobles respecte als capricis del poder imperial.

En altres guerres anteriors, la propaganda bèl·lica era capaç de mantenir un relatiu equilibri numèric entre els sectors socials bel·licistes i els pacifistes. Però aquesta guerra d'agressió contra l'Iraq ha desmuntat tots els vells estereotips que, en el passat, legitimaren la "guerra justa", per a mostrar, amb tota la seva nuesa, els interessos econòmics i geopolítics que s'amaguen darrera les falsedats que declaren els governs atacants. Uns interessos tan poderosos que han permès -i molt probablement han estimulat- l'ensorrament de la legalitat internacional representada per les Nacions Unides, i han aconseguit esquerdar la unió política d'Europa.

Els preparatius del conflicte afectaren des del principi les relacions dels propis aliats

La guerra és dolenta en sí mateixa, sota qualsevol circumstància. Però aquesta guerra suscita el major rebuig ciutadà de la història perquè, fins i tot amb anterioritat a la crisi, podia entreveure's l'esquelet que econòmicament la sustenta. Amb cada mort o ferit iraquià no només es comet un gran crim contra la humanitat. A més, creix la perspectiva d'una guerra global, amb grans blocs de països confrontats en l'escenari geopolític de l'Orient Mitjà. Els preparatius del conflicte afectaren des del principi les relacions entre els propis "aliats". L'exèrcit de Turquia ja s'ha desbocat, desmarcant-se dels plans originals del Pentàgon, i prepara la seva pròpia invasió del Kurdistan iraquià. Israel aprofita el moment per a sotmetre encara més Palestina, i espera ansiosament l'oportunitat de ser atacat per a implicar-se en el conflicte. L'Iran, un altre membre de "l'eix del mal" designat pel govern de Bush, ja ha rebut l'amable visita de diversos míssils estadounidencs que han esclatat a les seves refineries. Després d'haver travessat a l'Iraq les "portes de l'infern", quin serà el proper focus del conflicte? la desestabilització a Jordània, la insubordinació a l'Aràbia Saudita? la revolta popular a Egipte…? o la supressió de les llibertats civils als Estats Units, la Gran Bretanya, a Espanya…?

La societat mundial diu NO A LA GUERRA. Nosaltres, els ciutadans, ai-xequem la veu a ple pulmó per a frenar els plans ambiciosos de les companyies petrolieres, dels mercaders d'armes, de la gran indústria farmacèutica (que es beneficia de les alarmes de guerra biològica), dels financers que celebren amb fortes alces a Wall Street la caiguda de bombes sobre Bagdad.

Diem NO als plans d'aquests poders econòmics arraulits dins els seus búnquers daurats, des d'on fan anar els fils de la desestabilització mundial. Diem NO als dirigents polítics que integren aquest selecte club demoníac, als complaents que els acompanyen en el seu deliri imperial i als seus vassalls europeus. Diem NO a un retorn de la humanitat a l'era de les cavernes!

En la perspectiva del bàndol bel·licista, l'Iraq és només un batalla d'una guerra molt més llarga, que compta amb pressupostos cada vegada més alts per als propers cinc anys. L'eco-nomia de guerra cobra una dinàmica autònoma, que aposta per l'extensió i la perpetuació dels conflictes, molt més enllà de l'Iraq, com una forma d'estimulació econòmica adequada per als Estats Units. La falsificació de proves per a estigmatitzar diversos països i caracteritzar-los com enemics està subordinada a prioritats geopolítiques que, en última instància, remeten a aquesta lògica militarista del capital monopòlic estadounidenc.

Com a consumidors podem castigar les grans compan-yies petrolieres

Els pobles tenim armes més poderoses que els míssils teledirigits per oposar-nos a aquesta guerra. Sabem que la nostra opinió no compta en els centres de decisió econòmics, per als que som simples consumidors o usuaris. Però la pròpia globalització del sistema econòmic el fa molt vulnerable als nostres "atacs" com a ciutadans. Milions de persones poden castigar com a consumidors, per exemple, les grans companyies pe-trolieres dels països implicats en la guerra, fent-los témer que les pèrdues causades per un boicot generalitzat resultin superiors als beneficis que esperen obtenir de conflictes com el d'Iraq. Més difícil resulta "atacar" els fabricants d'armes, perquè aquestes empreses (com les aeroespacials, Boeing i poques més), en general no venen productes per al gran públic. Però sí que és possible indagar en la identitat dels seus principals accionistes (financers i d'altres) i dirigir la campanya en aquesta direcció. Hi ha, d'altra banda, un conjunt d'empreses multinacionals que tots coneixem prou bé, i que representen típicament l'American way of life, com ara Coca-Cola, McDonald's, Levi's, etc.

L'extensió de la protesta, durant un període prolongat, vers aquesta mena de companyies multinacionals -encara que resulti molt difícil de mantenir, segons els hàbits dels consumidors-, tindria un impacte probablement encara més gran sobre el conjunt de l'aportació exterior a l'economia dels països bel·licistes. Imaginem-nos què passaria si un boicot mundial de consumidors s'estengués més tard a les productores de cinema, els proveïdors de serveis informàtics, els fabricants d'automòvils o les línies aèries… la prepotència imperial pot tenir un cost molt elevat.

Cal oposar-se pacíficament al despropòsit de la guerra com a ressort de l'economia, a centenar de milers de milions de dòlars que es gasten cada any arrasant països sencers i destruïnt civilitzacions. Cal aturar aquesta guerra multiplicant l'extraordinària força de la mobilització social. A més, com a simples ciutadans, tots podem obrir un altre front, boicotejant els grans grups econòmics més directament implicats en la massacre i, per extensió, pressionant els principals actors d'una economia que, volcada en el militarisme, especula amb la vida i mort de tants éssers humans.