Més del mateix prejudici: la immigració segons el Tractat

Javier de Lucas
Catedràtic de Filosofia del Dret i Filosofia Política de la UV

Encara que ningú no pot negar que els nous fluxes migratoris són un dels factors decisius de la nova configuració de la Unió Europea, cal preguntar-se si el Tractat pel qual s'estableix una Constitució per a Europa significa un canvi o, com a mínim, una resposta adequada als desafiaments que implica aquesta nova realitat de la immigració.

La meva resposta és senzilla i contundent: No. El Tractat es limita a aprofundir en els dogmes (en els prejudicis) de la nostra mirada sobre la immigració. Uns dogmes que es resumeixen en la reducció de les migracions a la seva dimensió econòmico-laboral, en una mirada instrumental, reductiva i egoista. Una mirada que només vol veure l'arribada de treballadors, de mà d'obra, i no de persones ni de cultures. I que produeix una mal anomenada política d'immigració reduïda a la funció de policía de fronteres i de comptabilitat estadística que permeti aquesta fórmula màgica del nombre d'immigrants estrictament necessari i suportable que ningú no sap com diantre es pot establir. Aquest és el còctel que resumeix la nostra política d'immigració: blindar els canals pels que han d'arribar provisionalment els treballadors estrangers necessaris, i lluitar abrandadament contra el suposat càncer de la immigració il·legal. Com que ens resulta impensable que els immigrants puguin tenir la intenció de quedar-se (ni tan sols de forma estable, no definitiva), això de la immigració sembla lletra menuda.

En aquest sentit, el Tractat ni tan sols no suposa, al meu entendre, una recuperació de la breu inflexió que varen significar en la nostra mirada sobre la immigració les recomanacions del Consell Europeu de Tampere l'octubre de 1999, que va tenir l'encert d'apuntar una nova concepció dels fluxes migratoris com un fenòmen estructural que calia gestionar en clau de democràcia, desenvolupament i drets humans. Una aposta que tendia cap a la prioritat de les polítiques d'integració que signifiquen, sobretot, igualtat plena de drets entre els ciutadans nacionals i els immigrants.

El cert és que encara que el Tractat d'Amsterdam fixava, el maig de 2004, la comunitarització de les polítiques d'immigració, no tenim més que uns pocs elements europeus d'aquesta política i no precisament dels més presentables. Mentrestant, la Comissió acaba de fer balanç insistint en el prejudici: fa un parell de setmanes es presentava el seu Llibre Verd sobre la immigració econòmica, on es continua insistint en aquesta obsessió que els bons i veritables immigrants són només els treballadors estrangers necessaris i disposats a acceptar els condicions que els imposem. El Llibre també es pregunta, per exemple, si no caldria millorar per a aquests treballadors el règim de reagrupament familiar que, òbviament, no es considera un dret...N'hi ha prou amb llegir la directiva sobre aquest assumpte per a comprendre la nostra mentalitat: d'acord amb aquesta norma europea, és possible que passin tres anys entre la sol·licitud de reagrupament i la seva resolució, s'estableix que les persones reagrupades poden passar fins a cinc anys en situació de dependents de qui els reagrupa, sense poder tenir el seu propi permís de residència, i fins i tot es contempla la possibilitat de limitar del dret de reagrupament només per als fills menors de 12 anys.

En el Consell Europeu de La Haya de novembre de 2004, ja amb el text del Tractat en procediment de ratificació, la filosofia europea sobre política d'immigració apareix detallada al llarg d'11 pàgines del punt 1 de l'apartat III, on l'establiment de controls biomètrics per a immigrants rep més atenció que les qüestions d'integració. Una menudència comparada amb els assumptes veritablement importants com l'establiment de l'Agència Europea per a la gestió de la cooperació operativa de les fronteres exteriors, l'1 de maig de 1005; la creació d'un Fons per a la gestió de les fronteres per a finals de 2006 i d'un fons europeu de repatriació abans de 2007.

Amb aquests antecedents s'entén que el Tractat no dóni gaire de sí. La primera de les dades que avalen aquest judici és el rebuig a la proposta d'ampliar la noció de ciutadania europea per incloure qui tingués la condició de resident estable. Res de ciutadania plural i inclusiva. Perquè el Tractat ho té clar, per exemple, quan parla de diversitat cultural: el que constitueix un bé a promoure és la diversitat cultural europea, no pas la de fora. Per tant, res d'igualtat plena, ni tan sols per als ja esmentats residents estables o permanents (uns 20 milions, o sigui, el setè país de la UE); per exemple, aquests podran moure's lliurement dins l'espai de la UE, però no pas escollir lliurement el seu assentament professional.

És cert que hi ha un espai específic sobre política migratòria en el Capítol IV (Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia), on es parla d'un futur marc normatiu europeu en qüestions com la regulació del control de fronteres, la definició dels drets dels nacionals de tercers països que resideixen legalment en l'espai comunitari, etc. Fins i tot es menciona la integració d'immigrants, ja que s'assegura que aquest marc "podrà establir mesures per a fomentar i recolzar l'acció dels països membres, destinades a propiciar la integració dels nacionals de tercers països que resideixin legalment en el seu territori" (Article III-267, punt 4). Però en realitat res no canvia.

La immigració, per als responsables de les polítiques europees, segueix sent una qüestió gairebé exclusivament instrumental: com aconseguir els treballadors desitjables que no podem obtenir en el mercat nacional/europeu, amb el mínim cost possible i sense que aquesta presència no desitjada (i, en tot cas, provisional) ens obligui a canviar res important del nostre sistema de benestar ja de per si en declivi? l'immigrant és abans que res un no-membre de l'Estat-nació i, per tant, un no-membre de la UE, sense perspectives que pugui arribar a formar-ne part.

Seguim sense voler veure la realitat, sense voler comprendre les raons dels fluxes migratoris en el mercat global, sense voler acceptar que reproduïm la vella lògica colonialista i, pitjor encara, esclavista. La qüestió és quan de temps pot durar aquesta fal·làcia.