La llengua irrenunciable
Elisabet Bermejo i Anna Ortiz, Fora de Quadre
Quan una llengua és percebuda com un àmbit, un territori o un espai, quan és viscuda com a geografia cultural de la comunitat que la parla, la pròpia llengua esdevé el principal factor identitari.
Durant el règim franquista, aquesta percepció va mantenir la vitalitat d'una llengua proscrita que s'associava directament a la supervivència de la mateixa cultura. L'inici de la transició feia preveure que la democràcia permetria la recuperació i la normalització cultural, a tots els efectes. Passats els anys, som una societat desmobilitzada que troba innecesària la militància per normalitzar el que aparentment ja ho està. Però cal acceptar que no tenim garantit el dret de poder exercir la ciutadania completa, al nostre país, en la nostra llengua.
El procés de substitució linguística
en què ens trobem parteix de les fragmentacions pròpies d'una
comunitat dividida territorialment i amb un llarg historial d'agressions
per part dels dos Estats. Durant els anys d'autonomia, hem consolidat realitats
com la immersió linguística escolar o els mitjans de comunicació
actuals. Però ni el marc legal ni les mesures institucionals de protecció
no han impedit el retrocés de l'ús social de la llengua, o
sigui, de la utilitat pràctica que li dóna sentit.
La llengua castellana ha estat adoptada per l'insconscient col·lectiu
com la llengua de canvi natural entre els dos grups lingüístics.
D'altra banda, el consens social existent per tal de no aprofundir en un
tema que es dóna per tancat, demostra un acomplexament digne d'estudi.
Els catalanoparlants, assumint l'anomenada "cultura del peatge",
només podem optar per la feixuga reinvindicació permanent
o per la dimissió lingüística progressiva davant del
no catalanoparlant. Això va convertint en fonamentalistes i radicals
els qui pretenem no haver de renunciar a la vida quotidiana en català
al propi país. Aquesta dinàmica sembla simptomàtica
d'una manca de consciència o d'autoestima i de les seqüeles
de la repressió.
La majoria de nosaltres no viurà directament la desaparició
d'una llengua, -per històrica que sigui. Però la renúncia
dels propis parlants, és en realitat el que provoca la pèrdua
de la funció d'aquella llengua. Perdem l'ús social perquè
patim d'"acomplexament progre" (acollim, integrem, tolerem...)
perquè als parlants d'una llengua minoritària i minoritzada,
se'ns exigeix una generositat, adaptació, i comprensió que
no s'exigiria a cap altra comunitat cultural, al seu propi territori, en
situacions de normalitat democràtica.
Amb la fal·làcia del bilingüisme, l'alternança
de llengües sempre és a càrrec d'una mateixa banda. "Amb
dues llengües, ho passem millor", deia l'eslògan del PP:
una mostra esperpèntica de l'ús de la pròpia llengua,
però amb una càrrega deliciosa d'insinuació eròtica...
Resulta una gran paradoxa dedicar-nos a treballar la multiculturalitat,
el respecte i la integració, (fenòmens que celebrem), fent-ho
des de l'avergonyiment de la pròpia identitat cultural i lingüística.
Els qui pretenem viure la nostra llengua amb la màxima naturalitat
possible, -senzillament això, però tampoc menys que això-,
no acceptem que sigui considerat un acte de mala educació, una manca
de solidaritat, o un reduccionisme cultural.
Una llengua és una estructura de pensament, una visió pròpia
i única del món, una manera de viure. Cada any desapareixen
milers de llengües al món, i amb elles, un patrimoni irrecuperable
de la comunitat humana. La pèrdua ens empobreix, però l'única
responsabilitat concreta la tenim en l'exercici quotidià de la nostra
parla.
Si acceptem que la llengua ens defineix profundament, que expressa la nostra identitat, podem afirmar que exercir-la amb respecte però amb plena dignitat és un dret