El repartiment del pastís

Mariano Marzo
Catedràtic d'estratigrafia

Els governants dels països consumidors de petroli amb prou feines poden dissimular les seves esperances que un Iraq amic inundi de cru els mercats, de manera que provoqui una reducció significativa del seu preu. D'altra banda, les grans petrolieres saben que no poden perdre l'oportunitat de participar en la rehabilitació i la posada a punt de la indústria irquiana del petroli. La seva ràpida reconstrucció no només tindria efectes beneficiosos per als preus del cru, sinó que la demanda de grans inversions estrangeres per incrementar la producció podria esperonar l'Aràbia Saudí a accelerar la seva expansió per tal d'assegurar-se la condició de primer productor de l'OPEP. Kuwait i altres països del Golf es veurien també forçats a revisar la seva legislació per implicar capital i tecnologia estrangeres en el desenvolupament dels seus camps. El nou Iraq podria, doncs, actuar com a catalitzador d'una presència creixent de les companyies estrangeres a l'Orient Mitjà, una regió que ostenta costos d'exploració i producció mínims (2-3 $ per barril) i conté el 65 % de les reserves del planeta. Cal recordar que any rera any, per acontentar els seus accionistes, les superpetrolieres nascudes de les recents fusions han d'incrementar constantment la producció sense oblidar-se de reposar i ampliar les seves reserves.

En aquest context, i per a mortificació dels EE.UU, les petrolieres dels quals no han trepitjat des de fa dècades sòl iraquià, Bagdad ha signat acords per valor de 19.400 milions de $ amb empreses d'una vintena de països; entre aquests, que en conjunt busquen incrementar la producció de cru en 3.520.000 barrils per dia, destaquen els que s'han assolit amb la francesa TotalFinaElf, un consorci rus encapçalat per Lukoil i un altre consorci xinès liderat per CNPC. Aquests acorda impliquen inversions de 7.500, 4.000 i 2.700 milions de $, respectivament.

Tant de bo m'equivoqués, però podria ser que aquests i altres interessos comercials, i no la recerca d'una solució pacífica del conflicte, hagin constituït el motiu real que impulsa l'actual oposició dels governs de França, Rússia i la Xina als plans bèl·lics de l'administració nord-americana i els seus aliats. Després del derrocament de Saddam, les empreses dels tres països citats podrien perdre la posició d'avantatge adquirit i que els seus contractes es convertissin en paper mullat. Els líders de l'oposició iraquiana han deixat clara la seva postura al respecte: consideran il·legals tots els acords petroliers signats després de la imposició de les sancions de les Nacions Unides l'any 1990, i asseguren que no seran respectats pel nou govern de Bagdad.

Si tenim en compte la reiterada falta d'escúpols humanitaris dels governs de Rússia i la Xina, i la tradicional sincronia entre la política exterior francesa i els interessos de les seves petrolieres (¿us recordeu dels suport al Marroc en el cas del Sàhara Occidental?) coincidireu amb mi que hi ha raons per sospitar que estem assistint a l'escenificació d'un desacord que tan sols persegueix un objectiu: aconseguir de l'administració nord-americana que, a canvi del "nihilobstat", se'ls garanteixi la presència en el repartiment dels pastís del petroli iraquià. El temps dirà ai aquestes sospites són fonamentades. De tota manera, benvinguda sigui qualsevol iniciativa, sincera o no, que impulsi el diàleg enfront de la bogeria de la guerra.