La meva Gernika particular

Carta d'una cooperant a Palestina

Mònica Leiva
Hebron, març del 2003

El reflex del mirall i jo plorem junts aquesta nit, mirant-nos fixament, sense vergonya. Digerim la ràbia del moment, masteguem la impotència, com un un acte de catarsi.

Ploro per la gent que estimo, per continuar la meva feina aquí, encara que això els faci patir. Per no saber explicar-los que els motius es troben en els detalls més petits: avui, el motiu era una àvia que, farta del toc de queda que vivim des de fa tres dies, ha sortit a buscar aigua. Pel camí, ha trobat un tanc patrullant. Ni el tanc ni l'àvia no han volgut apartar-se. Quan m'hi he acostat, la dona tenia la mirada sàvia i l'esperit calent. He posat a prova el poc àrab que sé: -qui ets? -sóc la Mónica, -benvinguda, -gràcies. Després, no he entes res, però no ha calgut: m'ha ensenyat les seves mans plenes de llagues, ha senyalat els soldats, el cubell buit que portava i el camí que havia de fer. L'he agafat ben fort i, juntes, hem superat el "vehicle horribilis" amb cert aire triomfant. Com si d'aquest petit gest depengués l'alliberament de tot Palestina!

Ploro pels nens d'Hebron : cada dia es juguen la vida per anar a l'escola, saltant de teulada a teulada, evitant els soldats i els colons jueus ; veuen passar la seva infància a través dels barrots de les seves cases-presó ; amb dotze anys, porten manilles. Us parlo de la nena de tres anys que els soldats varen " raptar " ahir per obligar-la a identificar el seu pare en una roda de reconeixement. El pare havia fugit per protegir la família, després de saber que l'acusaven d'ajudar la resistència.

Us parlo del meu amic Ahmad, dels tres anys i mig passats a la presó, acusat de llançar pedres als tancs durant la primera Intifada. De les cartes d'amor que enviava a la seva mare, que visitava quatre dels seus deu fills en diferents presons, repartides per tot Israel.
Us parlo de la noia que jeia al costat de les runes de la casa que l'exèrcit d'Israel va fer volar pels aires, després que el seu company se suïcidés, en un autobús, a Haifa. Les universitats d'Hebron porten dos mesos tancades per l'exèrcit israelià, deixant al carrer uns set-mil estudiants. " A Europa ja coneixen el nostre patiment ? " m'ha preguntat la noia. He dit que sí. Esperava tranquilitzar-la, però he sentit que la meva afirmació li desvetllava, alhora, la crueltat de tot el nostre món, observador impassible del seu dolor.

Me'n vaig a dormir sabent que l'endemà hi haurà nous assassinats : deu, quinze cada dia. Alguns dels joves que m'envolten desitgen, íntimament, que els toqui a ells : a això pot arribar la desesperació. No poden treballar, no poden estudiar, no poden sortir de la seva ciutat. Són humiliats constantment. Han perdut l'esperança.

Us parlo del soldat que m'ha demanat el passaport aquest matí. Tothom sap que aquesta no és la manera de viure dels joves d'altres països del món : em mira amb enveja, a vegades amb vergonya. En el soldadet d'avui he vist el desig de viatjar, d'abraçar la seva nòvia, de sortir amb els amics, de no passar fred. De no tornar a tenir por de morir d'un tret, de no tenir més malsons per l'últim noi que va matar per l'esquena.

Us parlo de la Rachel, la noia nordamericana que morí assassinada fa uns dies a Gaza, literalment aixafada per una màquina excavadora de l'exèrcit israelià, quan intentava evitar que destruïssin la casa d'una família. No la vaig conèixer, però he après coses d'ella. I em pregunto què devia sentir el conductor del " bulldozer " quan li va passar pel damunt i va recular, com qui remata un gos malferit.

Aviat deixaré de plorar. No em queden gaires reserves, les llàgrimes també s'acaben, com el petroli. Algú podria explicar-ho als tres genets de l'Apocalipsi, plens de ceguesa, de prepotència, que han aconseguit generar el major moviment anti-guerra vist en molt de temps. La força d'aquesta mobilització m'ajuda a començar a somriure. La meva generació ha trobar motius i canals per a lluitar.

Ara que somric, és millor que pari d'escriure. El soroll infernal d'un tanc sota la meva finestra em retorna a la meva Gernika particular : no convé que vegin el llum encès.
Amics : seguiu treballant en el vostre front. Jo, i el reflex del mirall, tenim, per ara, aquest d'aquí ben cobert.