Una guerra en paral.lel: la guerra financera i els "deutes odiosos"

David Llistar
Observatori del Deute en la Globaliltzació (www.observatorideute.org)

Existeix una batalla -prèvia i posterior a l'explosió de la violència- que no es dissenya en ministeris de defensa sinó en els d'economia. Es tracta d'una guerra extremadament silenciosa que s'executa en paral·lel a la militar i que fa servir un altre tipus de munició: la 'munició financera'.

Suposem que la guerra és un negoci pels Estats Units (et al.) i que aquest negoci consisteix en arribar a controlar el segon parc de reserves mundials de cru (potser el primer quan s'hagin realitzat totes les exploracions) i una posició geostratègica clau en el món. Si admetem que la invasió de l'Iraq pot ser concebuda com una inversió a llarg termini -per aconseguir aquest negoci- de més de 100.000 milions de dòlars, entendrem millor el per què de tan exhorbitant despesa en desplegament militar, mediàtic, diplomàtic i fins i tot, com a continuació exposarem, financer.

La invasió a l’Iraq és concebuda com una inversió a llarg termini

Posem-nos en antecedents. L'Iraq és un país endeutat (62.200 milions de dòlars estimats el 1999). La guerra contra l'Iran, la invasió de Kuwait, la guerra del Golf, i la repressió militar interna, principalment contra kurds i xiítes, han costat molts diners. Les armes i la destrucció costen molts diners. Aquestes armes, comprades a països com els Estats Units, Regne Unit, Rússia o França, han obligat Saddam a endeutar-se, i a demanar crèdits o a tenir impagats en operacions d'importació. Els principals creditors de l'Iraq han estat Rússia, França i Xina. Val a dir també que l'Estat espanyol és actualment creditor de 258 milions d'€ amb l'Iraq i que aquest deute s'ha contret amb l'Estat espanyol a través de la CESCE (Compañía Española de Seguros de Crédito a la Exportación, participada en un 51% per l'Estat) , en operacions comercials impagades per Saddam després de la Guerra del Golf.

Però tot aquest deute no és més que la suma de contractes sostinguts per l'actual legalitat internacional. Si "l'Eix dels Agressius" envaeix l'Iraq i imposa un protectorat nord-americà o un règim titella -tot i saltant-se l'ONU i els acords internacionals de no intervenció unilateral-, aquests contractes d'endeutament no tenen tampoc per què ser respectats. França, Rússia i Xina podrien perdre el 'dret' al seu deute. Vet'ho aquí, potser, una raó més per la qual aquests governs, tradicionalment ofensius, adopten enguany un rol contrari a la intervenció unilateral de Bush.

D'altra banda, si els contractes d'endeutament de l'Iraq es mantinguessin després de la guerra, la pregunta és: qui hauria de pagar-los? Les poblacions kurda i xiita, per exemple, reprimides per les armes que els van vendre els mateixos creditors? (vegi's la fotografia l'agregat de l'Administració Reagan, llavors Donald Rumsfeld, fent negocis amb Saddam) Resultaria absurd i moralment inacceptable, malgrat que a la llum del que ha passat en la majoria de les guerres a països de la perifèria, aquesta és l'opció més probable. Efectivament, es tracta una vegada més de l'anomenat 'deute odiós', segons Alexander N. Sacks (1927): el deute contractat per un govern despòtic no per les necessitats de la seva població o estat, sinó per enfortir el propi règim despòtic i reprimir llur població dissident.

El deute contractat per un govern despòtic serví per enfortir el propi règim i reprimir la població dissident

Tanmateix, aquesta és només una de les cares de la lògica financera. El deute extern i les finances són utilitzats també intensivament durant les guerres com a instrument de pressió geopolítica. Ens referim a nous crèdits, anul·lacions arbitràries de deute bilateral o multilateral, estovament o alleugeriment d'antics deutes, control de les qualificacions sobre la conveniència d'invertir en un país (agències de rating), crides a la banca a boicotejar financerament un país 'pària', etc.. En general aquestes 'municions financeres' s'han utilitzat durant els 90, dins l'anomenat Consens de Washington, per obligar als estats de la perifèria a aplicar les polítiques neoliberals d'ajustament estructural. Enguany, no obstant, podem veure el 'foc financer' envoltant el conflicte iraquià, de la mateixa manera que ho féu, l'any passat, a l'Afganistan.

El deute extern i les finances són utilitzats durant les guerres com a instruments de pressió

Hi ha tres tipus de 'bombardejos financers' per a països involucrats en el conflicte. Per una banda, governs de països limítrofes o geoestratègics, els anomenats 'pivots geoestratègics', com el Pakistan, Turquia, Kuwait, Qatar o l'Aràbia Saudí...a qui sovint s'aplica la 'munició financera' en positiu mitjançant tractes de favor financer quan aquests accepten jugar al costat del centre del sistema. En segon lloc, els països 'pàries', 'brètols', 'gamberros', acusats de ser ' els dolents'; se'ls acostuma a titllar de tot: despòtics, mal pagadors, terroristes, de posseïr armes de destrucció massiva, de castigar a llurs poblacions, etc. Per aquests, com Cuba, el mateix 'Eix del Mal' (l'Iraq, l'Iran i Corea del Nord), l'Afganistan talibà, Zimbabwe,...i aplicacions més

Dels sis països “indecisos”, els quatre primers estan molt endeutats i els altres dos es troben lligats comercialment als Estat Units

Analitzem la pressió exercida per exemple pel nou eix transatlàntic, Estats Units - Gran Bretanya-Estat espanyol, sobre els països de l'actual Consell de Seguretat de l'ONU, la decisió del qual podria haver inclinat a Nacions Unides cap a la guerra, o cap a la postura sindicada per França-Rússia-Xina (mantenir els privilegis adquirits amb l'Iraq) i la postura pacifista-electoralista d'Alemanya. Es tracta de 6 països de la perifèria anomenats 'indecisos': Angola, Camerun. Guinea Conakry, el Pakistan, Mèxic i Xile. Els quatre primers, molt endeutats i dependents de països centrals, bilateralment i a través del FMI. Mèxic i Xile, especialment lligats comercialment amb els Estats Units a través del NAFTA i del tractat de lliure comerç Xile - EEUU respectivament. En definitiva, forta dominació financiera i comercial dels Estats Units.

Tota aquesta hiperactivitat d’operacions financeres és la constatació que el deute extern actua com a palanca política internacional

¿I com actua aquest control geopolític? Durant les darreres setmanes l'ODG ha estat seguint els moviments del Govern Aznar en el seu inflat paper de 'nova potència mundial' i només durant la setmana utilitzada per elaborar aquest article, hem pogut presenciar l'enlairament de tres 'míssils financers': un crèdit FAD a Turquia per valor de 161,3 milions d'euros, (equivalent al 33% del pressupost disponible en FAD per a tots els països en desenvolupament), una conversió de deute amb el govern d'Angola de 800 milions de dòlars amb promeses de nous crèdits, i una visita a Mèxic del president Aznar de la qual encara no en coneixem els acords. Tota aquesta hiperactivitat d'operacions financeres no pot explicar-se més que com a constatació que el deute extern actua com a palanca política internacional.

1 Informe CESCE 2001, Ministerio de Economía.
També disponible a www.observatorideute.org
2 www.cesce.es