El final de la dècada del desarmament

Daniel Luz
Escola de Cultura de Pau, UAB

 

L'any 2003 consolidarà la militarització de les doctrines i de la despesa pública mundial. Aquesta tendència, iniciada al 1996 i agreujada pels esdeveniments de l'11 de setembre, ha posat fi a l'anomenada "Dècada del desarmament" quan al final de la Guerra Freda, i sota el paraigües del "Dividend de la Pau", es proposava la liberalització de recursos amb finalitats militars per propòsits de desenvolupament.

Segons les darreres dades, a nivell mundial s'ha produït un increment dels pressupostos militars d'un 7% (estimant-se en 772.000 milions de dòlars) i aquesta tendència encara pot continuar si es té en compte els anuncis d'increment de la despesa militar de governs com França, Xina o EEUU. En el cas d'aquest darrer país, ja s'ha demanat tornar a una despesa militar similar als de l'era de la Guerra Freda (gairebé 400.000 milions de dòlars per l'any fiscal 2004).

Espanya no és una excepció. Els pressupostos militars per l'any 2003 presenten un increment del 3'1% respecte l'any anterior, sent bona part d'aquest pressupost sufragat pel Ministeri de Ciència i Tecnologia. La pràctica de camuflar despeses militars en partides "civils" està molt estesa a l'Estat espanyol. Ciència i Tecnologia, per exemple, paga 1.146 milions d'euros dels 2.719 milions que Espanya gastarà en la compra d'armes aquest any, així com 1.049 milions (dels 1.372) destinats a R+D (recerca i desenvolupament) de noves armes. Aquest és un terreny especialment alarmant perquè Espanya és el tercer país del món en R+D militar però el tercer per la cua en R+D civil entre els països desenvolupats. Això és perquè el 35% de la investigació és militar, mentre que els grups de recerca de les Universitats i del CSIC només reben el 10'4%.
Aquestes prioritats pressupostàries també tenen el seu impacte a l'exterior. Segons el propi Govern, les exportacions espanyoles d'armes s'han incrementat un 67% a l'any 2001. Tot i que els principals mercats continuen sent els EEUU i altres països europeus, hi ha elements que reclamen l'atenció de l'opinió pública. A part de la continuada venda de munició a l'Àfrica Occidental (vendes que no són reconegudes per l'Executiu), en els darrers anys hi ha hagut un esforç per entrar en nous mercats, especialment a Àsia i a la Península Aràbiga. Això s'ha plasmat en l'exportació d'armament a països com Índia, Pakistan, Sri Lanka o Aràbia Saudita, amb qui darrerament s'han signat contractes armamentístics per valor de 1.500 milions de dòlars. Aquestes vendes a països que tenen conflictes armats o amb poc respecte pels drets humans són el reflex d'una visió a curt termini on el que prima és el benefici econòmic per sobre del desenvolupament social i humà de regions senceres.

Aquesta manca de responsabilitat, també es reflecteix en les incoherències entre els dits i els fets del Govern espanyol. Mentre s'amenaça amb una guerra preventiva per evitar els efectes de l'armament de destrucció massiva, dels 14 temes sobre Desarmament i Seguretat discutits a l'Assemblea General de les Nacions Unides, Espanya s'ha abstingut en 5 i ha votat en contra en 4 (bàsicament a favor del desarmament nuclear i la reducció dels seus riscs, sobre la necessitat d'una Convenció que reguli les armes nuclears, així com pel seguiment d'un òrgan consultiu de la Cort Internacional de Justícia sobre la legalitat de tenir i usar armes nuclears). EEUU només va votar a favor d'una sola de les 14 resolucions sobre Desarmament i Seguretat (transparència en armaments).

Davant d'aquest panorama la societat civil no pot ser passiva. Ha de ser agent actiu i protagonista en la construcció d'un nou ordre mundial que passi per uns canals de convivència pacífics i no agressius. Exemples no ens falten, la campanya "Adiós a las armas" ha aconseguit millorar la transparència en el comerç d'armes a l'Estat espanyol, i la Fundació per la Pau porta a terme una tasca de sensibilització sobre la qüestió del R+D militar, sense parlar de la mobilització internacional que està aconseguint l'eradicació de les mines antipersona. Són petites passes que, superant el pessimisme desmoralitzador, pretenen armar consciències que ens permetin millorar aquest present. No és una elecció sinó una necessitat.