D'una guerra a una altra: les raons de la insubmissió

Xavier Domènech
Insubmís

Vaig començar a sentir a parlar de la insubmissió durant la primera Guerra del Golf. Corrien temps difícils en aquells anys: una esquerra desconcertada després de la caiguda del mur, l'optimisme neoliberal i el Nou Ordre Mundial de Bush pare, en uns anys on paraules com globalització i antiglobalització encara no eren d'ús corrent, n'eren el principal signe.

Llavors, a més, no comptàvem amb la inestimable ajuda d'Alemanya i França en la lluita contra la guerra, com tampoc seguíem apassionadament els debats del Consell de Seguretat de l'ONU ni semblava que el tema podia decantar noves majories electorals; ja d'entrada tot estava dat i beneït.

Per dir-ho telegràficament: estàvem més sols. Tanmateix, es va endegar un formidable moviment de protesta i resistència contra una guerra clarament injusta. I és que la gent, l'esquerra orgànica, en moments crítics sempre té aquesta capacitat de sorprendre davant el desert d'alternatives de l'esquerra política.

Deia, però, que en aquells moments vaig començar a sentir a parlar de la insubmissió. Jo i molts d'altres. La raó és senzilla: sense comptar amb les complexitats del debat sobre la resolució A o el memoràndum B, les alternatives eren poques. Sí, la gent sortia al carrer, però una pregunta sense resposta sempre estava present. Com s'atura una guerra? Només amb mobilitzacions?

Els activistes del moviment responíem molt ràpidament: amb una vaga general europea contra la guerra. Però, quan hi reflexionàvem, vèiem la buidor d'aquesta resposta. Massa vegades, des de la Primera Guerra Mundial, els diferents moviments contra les guerres havien propugnat la vaga general com a solució màgica. I massa vegades també s'havia vist com no arribava mai la tan anunciada vaga general. Com podíem esperar en aquells moments que això fos una alternativa real més enllà de la retòrica buida de contingut? Enmig d'aquest silenci ràpidament començaren a destacar els insubmisos.

Ells, sense gaires escarafalls, anaven ordint accions concretes, potser no organitzaven mobilitzacions de masses, però feien propostes plenes de sentit: davant la guerra s'havien d'aturar els centres de reclutament, i molts foren aturats; davant la guerra s'havia de donar cobertura als desertors i ells els en donaven. Era un moviment teixit des de compromisos personals, compromisos que portaren molts insubmisos a la presó, però que aconseguiren situar un debat públic més enllà de retòriques genèriques i forçar el canvi de lleis que semblaven inamovibles. Tranquils i segurs de les seves certeses, d'unes raons que no donava ni treia un Consell de Seguretat, o uns estats que havien propugnat guerres, o uns partits que no dubtaren a portar gent innocent a matar altres innocents, construïren alternatives concretes i així convertiren en integral l'alternativa a la guerra.

Els vaig conèixer llavors i també llavors jo, com molts altres en aquell moment, com molts altres ara que poden aprendre d'aquell moviment, vaig decidir seguir el camí de la insubmissió.