Sento indignació i ràbia

Haidi Giuliani
Mare de Carlo, mort a Gènova

Jo només sóc la mare de Carlo, i és Carlo qui em dona la veu. Com tantes mares a qui han matat un fill, aixeco la meva veu en el seu nom. Avui sóc a Barcelona, on Carlo havia estat amb 17 anys. Aquí hem sentit parlar de la cultura de la resistència, de dolor i d'indignació, de represió i de moviments, dels maltractaments de la policía, de Palestina, de Chiapas, d'explotació il·legal a Perú... i jo pensava en la riquesa i energia que es podria utilitzar per construir, per defensar el món de la violència i de la prepotència dels poderosos...

Amb els fons que s'han recollit en nom del Carlo hem pogut endegar algunes iniciatives, com la construcció d'una escola per 550 nens als territoris del Polisario, i començarem a fer pous d'aigua a diverses comunitats de l'Àfrica. Això té un cost de 50.000€ i 8.000€ respectivament. Quant costa una bomba, la destrucció del món, enlloc de la construcció??? Está clar que la globalització no ha arribat al desert. Sento indignació i ràbia davant de tant malgastament de riquesa i de vides humanes desaprofitades.

Alguns periodistes em pregunten en què ha canviat la meva vida. Jo no sé què respondre. És veritat que hi ha un abans i un després de la mort del meu fill, i des d'aquell dia no puc pensar ni fer res sense tenir al cap la plaça Limonda, on el van matar. Però abans d'aquella data, el meu cor ja bategava per tots aquells fills morts per la violència que els poderosos apliquen als més pobres.

Jo veig un fil que uneix la Plaça Limonda, on van matar el meu fill, amb les tragèdies de les guerres a l'Afganistan i a l'Iraq. Parlo de paral·lelismes entre personatges com Bin Laden o Saddam, i aquells homes de negre i amb la cara tapada (els Black Block) que van ser vistos parlant amb la policía abans d'infiltrar-se entre la gent. I no parlo dels que trencaven vidres perquè segueixo pensant que trencar un vidre no és tan greu com trencar el cap a algú. Els Black Block no varen ser trobats i en canvi sí que es van ferir, pegar i maltractar manifestants pcífics. I fou assasinat Carlo, que volia aturar una pistola. Bin Laden i Saddam no han estat trobats però, en canvi, el petroli sí...

També veig un clar parel·lelisme entre els soldats americans que maten sense mirar la cara de les víctimes, busquen armes sota la roba de les dones, o destrueixen les cases de la gent pobra i les forces de l'ordre que, a Gènova, apallissaven de la mateixa manera.

Hi ha, a més, el tema de la informació, que ha tingut dues cares. Els qui han dit allò que estaven veient (molts han estat despatxats o directament els han disparat) i els que han seguit la informació d'allò que els deien que havien d'informar. El testimoni i la manipulació oficial. Encara que aquí no hi ha un "règim", encara que no hi ha una censura declarada, hi ha una autocensura que té a veure amb aquelles persones que tenen el poder. A Itàlia estem acostumats a les mentides: el nostre president, que n'explica moltes, demostra que quan es repeteixen moltes vegades, passen a ser una veritat.

Aquell qui diu que va matar a Carlo és un carabinieri, i la investigació els ha estat encarregada a ells. Evidenment han investigat molt sobre la víctima i molt poc sobre el botxí. Us posaré un exemple: en un munt de documents requisats hi ha una llista dels telèfons que duia Carlo, amb noms i cognoms, i al costat una qualificació; jo en conec alguns, i gent del PC (que té representació al parlament) consten amb la categoria de "l'esquerra subversiva". Nois que pertanyen a centres socials, també apareixen com a subversius. No puc entendre que el jutge estigui convençut que el meu fill fos un delinqüent, un terrorista perillós pel govern. Jo avui estic orgullosa de ser una terrorista perillosa perquè a la meva agenda hi ha molts noms que pertanyen a l'esquerra subversiva.

Algú vol pensar que Gènova va ser un moment d'esporàdica bogeria, però ja hi va haver un fort episodi repressiu a Nàpols. I després de Gènova, a Milà i Turí, els carabinieri han carregat, han pegat a joves que no tenien cap mena de culpa. Jo crec que cal fer alguna cosa al nostre país, als nostres països, per defensar els nostres joves, la nostra democràcia i la nostra constitució que va nèixer de la resistència al feixisme. Això és el que estem intentant, malgrat les dificultats. Hem de fer alguna cosa tots junts, enriquint-nos amb la nostra diversitat perquè aquest moviment avui és molt important i molt fort precisament perquè està unint realitats i consciències molt diverses.

El moviment contra la guerra ha tingut a Itàlia una gran resposta, però hem d'entendre que les guerres al món segueixen i hem de continuar lluitant contra aquesta violència. Nosaltres ho farem en nom de Carlo. El fil que uneix Gènova amb la guerra és el fil que uneix qui diu mentides i continua barrejant les cartes, de qui presenta els agressors com agredits i viceversa; és el fil del dolor, inesgotable. Amb el cor continuo plorant per tots els fills que moren a Palestina, a Afganistan, a Iraq i arreu. La diferència és que ara veig en tots aquests rostres el somriure de Carlo.