Cap a la guerra civil al Kurdistan

Murat Yakin
Lluita Internacionalista
Secció simpatitzant de la LIT - 4ª Internacional

Una de les conseqüències més importants de l'ocupació imperialista a l'Iraq és l'evidència de la "qüestió kurda" a l'Orient Mitjà. Durant tot el conflicte, Turquia i els EUA han pres diferents posicions respecte al tema kurd, cosa que no ha deixat de provocar

tensions. Per part de l'imperialisme, el poble kurd només juga el paper de figurant en el projecte d'un nou ordre a l'Orient Mitjà i ningú encara no li ha preguntat veritablement quina idea té del seu propi futur.

Durant els últims 15 anys, les forces militars turques ja havien entrat força vegades al nord de l'Iraq amb l'excusa de perseguir els guerrillers del PKK (partit dels treballadors del Kurdistan), o amb l'excusa de "l'ajuda humanitària a les víctimes del conflicte entre els partits kurds". Aquest cop, el govern turc es planteja utilitzar aquesta situació de desordenada postguerra per prolongar la seva permanència al Kurdistan iraquià, dins el marc de la seva aliança amb els EUA en la "lluita antiterrorista" a l'Orient Mitjà.

Abans i durant la guerra contra l' Iraq, enmig d'un regateig bèl·lic amb Washington, el govern turc, a canvi d'obrir el territori a les tropes nordamericanes perquè es poguessin desplegar pel nord de l'Iraq, no només va exigir una enorme "ajuda" econòmica per compensar les possibles pèrdues en cas de guerra, sinó que també va reclamar l'entrada de les seves pròpies tropes, que comptaven amb més de quaranta mil homes, al Kurdistan iraquià.

Per dur a terme tal empresa, el govern turc sostenia diversos arguments relacionats, a judici seu, amb la seguretat nacional del país. Primerament, volia parar, abans no arribés a les seves fronteres, una possible immigració massiva de kurds cap al nord quan comencés la guerra. En segon lloc, declarava obertament que no permetria que els kurds creessin cap mena d'institució estatal independent ni federativa (sembla que el govern turc no està en contra d'una autonomia sota control de l'administració central iraquiana). El govern turc tampoc no volia que ciutats riques en petroli com ara Mossul o Kirkuk caiguessin sota domini kurd. I finalment, demanava el desarmament de totes les milícies kurdes un cop s'acabés la guerra.

De fet, les tropes turques ja havien pres posicions en un cinturó de 40 km d'ample a la part iraquiana de la frontera, de manera que, quan entressin les tropes previstes segons l'acord amb EUA, la força real del govern turc assoliria quasi els seixanta mil soldats. Aquesta quantitat d'efectius revela l'objectiu real del govern turc: ocupar el territori kurd per poder configurar una nova administració iraquiana després de la guerra i impedir qualsevol intent d'autodeterminació per part dels kurds. Per altra banda, quan es van fer públiques les exigències del govern turc, no van trigar en arribar crítiques per part dels partits kurds. Hoshyar Zebari, del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK), i Abdulatif Rashid, de la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK), van advertir que qualsevol intervenció de les forces turques a la zona iniciaria un nou conflicte armat entre Ankara i el parlament nacional kurd.

De fet, segons els analistes, entre els dos grups kurds que administren el nord de l'Iraq sumen uns vuitanta mil homes armats, incloent-hi forces regulars i peshmerges (milicians).

Durant el llarg regateig pel decret amb els EUA, Turquia va demanar ajuda econòmica per pal·liar les pèrdues que la guerra ocasionaria. Si es rebutjava el decret al parlament turc, es deixava els EUA sense front nord a l'Iraq. Per la seva banda, els EUA no acceptaven que l'exèrcit turc entrés a la zona nord de l'Iraq per controlar una possible proclamació d'un mini estat kurd. Turquia plantejava aquesta posició com una qüestió de seguretat nacional i els EUA es van escandalitzar. Aleshores, en nom de les forces armades turques (TSK), la declaració del Cap d'Estat Major va canviar l'estratègia i es van disculpar amb els EUA, de manera que el govern va aprovar un nou decret al parlament que permetia la utilització de bases i zona aèria turca per part de les tropes nordamericanes per poder atacar l'Iraq des del nord.

De la mateixa manera, el govern turc també semblava estar disposat a concedir encara més facilitats a l'imperialisme. Segons un nou acord amb els EUA, un cop caigut el règim iraquià l'ocupació imperialista dels EUA garantiria que els milicians kurds no ocupessin ni controlessin Mossul i Kirkuk.

A més, el parlament kurd no va proclamar la independència. Per tant, no va ser necessari que l'exèrcit turc entrés pel nord de l'Iraq. Efectivament, les tropes kurdes que en els últims dies havien ocupat ambdues ciutats, les van deixar a mans de les forces ianquis, per pressió de Turquia. Ara el govern turc aclareix que no veu necessari intervenir al Kurdistan iraquià. I els dirigents dels partits kurds més importants (Bazani de l'UPK i Talabani del KDP) miren amb curiositat als imperialistes, per saber fins a quin punt poden avançar.

A partir de la Guerra del Golf al 1991, els kurds van quedar lliures al nord de l'Iraq, amb una administració nacional centralitzada i un parlament nacional on el KPD i l'UPK estan representats per 105 i 49 diputats respectivament. Malgrat els quatre anys de conflicte bèl·lic entre aquests dos partits, que es va acabar l'any 2001 amb un acord sota instruccions de Washington, els quatre milions de kurds que viuen a la zona han pogut gaudir d'un cert desenvolupament econòmic gràcies a l'ajuda nordamericana i al comerç del petroli.

L'única cosa que els faltava era desmantellar el règim de Saddam. Així doncs, els plans de Bush per atacar i envair l'Iraq van ser aplaudits pels dirigents kurds que avalaven l'acció militar dels EUA.

Els objectius de Turquia
El govern turc mai no va aprovar l'estatut que van adquirir els kurds després de la Guerra del Golf, i tampoc li agradava el projecte d'un estat kurd federatiu que es volia posar en marxa a partir de l'ocupació de l'Iraq per part de tropes imperialistes. La seva preocupació principal era que qualsevol mena d'autodeterminació kurda fos exemplar per als més de 15 milions de kurds que viuen en territori turc.

Però encara hi ha més coses darrere les demandes oficials de Turquia: en realitat, el govern turc volia controlar les ciutats de Kirkuk i Mossul com a mesura per impedir que els kurds tinguessin els ingressos dels últims deu anys. Amb aquesta finalitat, Ankara es proposa deixar en aquestes ciutats una administració turcmana així que arribi l'hora de retirar les tropes de la zona, és a dir, quan acabi el període de transició que els EUA preveuen a l'Iraq després de la guerra.

Els kurds creuen que, en la seva història, mai no han estat tan a prop d'un estat-nació independent o federatiu, encara que es tracti d'un "mini-estat regional" sota els auspicis del mateix imperialisme dels Estats Units.

Nosaltres creiem que l'únic camí cap a l'autodeterminació passa per la lluita contra qualsevol intervenció o ocupació de l'imperialisme a l'Orient Mitjà. En aquest sentit, el destí del poble kurd està directament vinculat al poble palestí; sense la derrota de l'imperialisme, de l'estat sionista, i de règims dictatorials i monàrquics com els de Turquia, l'Iraq, Síria, Jordània, Kuwait i l'Aràbia Saudita, el somni d'autodeterminació dels pobles de l'Orient Mitjà serà utilitzat pel mateix imperialisme com un instrument per dividir, controlar i reprimir aquests mateixos pobles.

Els kurds es troben localitzats en una zona estratègica de l'Orient Mitjà, dividits contra la seva voluntat entre Iran, Iraq, Turquia, Síria i, en menor proporció, a Rússia. El territori kurd és molt ric en petroli (tot el cru que es produeix a Turquia i de Siria prové del Kurdistan oest, i del Kurdistan sud s'extreu el 74% del petroli de l'Iraq). Les estadístiques oficials de tots els estats minimitzen el nombre de kurds, però les estimacions més fiables parlen d'un poble de 30 milions de persones, de les quals uns 20 milions viuen encara en terra kurda. La resta es troben a l'exili -sobretot a Alemanya i algunes antigues repúbliques soviètiques. Són el poble sense estat més gran del món.