De la insubmissió a la mili a la insubmissió a la guerra

Xavier Godàs
Professor de sociologia a la UB i insubmís

El 20 de febrer de 1989 57 joves de l'Estat espanyol es declaren insubmisos tant al servei militar com a la prestació social substitutòria (PSS) compareixent com a tals davant dels jutges militars. L'abril del mateix any es presenten a l'Àrea de Joventut i Esports de l'Ajuntament de Barcelona els dos primers insubmisos a la PSS. Aquestes dues accions constitueixen l'inici d'una estratègia de desobediència civil destinada a pressionar el govern espanyol perquè derogui les lleis que mantenen el sistema de lleves. Des de llavors el moviment d'objectors insubmisos aconsegueix generar un escenari de conflicte i sostenir-lo: aproximadament cada dos mesos s'aniran succeint presentacions de noves tongades d'insubmisos i començaran a produir-se judicis militars i civils, força dels quals acabaran amb condemnes de presó. Tot un conjunt d'activitats seran llavors destinades a desenvolupar el procés de mobilització. Per exemple, la Plataforma d'Objectors i Objectores per la Insubmissió, en tant que òrgan de coordinació de l'estratègia de desobediència civil, encapçalà la difusió d'un manifest contra el servei militar que aglutinà gran quantitat d'organitzacions, institucions polítiques i persones a títol individual. La difusió d'aquest manifest es dugué a terme entre l'octubre de 1989 i el febrer de 1990 i acabà amb un concert de suport a la insubmissió celebrat al Palau Municipal d'Esports de Barcelona, el 9 de febrer de 1990, concert que reuní unes 9.000 persones a més d'aconseguir una gran quantitat d'adhesions d'entitats. Aquestes accions mostren que la major part de la ciutadania entenia i avalava la posició dels insubmisos, de la mateixa manera que ara dóna suport a aturar el procés bèl·lic.

Avui pot dir-se que el moviment d'objectors insubmisos ja no existeix perquè ha mort d'èxit. Efectivament, des de 1986 la lluita antimilitarista aconseguí guanys ben perceptibles: dificultà enormement la legislació sobre objecció de consciència desenvolupada des de 1984; dugué el pes del qüestionament del reclutament forçós, que incrementà exponencialment el nombre d'objectors "legals" (aquells que admetien realitzar una prestació alternativa al servei militar) en reduir els costos de l'objecció; la seva pressió mobilitzadora explica en bona part que d'ençà 1989 tots els partits polítics concurrents a les eleccions generals efectuessin una bateria de propostes a la baixa de la durada del servei militar i que a partir de 1993 solament el Partit Popular i el Partit Socialista Obrer Espanyol mantinguessin posicions relativament favorables al sosteniment del servei militar, posicions que es deixaren de mantenir amb la decisió governamental de 1997 d'anar cap a un model professional de forces armades. A partir d'aquesta data, però, el moviment d'objectors insubmisos davalla en la capacitat de mobilització que havia ostentat durant aproximadament una dècada. La fi del reclutament explica en part l'esmorteïment del moviment. El problema de fons, però, és que els objectors insubmisos no veieren en la desaparició del servei militar una victòria de la qual sentir-se especialment satisfets: la insubmissió expressava fonamentalment una protesta contra el conjunt de l'ordre social més que un simple rebuig al servei militar. Aquest és el seu llegat. Vull dir que actualment gaudim d'un potentíssim moviment per la pau fonamentat en posicions antimilitaristes que es nodreix en part de l'experiència dels insubmisos. Recordem l'ideal antimilitarista: la desaparició de l'exèrcit en tant que institució vinculada a funcions de control social en benefici del poder polític de l'estat, tant en un àmbit interior com geoestratègic, i al manteniment de les desigualtats socials derivades de la lògica estructural del sistema capitalista. No us sembla que, tenint en compte els darrers esdeveniments, tal ideal pren de nou volada?