El Kurdistan de l'Iraq: la lluita d'un poble per sobreviure

Manuel Martorell
Periodista

Els quatre milions de kurds que viuen a l'Iraq (quasi el 20% de la seva població) són l'exemple més clar de la repressió política que pateix el poble iraquià des de fa dècades. Concretament, els kurds de l'Iraq iniciaren la seva lluita per aconseguir una autonomia cultural i política l'any 1921, quan la Gran Bretanya, en descobrir els pous de petroli de Kirkuk, va incomplir la seva promesa de concedir-los el dret d'autodeterminació i, en canvi, va optar per integrar aquesta regió al nou Estat unitari de l'Iraq.

Des de llavors, no s'han aturat les sublevacions populars dels kurds; primer contra la monarquia del rei Feisal (1932-1958), després contra el General Kasem (1958-1963) i, finalment, contra el Partit Àrab Socialista del Renaixement-Baas (1963-2003). Tots ells han engegat campanyes de destrucció de pobles i ciutats kurdes i, encara que aquesta política ha assolit proporcions de genocidi sota el règim de Saddam Hussein, va ser l'aviació britànica la que, el 1923, començà els bombardejos aeris amb armes convencionals i incendiàries.

Es calcula que, només des que Hussein va arribar al poder el 1968, al kurdistan iraquià han estat assassinades o han desaparegut més de 180.000 persones, han estat destruïts 4.500 pobles i ciutats, el 10% de la població (400.000 persones) s'ha vist afectada pels bombardejos químics, i tres quartes parts del total (tres milions) han hagut d'abandonar les seves cases per fugir de l'exèrcit.

Quan, després de la Guerra del Golf de 1991, l'"aliança internacional" va frenar la persecució de la Guàrdia Republicana contra els kurds, el genocidi, conegut eufemísticament com "ofensiva Anfal", es trobava a la seva fase final, i el kurdistan iraquià era a punt de desaparèixer del mapa. En aquests moments, no hi ha una sola família al kurdistan iraquià que no tingui un motiu personal per odiar el règim de Hussein; aquesta és la raó per la qual els kurds ( i també els xïís, un 60% de la població) no han sortit en defensa del règim del Baas quan ha estat amenaçat per la triple aliança entre Estats Units, la Gran Bretanya i Espanya.

Però el més greu del genocidi kurd és que ha estat possible tant pel consentiment de la comunitat internacional (ONU, Unió Europea i Lliga Àrab)com per la implicació directa de països que han utilitzat el patiment del poble iraquià per oposar-se o per participar en l'actual guerra.El bombardeig químic de Halabja (la Gernika dels kurds), on moriren el març de 1988 més de 5000 civils, resulta prou il·lustratiu en aquest sentit: els avions utilitzats per l'Exèrcit iraquià eren francesos, les bombes havien estat enviades per Espanya, i el gas letal estava fabricat amb productes alemanys.A més, durant aquesta fase de la guerra entre l'Iran i l'Iraq, assessors militars nordamericans ajudaven en els seus plans a l'Estat Major iraquià, i tenien coneixement directe dels bombardejos.Malgrat tot, els Estats Units no només va sortir en defensa de l'Exèrcit iraquià, sinó que va responsabilitzar l'Iran d'aquest tipus de massacres. Tanmateix, no era la primera ni l'última implicació directa dels Estats Units en el genocidi kurd. El 1975, el secretari d'Estat Henry Kissinger va dissenyar l'anomenat "Acord d'Argèlia", pel qual Saddam Hussein i el Sha Reza Phalevi es comprometien a aixafar definitivament la revolta del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK), iniciada el 1961. Per la seva banda, el 1991, després de la guerra del Golf,el Govern de George Bush pare va preferir mantenir al poder Saddam Hussein abans que acceptar un govern democràtic a l'Iraq, i va permetre que continuessin les campanyes punitives contra kurds i xïís. Només l'escàndol que aquesta actitud va provocar en l'opinió pública internacional i la caiguda en picat de la popularitat del president nordamericà, obligà "l'aliança internacional" a protegir els kurds i els xïís creant les "zones d'exclusió aèria".

Des de llavors, s'ha donat la falsa impressió que aquesta part de l'Iraq ha estat sota "protecció internacional", quan en realitat ha quedat totalment aïllada de la resta del món i ha patit un triple embargament: el de l'ONU per a tot el país, el del propi Govern de Bagdad, i el dels països limítrofes, especialment Turquia i Iran, els exèrcits dels quals han campat lliurement per pobles i ciutats.

La conseqüència d'aquest abandonament internacional és que el Kurdistan iraquià ha patit una convulsió social generalitzada, de la qual només hem pogut veure la punta de l'iceberg en els vaixells mercants que, il·legalment, arribaven a les costes europees plens a vessar de refugiats.

La manca de recolzament de l'ONU (que, per exemple, no permetia utilitzar els aeroports que ara són usats pels Estats Units) va acabar provocant, d'entrada, un buit de poder i, després, una guerra civil que entre 1994 i 1997 va enfrontar els dos principals partits kurds: el PDK i la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK).

L'any 1991, els Estats Units no tenien una alternativa al règim de Hussein, però tampoc no la necessitaven.Deu anys més tard, després dels atemptats de l'11 de setembre, ha hagut de crear-la, recolzant les aspiracions de tots els grups de l'oposició.

Malgrat que el Kurdistan es dessagnava per l'èxode i no semblava que existís cap sortida política, els partits kurds van oposar-se, inicialment, a la operació americana, i només acceptaren participar-hi sota tres condicions: no ser traïts de nou; crear un sistema democràtic basat en el federalisme; i no permetre la intervenció de Turquia i d'Iran.

Si els Estats Units, tal com pretenen, volen tenir l'Iraq sota control, no tenen cap altre remei, com qualsevol altre Govern que pugui haver-hi al país, que arribar a un acord amb els partits kurds perquè, des de 1932, el problema kurd ha estat la causa de totes les crisis internes i conflictes bèl·lics de l'Iraq. Només queda l'alternativa de l'acord; o bé el retorn a les polítiques d'aniquilació i de genocidi.