Aznarisme, mitjans de comunicació i guerra

Enric Marín i Otto
Professor de la UAB

Les concepcions econòmiques i la política cultural i informativa del segon franquisme han marcat la transició democràtica més del que podia semblar inicialment. El signe més contundent és la formació de la cultura política autoritària que identifiquem amb l'aznarisme. N'hi ha prou amb fer la descripció dels tres mecanismes bàsics d'articulació d'aquesta cultura política neoconservadora en el camp dels mitjans de comunicació i les indústries culturals:

1. La pràctica abusiva de la figura de la "golden share" en el procés de privatització dels antics monopolis franquistes esdevinguts nous monopolis locals privats amb projecció internacional. En aquest context, les complicitats creuades entre els dirigents de grans bancs, els gestors d'aquestes noves multinacionals i el nucli dur de la direcció del PP han fet possible un control directe o indirecte d'una part molt significativa de les indústries culturals i els mitjans de comunicació privats.

2. Aprofitament màxim de les possibilitats de control governamental dels mitjans de comunicació públics audiovisuals. Com és sabut, el model de gestió d'aquests mitjans de comunicació definit en els primers anys de la transició i consolidat en l'etapa socialista permet traslladar de forma mecànica les majories parlamentàries als consells d'administració d'aquests ens públics. La conseqüència és òbvia: l'ús partidista del govern de torn d'uns mitjans de comunicació de titularitat pública que haurien de ser model de professionalitat i independència per tal de garantir la seva funció social. Fets com la crisi del "chapapote" o la guerra de l'Iraq han posat de relleu un nivell insòlit en l'ús sectari i propagandístic que els governs del PP fan dels mitjans públics audiovisuals.

3. Aquest control dels mitjans s'ha vist complementat per una estudiada actualització de les tècniques propagandístiques aplicades a la comunicació política i la creació d'imaginaris socials i ideològics. La tècnica és elemental, però molt eficaç: forçar el sentit de les paraules d'acord amb requeriments de l'argumentari, sintetitzar el missatge polític en frases curtes connectades amb alguna regió del "sentit comú" i repetir-les amb insistència fins que es confonem amb el "sentit comú" més compartit. La intervenció sobre el llenguatge, forçant la significació de les paraules i establint connotacions emotives negatives o positives a conveniència és la més subtil de les formes de propaganda. Les paraules transmeten ideologia de forma "natural". Per això la voluntat de control sobre el llenguatge és una característica dels autoritarismes més sòlids.

L'efecte combinat del control sobre el llenguatge i sobre les indústries culturals i bona part dels mitjans de comunicació públics i privats és un dels pilars bàsics del nou poder despòtic. Les escadusseres i maldestres mesures reformistes d'inspiració jacobina del PSOE han esdevingut neofalangisme postmodern amb el PP.

De la mateixa manera que els "feixisme de camises daurades" (M. Duverger) no es construeix sobre moviments de masses uniformades, els cops d'estat de la nova dreta autoritària ("neocons" als EUA) tampoc no tenen caràcter insurreccional.

En la nova modalitat de cop d'estat blanc la dreta espanyola està en posicions d'avantguarda. La mostra definitiva és la guerra d'Iraq. Els "tres tenors" de la guerra van ser Bush, Blair i Aznar. Recentment, Blix, l'assetjat inspector de l'ONU, ha tingut l'oportunitat de presentar a Bush i a Blair amb la credibilitat de venedors de fira (del seu camàlic Aznar no n'ha parlat). I el fet és que tots dos estan passant per una situació delicada que compromet el seu futur polític. Els únics que no paguen cap preu per haver enganyat la ciutadania en intentar justificar la participació en una guerra il·legítima són Aznar i Rajoy. El mateix Aznar que el 13 de febrer del 2003 donava garanties amb solemnitat, i davant les càmeres de televisió, l'existència d'armes de destrucció massiva a Iraq. Cap problema! Eduardo Zaplana, el portaveu del govern reescriu els fets... Com s'explica aquesta impunitat? És l'expressió d'un dèficit democràtic. L'aznarisme ha representat una restricció programada de les garantien democràtiques.

Els cops d'estat blancs es fan sense destruir les institucions. N'hi ha prou amb sotmetre els poders legislatiu i judicial al poder executiu. I amb satel·litzar els organismes independents com el "Defensor del Pueblo". La peça que arrodoneix l'esquema és l'esmentat control directe i indirecte dels mitjans de comunicació públics i privats... Si, finalment, la lluita antiterrorista proporciona base objectiva per sotmentre la ciutadania a xantatge emocional, el resultat és del tot previsible.