Ressona la misèria retòrica per a més glòria Popular
Xavier
Giró
Observatori de la Cobertura Informativa de Conflictes, UAB
Els esforços de legitimació de la guerra a l'Iraq, tan real ara com just després de començar, es renoven sense parar. El ressò que la misèria retòrica dels governs nord-americà i espanyol troba en els mitjans de comunicació que els són afins, juga al seu favor.
En primer lloc, hi ha hagut una acceptació explícita de la declaració formal de la fi de la guerra que va fer el govern Bush -per cert, tan unilateral com la decisió d'engegar-la-, de manera que la guerra es transforma en postguerra. El canvi de denominació no és innocu, ni per a Bush ni per al PP d'Aznar, perquè d'entrada rebaixa la tensió de la confrontació política amb qui s'hi oposava i tendeix a limitar l'erosió popular i electoral derivada d'una aventura tan nefasta i criticada.
En segon lloc, si s'admet que ja no hi ha guerra, llavors els atacs o qualsevol mena d'acció militar contra les tropes d'ocupació no es poden qualificar com a actes de guerra, i sí que està permès descriure'ls com a 'atemptats terroristes' amb tot el que això comporta en valors propagandístics. Tant és així que canvia els rols dels actors: els invasors esdevenen víctimes i la resistència, el dimoni agressor.
Per cert, per molt lamentable que fos la mort d'uns agents espanyols a l'Iraq, no es pot dir que les mostres de condol, tot fent pinya amb el govern i evocadores de suposats 'interessos nacionals' o dels 'servei a la pàtria' que feien els difunts, contribuïssin gaire a desmuntar el canvi retòric de rols.
En tercer lloc, d'una espècie similar van ser els cínics termes 'conferència de donants' per descriure un aplec d'agressors, de voltors i d'alguns humanitaris despistats -per bé que pocs-, que es van reunir fa mesos per parlar de la 'reconstrucció' de l'Iraq. S'ha de reconèixer que els organitzadors no són estúpids i prefereixen els eufemismes, a risc de fer el ridícul, abans que els efectes negatius que tindrien expressions més ajustades a la realitat. És tan gran l'escàndol global que per a ells ja no es tracta de convèncer els contraris de la bondat del que defensen, sinó de reduir com sigui els danys derivats de manca de raons.
El súmmum de la hipocresia, en quart lloc, és la polèmica sobre l'existència de les armes de destrucció massiva. Bush i Blair fan veure que algú ho investigarà, és clar, quan a ells els convingui. I el ministre portaveu espanyol exerceix espectacularment la seva funció i al·lega que la disputa d'abans de la guerra no era si hi havia o no armes, sinó al voltant de si s'havia de donar, o no, més temps als inspectors de l'ONU perquè les trobessin. Ja que -diu el ministre- la comunitat internacional n'estava segura de l'existència. Doncs, bé, hi ha hagut mitjans de comunicació -el nom dels quals ens els podem estalviar- que han ofert les declaracions de Zaplana amb la més absoluta fredor, sense cap mena de contrast o discussió. Amb la més absoluta impunitat. Ha estat el seu lleial servei a la glòria popular.